A Barcelona des del 2015 hi ha la voluntat d’incidir en l’àmbit del treball de cures a les persones amb l’objectiu de fer-lo visible, de repartir-lo més democràticament i de reconèixer el dret efectiu a rebre i prestar cures en condicions dignes. 

Parlar de cures és parlar de divisió sexual del treball, d’invisibilitat, discriminació i desigualtat persistent; a pesar que les cures formen part de la quotidianitat de moltes de nosaltres i que prestar-ne i rebre’n és imprescindible per al sosteniment de la vida. Totes en necessitem al llarg de la vida: de vegades poden ser més o menys agradables i font de plaer, mentre que altres vegades poden requerir un esforç i un dedicació excessius i convertir-se en font de malestar. De fet, no tothom presta cures ni amb la mateixa intensitat ni amb les mateixes condicions materials. En una societat com la nostra, les dones adultes de la família han assumit de forma principal la cura de les persones, atès que el món de les cures s’ha vinculat socialment al món de femení, de manera que s’ha generat una desigualtat estructural. I, per això, sovint, prestar-ne es viu com una obligació moral pel fet de ser mare, filla, companya, i les solucions o les decisions sobre com es duen a terme es pensen en la soledat i individualitat de l’espai familiar, l’espai de la vida que es considera privat. 

Alhora, el treball de cures és un sector professionalitzat i cridat des de fa anys a ser un sector clau en les societats occidentals. Ara bé, donades les seves característiques, sol ser precari i transita massa habitualment entre la informalitat i la precarització. Només aquelles cures que han accedit al món del coneixement tècnic han aconseguit desprendre’s d’aquesta precarietat: la infermeria, la docència, la sanitat podrien ser també professions de cura, però la tecnificació les ha salvat. Cuidar s’associa a feines manuals, bàsiques i emocionals allunyades d’allò que té valor. No obstant això, com ja hem mencionat, cuidar és indispensable per a la vida. Ja fa anys que els governs pensen polítiques, amb major o menor encert, per fer emergir el treball de cures, sigui des de les polítiques sobre dependència, sigui des de mesures que intervenen en el mercat laboral per millorar-ne les condicions. Han estat petits progressos per situar el debat, per posar damunt la taula el dret a rebre cura i el dret a prestar (i no prestar) cura. La ratificació del conveni 189 de l’oit suposa un avenç petit però rellevant pel que fa a les millores de drets laborals; la llei de dependència va implicar un avenç en el reconeixement de la persona com a subjecte de dret a rebre cures. Malgrat tot, encara queden passes importants i cal més valentia per establir un marc més profund per construir un sistema de cures que generi nous drets per a qui rep les cures. Alhora, però, cal que aquests drets no suposin un llast sobre aquelles que han de treballar per garantir-los.

Ara bé, a banda del canvi que requereixen els grans marcs legislatius i de la necessitat d’avançar cap a un nou sistema de cures (o un pacte social sobre l’organització del temps i del treball) les ciutats també poden encaminar-se cap a models de pensar i prestar les cures que s’inspirin en tot això, que hi pensin d’una forma integral, i que despleguin projectes innovadors cridats a ser palanques de canvi. Des de la ciutat de Barcelona es té la determinació d’avançar en formes de pensar i planificar les cures que tinguin present la cura des de la seva planificació urbana fins a serveis i programes ideats per millorar la vida d’aquelles que cuiden i d’aquelles que reben cura. El repte és difícil, però Barcelona ha iniciat projectes innovadors que tracten de caminar en aquesta direcció. Es tracta que les cures no es pensin i es prestin exclusivament des de la individualitat de la llar i la família, la qual cosa suposa sovint reforçar desigualtats de classe, sinó que des de l’àmbit públic es puguin garantir els drets de cura i també enfortir els vincles col·lectius i comunitaris en la seva prestació. 

Arran d’aquest debat, l’any 2021 es va posar en marxa Vilaveïna, un projecte que porta per subtítol: «Posant la vida al centre». Vilaveïna pretén organitzar la ciutat en unitats territorials entre 10.000 i 30.000 habitants i organitzar les necessitats de cura i donar-hi resposta  des de la proximitat. Es planteja que una unitat territorial reduïda pot facilitar aquesta orientació cap a les cures i afavorir comunitats que es cuiden arreu de la ciutat. El projecte s’inspira en el model de ciutat dels quinze minuts i en la voluntat de generar un imaginari de «poble». L’objectiu final és bastir comunitats de cura des de la proximitat, afavorint els lligams i les relacions comunitàries per abordar les cures des d’una dimensió col·lectiva i no des de la soledat. Fins al 2023 es desplegaran setze Vilaveïna. Actualment, en trobem deu en funcionament (Vilapicina i la Torre Llobeta, Congrés-Indians, la Marina, Poblenou, Trinitat Vella, Gòtic, el Carmel, la Vila de Gràcia, la Maternitat i Sant Ramon, Sarrià) i properament s’iniciaran les sis restants, de manera que s’estenguin a tots els districtes de la ciutat. Tot i que a cada territori es fa una diagnosi de cures i s’ajusten els serveis, totes comparteixen unes línies bàsiques de prestacions i programes.

Vilaveïna pretén organitzar la ciutat en unitats territorials entre 10.000 i 30.000 habitants i organitzar les necessitats de cura i donar-hi resposta des de la proximitat.

  • Informació i orientació entorn de les cures, en què s’ofereix assessorament sobre els recursos de cures existents a la ciutat i s’acompanya la vinculació als recursos de cura.
  • Assessorament legal per a la cura, un servei d’assessorament jurídic per a una contractació digna dels treballs de cura. Està adreçat a famílies i professionals de la cura.
  • Espais per a la promoció de les habilitats familiars, estan sobretot orientats a la cura d’infants de zero a tres anys. 
  • Serveis per al suport a la cura i a la conciliació dels temps i dels treballs. En aquest sentit, es despleguen des de serveis de canguratge municipal fins a espais de respir per a les famílies cuidadores. Per exemple, si es plantegen activitats de grup per a cuidadores, es facilita la prestació de serveis d’assistència a domicili per a la persona cuidada. 
  • Espais per a grups de benestar emocional i suport mutu que generen també sentiments de pertinença i reconeixement entre persones cuidadores. 
  • Activitats pel foment de la corresponsabilitat de la cura. 

Aquesta és la cartera bàsica de serveis, tot i que en cada Vilaveïna es desenvolupen projectes en funció de les oportunitats territorials. La seva consolidació ens ha de fer avançar cap a una major integració entre els diferents serveis i programes de cura que conviuen en un territori. De fet, la metodologia de treball a cada barri suposa que l’equip professional s’esforça per afavorir la coordinació i el treball compartit entre els recursos i serveis existents i té l’objectiu de garantir la coordinació i la tasca d’aquests serveis i projectes, amb la finalitat de millorar les atencions i el suport a les persones que presten i requereixen cures. 

Durant el 2022 han estat ateses 4332 persones en les deu Vilaveïna, un 76 % són dones, mentre que la meitat són majors de cinquanta anys. Un 39 % són persones cuidadores, un 21 % demanden suport i acompanyament per a les cures, i un 17 % s’hi acosten per al suport a la cura dels infants. 

Les Vilaveïna van néixer després que a la ciutat ja s’haguessin generat uns quants projectes innovadors en l’àmbit de les cures i els serveis a les persones: la revisió del model del Servei d’Assistència a Domicili i la teleassistència, la creació del centre de referència Barcelona Cuida, l’assessorament i acompanyament laboral per a treballadores de la llar, el programa radars per reforçar vincles i prevenir l’aïllament de la gent gran, entre d’altres. 

Ara per ara, en paral·lel a Vilaveïna s’estan impulsant experiències noves per a la democratització de la cura, la posada en marxa d’un servei de canguratge municipal (servei per a la cura d’infants en horari extraescolar) o una targeta per a persones cuidadores que els permet ser reconegudes com a tals i que ofereix avantatges socials. Amb Vilaveïna la ciutat aposta per avançar en la creació d’un sistema local de cures i reconèixer-les i establir un mecanisme de proximitat per organitzar-les més democràticament.

És precisament un dels reptes de futur a la ciutat, a més de continuar aprofundint en la configuració d’un sistema de cures basat en la proximitat. Un sistema que possibiliti integrar l’actual fragmentació (àmbit sanitari, social, laboral) i revisar de manera profunda la desigualtat que envolta encara la labor de cures i que generi serveis per atendre millor les necessitats de cura. Hem d’avançar cap a marcs integrals, cap a un model de serveis de cura més universals que permetin fer transicions dignes en funció del grau de dependència de la persona, garantir un contínuum en la cura i uns serveis de cura professionalitzats i valorats. La Vilaveïna pot ser una llavor per avançar en aquesta organització i pot esdevenir una experiència palanca de canvi, però ha d’anar de la mà de transformacions profundes en l’organització i el desplegament del sistema d’atenció a la dependència estatal, de la llei de serveis socials catalana i, de ben segur, de la revisió d’un sistema sanitari exclusivament enfocat a la malaltia. Alhora, cal que la cura sigui reconeguda com la base del model de planificació urbana de les ciutats, per assolir-ho cal tenir clar que l’espai públic ha de ser un espai cuidador. 

Per tant, per avançar des de les ciutats ens calen nous marcs més amplis que reconeguin la cura i s’encaminin cap a la justícia de gènere.⚫