De cada tres bocins de pa que tira als coloms, un va a la boca. L’amassa amb les genives. La dentadura les hi enceta i la té a casa, l’ha deixada en un got. L’Algasiv, el Corega Normal, el Corega Ultra, tant se val. Després no se li curen les llagues i el metge fa com si sentís ploure. Mastega com pot, humiteja el trosset fins que és una bava tova que llisca. Digno será todo lo que a mí me quite el hambre. Aquesta frase no és seva, però ja no hi ha ningú altre que pugui dir-la. Quién te iba a decir, Aurita, tan chiquinina y tan concalecía siempre, que te ibas a quedar la última por aquí, dando vueltas. S’ho diu a si mateixa a totes hores. Un ocell coix s’acosta al pa arrossegant el monyó. Té una clapa al cap i una altra al pit. L’Aurita es toca el cap, el pit, sent un no-sé-què. Li passa aquestes setmanes, quan camina pel barri: veu un edifici amb esvorancs a la pintura i ja li sembla que ella mateixa s’esclofolla. Sent que la foscor li puja igual que a aquesta claveguera de Dolores Barranco li brota l’aigua. Mira l’aigua que borbolla. És un accident, un mal funcionament d’aquesta ciutat tan gran i maldestra, però ella pensa en brolladors. Esbossa el gest de mullar-hi les mans, de portar-se l’aigua a la boca com si estigués cansada del camí. Està cansada del camí. De vegades només s’adona que repapieja quan ja té l’aigua bruta a la boca. Llavors es torba, té por.

Ranquejant cap a casa veu la gitana que ven alls a la cantonada de Marcelo Usera. Nota el pes de la seva trena grisa agafada amb un llaç negre que li cau sobre seu propi clatell, que l’escalfa. Per què aquesta bona escalforeta. Per què, doncs. És de les poques coses que continuen com fa cinquanta anys o més. Encara que abans la trena era negra. Al 56, quan la família de l’Aurita va sortir de Garrovillas per venir a Madrid, ja hi era, la mossa de la trena gruixuda, que ara és prima, entre les barraques d’Usera i els nens bruts jugant a bales. L’Aurita tenia setze anys i tant li eren el fred i el poll: havien tingut sort. El pare i el seu germà havien aconseguit feina a la sesa de Villaverde i les noies es van col·locar a la panificadora. Van viure a les barraques fins que es van fer les cases de protecció oficial. Als del poble que els van seguir l’any següent, la policia els va detenir a l’estació i els va fer girar cua.

Es miren l’Aurita i la gitana, igual que es reconeixen una taula i una cadira que han estat sempre a la mateixa casa.

En obrir la porta sempre la mateixa olor d’almívar, la mateixa calor, com si casa seva fos el seu mateix cos i ara caminés pels budells en comptes del passadís i ara entrés al menjador a asseure’s sobre els genolls. Li fan mal. La vellesa i la vida són com un fill que li ha sortit dolent. La roba, la cansa. Com que a casa seva ja no hi corre l’aigua, ni una gota en cap aixeta, li sembla que tampoc li corren a ella bé la sang i el pensament. Aurita, tú no estás bien de la chinostra. L’hi deia el pare tocant-se les temples, rient-se de la filla que volia tallar cebes només per notar la picor i aviciar-se amb el plor. Menys quan li va agradar un noi que li deien l’Ortiguilla. Llavors va tirar cebes al Manzanares de pura ràbia, de no voler plorar més. Se’n va queixar una bugadera a la mare, que què feia aquella noia seva. El río es de todos. Y la comida, si su hija no la quiere, que nos la dé a nosotras. El riu era per a tots els cossos que s’hi submergien, encara que fos fins als genolls i prou. Que ara li fan mal com el cos i la casa.

Té una única pastilla d’Heno de Pravia. Es renta amb la garrafa d’aigua que agafa a la font de Pradolongo i un gibrell petit. Després camina per la casa, sense anar enlloc, sense lliurar-se a cap feina. Saludant fantasmes, deixant la seva olor perquè hi quedi també, com una més.

Menja natilles de les groguetes, alguna llauna. Sopa el pa dels coloms sucat amb llet.

Quan va arribar la carta, no l’hi va dir a ningú perquè pensava que es moriria abans. Ja fa temps d’això. N’han arribades més. Li va passar a un nen, quan les barraques, que es va clavar un ferro al peu jugant. No volia amoïnar la mare i pensava ja l’hi dic demà ja l’hi dic demà. No va fer res i se li va enverinar la sang. L’Aurita ja té el cos i la casa enverinats. Cagüendioro, diu. Me cago en las tetas de la virgen para que el niño mame mierda. Li venen soles les paraules del pare, com si ell fos a prop. No trucarà al seu nebot per dir-l’hi, va com va. Sí, li va comentar alguna cosa fa uns anys: hipotecar la casa para, esto es un dinero que nos va a venir muy bien porque. Y ya luego vamos arreglando. De vegades xerra i xerra pels descosits, el seu nebot el Rafa, i tot el que diu a l’Aurita se li escorre com la vida. Com el riu, que abans era net i s’hi podia ficar el cap i rentar roba. Avui és un fil de merda.

Fa passar una dona que plora desesperada al carrer, escabellada, una mitja estripada. Porta una pestanya postissa posada i l’altra no. Sense preguntar-li res, la convida a les pastes. Li demana disculpes pel cafè soluble. La noia es veu que feia temps que no prenia res. Obre els ulls com un animal abandonat quan li fa les mateixes sopes de pa que li feien les seves germanes de petitona, quan la peix amb la cullera. Menja sense parlar i s’adorm a la cadira.

Abans l’Aurita obria la porta amb compte i la cadena posada. Ara ja no té ni esma. Fa pujar a casa al primer a qui li veu necessitat. N’hi ha una, la Gladys, que ja la busca pel carrer, puja darrere seu i li explica coses del seu país, dels platillos, de la machuca i el casabe. No calla. L’Eugenio sempre pengim-penjam, amb els faldons per fora, s’escapa del centre perquè no el deixen beure i puja amb les seves cerveses. La gitana li dona una cabeça d’alls que no ha venut i també puja. Un cafelillo sí me tomaría. I li diu pel nom per primer cop. L’Aurita se’ls mira cruspir-se el pa en silenci. Se’n recorda de quan les barraques, que no hi havia aigua a les cases però menjaven tots plegats. De quan en els blocs de protecció oficial, al principi, baixaven al carrer amb la cadira i es convidava a xurros o el que hi hagués. I bevien aigua només pel gust d’obrir l’aixeta i que sortís, clara i neta. Llavors ni cadeneta a la porta, hi havia. Li agrada la gent de dins de casa seva perquè casa seva, que és el seu cos, feia temps que no la vivia ningú. Lo que no tengo es agua. Solo este poquino. La sorprèn la seva veu desconcertada, sense fer servir.

Ja de nit, estirada al llit sense agafar el son, li ve la set. L’aigua que li quedava a la garrafa se l’ha beguda l’Eugenio, que ara ronca al sofà. A Extremadura, quan era petita, sota moltes cases de Garrovillas hi corrien aigües subterrànies. Me parece a mí que esas aguas que iban bajo los pies nuestros habrían de ser de todos. Al tio Jacinto se’l miraven els altres amb por. Llegia el pensament de tothom i el deia en veu alta. Al final el pou el van fer els que tenien calés. Els que no, es van haver de conformar amb seguir dient que de vegades, a la nit, els semblava que en sentien córrer. Deien que no era bo dormir sobre els corrents, ni posar-hi el bressol dels nens a sobre. Se lleva los adentros. A l’Aurita li agradaria molt que ara se sentís una remor d’aigua que se li anés enduent l’ànima.

És el matí que deia la carta. Piquen al timbre del portal i ella ja sap. Sent una aigua sota els peus. Li sembla que la sent córrer. Surt a la finestra com si sortís als seus ulls. Passos a l’escala. Però només vol sentir la remor d’aigua que ve de sota. El timbre de la porta. Cau el seu cos a l’aire i al carrer com una llàgrima gustosa de tallar ceba. Quan arriba a terra, li sembla que s’enfonsa més endins, traspassa la terra, arriba a les aigües que corren sota els peus de tothom.⚫

* El títol del conte, Un regacho d’agua clara, l’hem agafat d’un vers del poema «La nacencia», del poeta extremeny Luis Chamizo, recollit en el llibre El miajón de los castúos, l’única obra literària en llengua castua.