El Green New Deal ni és tan green, perquè té propostes continuistes d’economia marró; ni tan new, perquè en molts casos només actua d’embolcall aglutinador de polítiques passades; ni tan deal, perquè hi manca una contrapart, un contrapès real que, com a mínim, compensés l’aliança estratègica publicoprivada en què se situa la proposta, molt particularment en el cas del European Green Deal. Ara bé, de manera simultània a l’aparició d’aquesta «solució verda» han sorgit nombroses propostes de diferents moviments del Sud Global que consideren el Green New Deal un concepte i un territori en disputa. Una disputa que s’ha d’entendre en uns termes molt concrets: no es tracta només d’establir i habilitar vies de diàleg amb les institucions promotores per perfilar millor el marc estratègic del Green New Deal a través de la incidència política. Es tracta, més aviat, de fer un exercici de reconeixement històric i actual del treball de base d’infinitat de grups i col·lectius del Sud Global, utilitzant la finestra d’oportunitat i d’atenció mediàtica que ofereixen els Green New Deals. Alhora, les propostes del Sud Global miren de trencar amb el relat oficial que limita la possibilitat d’obrir debats més amplis i de caire més radical. 

Així doncs, el present article vol situar algunes d’aquestes propostes alternatives provinents del Sud Global posant el focus en els vincles materials, donat que les polítiques que es decideixen de manera unilateral al Nord Global tenen una forta dependència de les cadenes mundials de subministrament —extracció, processament, refinament, producció, muntatge, transformació, fabricació, distribució, comercialització— sobretot en les primeres etapes. Avaluarem, doncs, els actors, els mercats i els impactes i acabarem plantejant propostes molt centrades en la mineria urbana, una alternativa que podria actuar de desllorigador per a l’inici d’una lluita compartida: construir societats postextractivistes.

Des del Sud Global: la memòria de les alternatives al Green New Deal

Iniciatives com el Global Feminist Decolonial Green New Deal, el Red Deal: Indigenous Actions to Save Our Earth, el Pacto Ecosocial del Sur, el Feminist Green New Deal i el The Red, Black and Green New Deal comparteixen una característica: tenen memòria. Precisament perquè tenen memòria, articulen proposicions postextractivistes, decolonials i feministes. Amb més o menys intensitat, reclamen la cancel·lació dels deutes externs, el reconeixement dels deutes ecològic i climàtic, la fi de la violència contra els pobles indígenes i originaris, contra les dones i les identitats dissidents i contra les persones de color. 

Cal reconèixer que cadascuna de les iniciatives que hem enumerat té una naturalesa i una intenció diferent. El Global Feminist Decolonial Green New Deal és una reflexió i una crida per part de la reconeguda activista Bhumika Muchhala per incloure la dimensió feminista i decolonial al Green New Deal. El Red Deal: Indigenous Actions to Save Our Earth és impulsat per The Red Nation, una coalició d’activistes nadius i no nadius, educadors, estudiants i organitzadors comunitaris, principalment de l’Amèrica del Nord, que defensa l’alliberament dels pobles nadius. El Feminist Green New Deal és una altra coalició d’organitzacions pels drets de les dones i per la justícia climàtica que treballa per la inclusió de l’anàlisi feminista en la situació de crisi ambiental a què ens enfrontem. Finalment, el The Red, Black and Green New Deal es defineix com una iniciativa dissenyada perquè les persones negres prenguin accions que mitiguin l’impacte de la crisi climàtica mundial.

El Pacto proposa, entre altres coses, anul·lar els deutes externs, crear sistemes nacionals i locals de cures, establir una renda bàsica universal, prioritzar la sobirania alimentària, enfortir l’autodeterminació dels pobles indígenes i construir societats postextractivistes.

De totes aquestes propostes, ens aturarem un moment al Pacto Ecosocial del Sur, una iniciativa d’un grup de persones i organitzacions que reuneix pobles indígenes, acadèmics, investigadors, activistes, etc. de diferents països llatinoamericans amb la motivació «de construir, amb urgència, dinàmiques socials capaces de contrarestar i contestar les dinàmiques de reajustament capitalista, concentració de riquesa i destrucció d’ecosistemes que sorgeixen enmig de la crisi de la covid-19, i de configurar, conjuntament, un horitzó col·lectiu de transformació per a l’Amèrica Llatina que garanteixi un futur digne». El Pacto proposa, entre altres coses, anul·lar els deutes externs, crear sistemes nacionals i locals de cures, establir una renda bàsica universal, prioritzar la sobirania alimentària, enfortir l’autodeterminació dels pobles indígenes i construir societats postextractivistes. 

L’anàlisi dels continguts del Pacto ens suscita una reflexió que serà el fil conductor a partir del qual aprofundirem en la qüestió. El fet que el text parli explícitament de «contrarestar i contestar les dinàmiques de reajustament capitalista» ens porta a pensar en com l’impacte econòmic de la covid-19 ha reforçat i projectat el sector verd. Mai abans en la història, la sortida d’un sotrac econòmic s’havia caracteritzat d’aquesta manera. Ara les polítiques de recuperació de la covid-19 reforcen les tesis del capitalisme verd —creixement verd, desacoblament absolut, desmaterialització, tecnologia i mercats— i és aquest el seu reajustament. 

D’altra banda, i aquí és on els fonaments del capitalisme verd es converteixen en mites, no es pot parlar de desmaterialització de l’economia. És a dir, no es pot afirmar que es necessitaran menys materials per a la producció de béns i serveis quan, precisament, no hi ha una avaluació real de quina és la base material de les polítiques relacionades amb els Green New Deals. Les anomenades tecnologies verdes —ens referim principalment a les energies renovables i els vehicles elèctrics— requereixen uns materials molts específics que estan repartits arreu del món, i el Pacto ens en fa memòria: necessiten una capacitat extractiva i territoris al servei de les cadenes mundials de subministrament. 

Per tant, el repte de construir societats postextractivistes és majúscul i no depèn només del que es faci des del Sud Global. Depèn també de com s’actuï des dels territoris que demanden amplificar la tecnosfera en nom de la transició verda.

La base material per a la transició verda al Nord Global

Intentem, doncs, donar algunes xifres agafant un exemple: la Unió Europea, en plena pandèmia, va augmentar l’ambició climàtica fins al 55% de reducció d’emissions pel 2030. En aquest camí assegura que s’hauria d’arribar als trenta milions de vehicles elèctrics a la UE l’any 2030. 

L’informe l’Agència Internacional de l’Energia (IEA) The Role of Critical Minerals in Clean Energy Transitions [El paper de les matèries primeres en la transició cap a les energies netes] ens proporciona els factors necessaris per fer un simple càlcul de les necessitats materials per assolir els trenta milions de vehicles. Segons l’IEA un vehicle elèctric necessita, de mitjana, 53 quilos de coure, 9 quilos de liti, 25 quilos de manganès, 13 quilos de cobalt, 66 quilos de grafit i mig quilo de terres rares. La majoria de materials són per a la bateria, però el motor elèctric també en necessita. 

Si comparem la demanda de materials generada per fabricar trenta milions de vehicles amb l’extracció anual que ens ofereixen les dades del Servei Geològic dels EUA (USGS), trobem que suposaria, com a punt de partida i amb els volums d’extracció actuals, acaparar un 1% del coure mundial, una xifra aparentment baixa, però que comportaria, sens dubte, un impacte en els preus. Ara bé, suposaria el 31% del liti, el 27% del manganès, el 28% del cobalt i el 18% del grafit; és a dir, prendria un segment molt important del mercat internacional. A més, és evident que la UE i el sector automobilístic no seran els únics demandants de materials: tant els EUA com els BRICS i sectors com el dels plàstics, la ceràmica, els lubricants, el vidre, la informàtica, les telecomunicacions i la indústria armamentista competiran pels preats materials. 

Certament, per guanyar en precisió caldria avaluar les diferents subtecnologies, però no és l’objectiu de l’article avorrir amb dades. El més rellevant és ressaltar que l’ordre de magnitud de la demanda d’aquests minerals no té precedent en la història de la humanitat. Fer una transició de base tecnològica vol dir furgar en el subsol fins a límits insospitats i fer-ho, a més, en territoris més enllà dels europeus —la República Democràtica del Congo per al cobalt; Indonèsia i Filipines per al níquel; Xile, l’Argentina i Bolívia per al liti; Xile per al coure; la Xina per a les terres rares i un llarg etcètera—. La mateixa IEA assegura que en dues dècades (2020-2040) la demanda de liti podria multiplicar-se per 42; la de grafit, per 25; la de cobalt, per 21; la de níquel, per 19; la de terres rares, per 7 i triplicar-se la de coure.

Davant d’aquesta situació, diferents articles acadèmics del CIRCE (Centre de Recerca de Recursos i Consums Energètics de la Universitat de Saragossa) i el GEEDS (Grup d’Energia, Economia i Dinàmica de Sistemes de la Universitat de Valladolid) adverteixen que les projeccions indiquen que, per als escenaris que es plantegen de tecnologia verda, perillen els subministraments i es corre un risc important d’arribar al límit biofísic de les reserves. Això podria passar abans del 2050 en el cas del liti, el níquel, el cobalt, el tel·luri, l’indi, el neodimi, el cadmi, la plata, el gal·li, el zinc, el seleni, el manganès i el crom.

Un nou supercicle de les matèries primeres? 

Els promotors del Pacto Ecosocial del Sur coneixen en profunditat el «consens de les commodities», el supercicle que va suposar que l’Amèrica Llatina entrés en un nou ordre —econòmic, polític i ideològic— sostingut pel boom dels preus internacionals de les matèries primeres i els béns de consum, que cada cop eren més demandats pels països centrals i les potències emergents a principis d’aquest segle. És possible que ara mateix ens trobem en una situació semblant, en un nou supercicle: un període de temps en què una forta producció se sosté gràcies al creixement robust de la demanda de productes i serveis. En tenim exemples històrics en la industrialització dels EUA a finals del segle xix, en la reconstrucció d’Europa i el Japó després de la Segona Guerra Mundial o, més recentment, en el reposicionament de la Xina com a màxim exportador mundial de manufactures. 

Segons l’article del Financial Times «Is There a New Supercycle in Metals and Minerals» [Hi ha un nou supercicle dels metalls i els minerals?], de Niel Hume, especialista en mineria, el debat sobre si ens endinsem en un nou supercicle de les matèries primeres continua viu pels economistes. De tota manera, Hume proporciona dades rellevants: el preu del liti ha augmentat un 400% en l’últim any arribant als 60.000 dòlars per tona al mercat xinès, mentre que el coure ha doblat el preu superant els 10.500 dòlars per tona. El cobalt també ha pujat un 40% només en sis mesos. El níquel, per la seva banda, ha assolit el preu rècord dels últims onze anys i caldrà veure com hi afecten les sancions a la Federació Russa per la invasió d’Ucraïna, ja que Rússia és un gran extractor de níquel, a més de coure i de cobalt.

En aquest context els big four de la mineria mundial —Anglo American (Regne Unit), BHP (Austràlia), Glencore (Suïssa) i Rio Tinto (Regne Unit i Austràlia)— acaparen l’interès dels inversors internacionals, perquè consideren que les grans empreses de mineria són actors centrals de la transició verda. Malgrat això, els projectes topen amb una major exigència per obtenir les llicències i permisos per a l’extensió i la construcció de noves mines, així com la resistència de les comunitats locals i activistes. A més, els nous governs de Xile i el Perú, països que concentren el 40% de la producció mundial de coure, discuteixen la possibilitat de nacionalitzacions i d’imposar nous impostos a les activitats mineres.

En darrer lloc, també s’haurà de posar en l’equació el paper de la Xina, atès que controla el mercat del processament mundial de les matèries primeres per a la transició verda —l’any 2019 s’hi va processar un 40% de la producció mundial de coure, un 35% de la de níquel, un 65% de la de cobalt, 58% de la de liti i un 87% de la de terres rares—. Guillaume Pitron, autor el llibre La guerre des métaux rares [La guerra dels metalls rars], explica amb detall com la República Popular de la Xina ha desplegat la seva hegemonia mineral a escala internacional gràcies als seus plans quinquennals xii i xiii (2011-2015 i 2016-2020). Amb aquests plans va consolidar l’aposta per acaparar les matèries primeres per a la transició verda, alhora que intentava anar guanyant etapes a l’escala de valor —extracció, tractament, producció, transformació, fabricació i muntatge—; tot i que aquest interès ja venia d’abans. Els avantatges competitius de la República Popular, amb la seva mà d’obra barata i l’absència de regulacions laborals i ambientals oferien un escenari que Pequín va fer servir perfectament a través de les joint ventures, les aliances empresarials entre el gegant asiàtic i empreses occidentals. Aquestes associacions van permetre deslocalitzar la producció d’Europa o els Estats Units per l’afany de les empreses d’obtenir un millor rendiment a curt termini, però alhora van suposar l’absorció de la destresa tecnològica per part de la Xina.

Tenim alternatives? Cap a les societats postextractivistes

El fil que ens ha portat fins aquí és com podem contribuir, des de les polítiques del Nord Global, a allò que assenyalava el Pacto Ecosocial del Sur: construir societats postextractivistes. El primer aspecte que cal tenir en compte és que s’han d’abordar canvis estructurals profunds, alhora que cal fer un exercici de reconeixement i reparació sense precedents.

Com a primera passa, els nostres excessos es curen amb decreixement. No hi ha solució més justa que deixar d’alimentar les cadenes mundials de subministrament i reduir dràsticament la necessitat de tecnologia per a la transició verda. De fet, en la tercera dècada del segle xxi no hi ha transició verda justa sense un decreixement planificat.

Tot i aquest esforç imprescindible, sempre necessitarem materials: en podríem aconseguir a través de recuperar els metalls i minerals que es troben als nostres abocadors. Aquesta activitat s’anomena mineria urbana o secundària (entenent que la primària és l’extracció directa del subsol). Com afirma l’informe d’Ecologistes en Acció «Reciclaje de metales. La alternativa a la minería» l’avenç significatiu de la mineria urbana davant l’extracció primària es veu limitat sobretot pel factor econòmic. Ara bé, si es comptabilitzen la infinitat d’externalitats de la mineria primària, els comptes són ben diferents. Ara com ara, el cost de la recol·lecció, especejament, selecció, separació i fosa en la producció de metalls secundaris ha de sufragar-se amb el valor de la comercialització dels materials resultants. 

El més important, però, és que la mineria urbana ens ofereix la possibilitat de dependre menys de les cadenes mundials de subministrament i, per tant, relocalitzar l’activitat i reduir-ne l’impacte. A més, ens porta a fer-nos responsables dels nostres propis residus i parar de transferir-los a tercers països. Potser, doncs, les polítiques públiques haurien d’apostar fermament per una R+D+I en aquest sector i deixar d’alimentar els horitzons materials impossibles del capitalisme verd. Hi ha certes dinàmiques previsibles que hi poden jugar a favor: major volatilitat dels preus de les matèries, trencament d’algunes cadenes de subministrament, volatilitat del preu de l’energia. Així doncs, relocalitzar pot esdevenir un imperatiu o, fins i tot, el resultat d’una anàlisi cost-benefici. 

Els nostres excessos es curen amb decreixement. No hi ha solució més justa que deixar d’alimentar les cadenes mundials de subministrament i reduir dràsticament la necessitat de tecnologia per a la transició verda.

És clar que la mineria urbana no aborda la immensitat del problema que plantegen les alternatives del Sud Global, però pot ser, en paraules d’André Gorz, una aposta per reformes no reformistes per assolir conquestes a curt termini que permetin acumular forces per a una lluita més general. Aquesta lluita, entre moltes altres sens dubte, és construir societats postextractivistes que assumeixin responsabilitats sobre els seus metabolismes socials i que es ressituïn dins els límits biofísics. I la lluita és i ha de ser compartida.