De què parlem quan parlem d’interdependència? De quina manera la clau de la interdependència ens ajuda a fer més complexa la nostra concepció del comú? De quina manera plantejar-nos aquests interrogants aporta a l’aposta per continuar construint processos col·lectius capaços de disputar formes més dignes i recíproques d’habitar-amb, en un món que, com ens recorda Donna Haraway, es troba profundament danyat?

Aquestes preguntes han orientat múltiples discussions a l’interior del seminari permanent de recerca Entramados comunitarios y formas de lo común (SIP de Entramados), espai que integrem juntament amb moltes altres companyes i companys a la ciutat de Puebla, Mèxic. En aquest assaig, mirem de recollir algunes de les síntesis parcials a què hem arribat a partir de les nostres discussions per posar-les en comú i continuar contribuint a la construcció d’un pensament crític, transformador i reparador dels mons de vida que habitem.

A què ens referim quan parlem d’interdependència?

El concepte d’interdependència no és nou en les ciències socials, ha estat construït de diferents maneres per diverses tradicions de pensament. En el nostre cas, la manera en què arribem a apropiar-nos d’aquesta clau analítica ha estat influïda de manera determinant per dues perspectives teòriques de les quals ens hem nodrit enormement al llarg dels darrers anys. Es tracta, d’una banda, dels múltiples debats que s’han produït en l’àmbit del feminisme pel que fa a les cures i a la crítica a l’organització capitalista de la reproducció; i, de l’altra, de les discussions sobre la noció de trama de la vida, que va ser proposada als anys 1980 per l’ecologia profunda, i ha estat represa més recentment per l’ecologia món i alguns corrents de l’ecologia política. Què ens han ensenyat totes dues tradicions de pensament sobre la idea d’interdependència?

La crítica a l’organització capitalista de les cures que algunes feministes, majoritàriament espanyoles —com ara Amaia Pérez Orozco, Silvia L. Gil, Cristina Carrasco, Cristina Vega i Iaio Herrero—, han proposat amb força en els últims anys ens ha ensenyat a pensar la vida des de la seva precarietat, a reconèixer la nostra vulnerabilitat com a espècie humana i a comprendre la noció d’interdependència des d’aquest reconeixement. Aquestes autores ens han recordat amb insistència que els éssers humans encarnem cossos contingents i finits que neixen i creixen, però que també emmalalteixen, envelleixen i moren. Cossos que, durant tot el cicle de la seva existència —encara que en alguns moments més que en uns altres— depenen materialment, físicament i emocionalment del temps, de la cura i del treball d’altres persones que, al seu torn, depenen d’altres (Herrero, 2016: 149). 

D’aquesta condició de dependència mútua que emergeix de la vulnerabilitat dels nostres cossos el feminisme n’ha dit interdependència. En fer-ho, però, les feministes ens han revelat, a més, una realitat generalment oculta pel discurs econòmic dominant. Ens han ensenyat que el món capitalista i heteropatriarcal que habitem s’ha bastit històricament sobre la negació de la nostra vulnerabilitat i sobre la invisibilització dels vincles d’interdependència que sostenen la nostra existència com a espècie humana. Ens han ajudat a reconèixer que, en aquesta escandalosa realitat que anomenem capitalisme, no tothom viu la vulnerabilitat de la mateixa forma, així com no tothom dedica el mateix temps i la mateixa quantitat de treball a cura dels altres.  Tal com ens recorda Silvia L. Gil, en la realitat capitalista heteropatriarcal, la vulnerabilitat «és una condició de l’existència modulada socialment de manera desigual» (Gil, 2021); i han estat i continuen sent majoritàriament les dones —i els cossos feminitzats— els qui han absorbit els costos socials d’aquesta desigualtat, en la mesura en què s’han vist obligats històricament a assumir la immensa quantitat de feines no remunerades o mal remunerades que requereix la cura d’altres cossos.

En aquest sentit, la perspectiva feminista sobre la interdependència ens ha ajudat, no tan sols a designar a través d’aquesta paraula una condició comuna de l’existència sense la qual no seria possible cap vida humana, sinó també a reconèixer que el sistema capitalista s’ha erigit sobre la invisibilització d’aquesta condició. És a dir, sobre la negació de les tasques de cura com una dimensió ineludible de l’existència i sobre l’ocultació dels termes asimètrics sota els quals, en les realitats capitalistes, les relacions d’interdependència que sostenen la vida s’organitzen i es gestionen a partir de la transferència desigual de les cures i de l’explotació (Pérez Orozco, 2014: 210).

La vida són milions d’éssers que han après a coevolucionar i col·laborar al llarg de milions d’anys, conformant mons compartits.

D’aquesta manera, la perspectiva de la interdependència ens ha permès parar atenció a la ressonància del terreny afectiu de forma situada. És a dir, en reconèixer les posicions i condicions desiguals i organitzades segons jerarquies històriques, aconseguim copsar com un problema similar afecta de manera diferent un ésser o un altre. Això, al seu torn, ens ha permès observar, d’una banda, com es coprodueixen entramats afectius, com s’hi donen tensions i conflictes i, de l’altra, les maneres en què aquests processos s’enforteixen, eixamplen, contreuen i, fins i tot, es desgasten.

Des d’un altre vessant de pensament molt diferent, la mirada ecològica ens ha ajudat a fer més complex i eixamplar l’horitzó crític encetat per aquesta perspectiva feminista, obrint una ruta per pensar la condició d’interdependència amb i més enllà del que és humà. En aquest sentit, per a nosaltres, una troballa particularment fèrtil ha estat topar amb l’obra del físic austríac, Fritjof Capra, i la seva proposta de comprendre la vida a partir del patró de xarxa, o de la noció de trama, o com nosaltres preferim dir, a partir de la metàfora del teixit. De forma molt sintètica, podríem afirmar que entendre la nostra existència i la dels altres a partir de la noció de patrons de xarxes suggerida per Capra implica comprendre la vida com el resultat d’un entreteixir-se dinàmic i complex: com el con-formar-se constant, contingent i divers d’un teixit multidimensional i multiescalar, compost per moltes trames relacionals interconnectades entre si i immerses en processos autopoètics en un esdevenir continu. Un procés marcat pel fluid incessant de matèria i energia en, entre i a través dels organismes vius i els entorns que habitem (Linsalata, 2020).

Els processos que Capra, de la mà de Maturana i Varela, ha caracteritzat com a autopoètics tenen, com diria Haraway, una dimensió fortament simpoètica que ens interessa molt destacar. A partir d’un estret diàleg amb el treball de la biòloga evolutiva Lynn Margulis sobre la simbiosi i la simbiogènesi, en el seu últim llibre Staying with the Trouble [Seguir amb el problema] (2019), Haraway proposa el concepte de simpoesi per al·ludir a una capacitat àmpliament conreada pels éssers vius i els sistemes complexos, incloent-hi les diverses manifestacions històriques de societats humanes: la capacitat de configurar mons de manera conjunta i col·laborativa, teixint aliances amb i entre organismes de diferents espècies. Per a Haraway, la simpoesi és una condició de la vida en la mesura en què, biològicament parlant, res s’autoprodueix, sinó que tot és coproduït en algun grau. La capacitat de cooperar, col·laborar i coevolucionar entre i amb éssers diferents és, en aquest sentit, una característica determinant del teixit de la vida.

Lynn Margulis expressa molt clarament aquesta idea quan ens diu que: «[La vida] és una increïble i complexa interdependència de matèria i energia entre milions d’espècies fora (i dins) de la nostra pròpia pell» (1998: 85). Milions d’éssers que han après a coevolucionar i col·laborar al llarg de milions d’anys, conformant mons compartits. Això habilita, a més, una porta d’entrada que reconeix la materialitat que fa possible i sosté l’afectivitat dels cossos que senten i desitgen. La perspectiva d’aquestes autores i autors ha nodrit, en efecte, una postura que erosiona l’escissió antropocèntrica entre naturalesa i humanitat, la qual ha provocat una separació conceptual i política que manté en esferes escindides les afectacions a la natura, com si les persones fóssim diferents, superiors i exteriors a la naturalesa. I és per això que pensar la interdependència des d’aquestes aportacions implica reconèixer que no existeixen fractures ontològiques entre el que és humà i el no ho és, sinó, com diu Horacio Machado, «amb prou feines membranes poroses per on flueixen matèria i energia, per on flueix la vida en si, com a trama, en la qual els humans actuem i som a través del món, així com el món es mou i és també a través dels nostres organismes» (Machado, 2020). 

Apropiar-nos d’aquesta idea i posar-la en diàleg amb la mirada feminista sobre la vulnerabilitat i la interdependència ha estat summament fèrtil per a nosaltres i el SIP d’Entramados. Per la brevetat del text, no podem detallar com vam anar teixint totes dues perspectives en les nostres discussions. Ens limitarem a dir que aquest diàleg ens ha permès arribar a formular quatre idees centrals per al nostre pensament actual, que enunciarem sintèticament a continuació, per repensar la idea de comú i la seva producció.

1. La interdependència no és tan sols una qualitat de l’existència humana, sinó una condició del que és viu en el seu conjunt: una condició ineludible del teixit de la vida al planeta. A més de representar un denominador comú de tots els organismes vius, la interdependència ens posa davant el fet que no n’hi ha cap, absolutament cap, que preexisteixi a les relacions que el constitueixen biològicament i històricament. La vida en aquest sentit no és res que es doni per avançat, sinó una cosa que es fa, que ocorre permanentment amb altres éssers covivents, una cosa que es va cogenerant i sostenint en els temps llargs de la història, com a resultat de les interrelacions i les interaccions intra i interespècies.

2. La interdependència ens parla de la finitud i de la vulnerabilitat dels cossos humans, però també de la vulnerabilitat dels cossos de tots els organismes vius, indissolublement lligats entre si en la trama de la vida en una relació constant de cogeneració i mútua-afecció. En aquest sentit, la interdependència ens parla dels nostres límits com a espècie, però també de la vulnerabilitat i dels límits d’altres espècies i del planeta Terra en el seu conjunt, entenent-lo com un sistema viu autoregulat que, si bé transcendeix tot organisme viu, emergeix de la interacció de deu milions d’espècies vivents connectades entre si, que formen un cos incessantment actiu (Margulis, 1998: 90).

3. La interdependència ens parla de vulnerabilitat, però no només. La interdependència també ens parla de les potències simpoètiques inscrites en les trames relacionals que sostenen la vida. Això és, de la forma oberta dels lligams que es teixeixen entre els diversos éssers que habiten un mateix lloc i el comparteixen: de la pluralitat i de l’heterogeneïtat de les relacions que els éssers vius han teixit, continuen teixint i podran continuar teixint, a partir de la seva condició de cohabitants d’una trama relacional i d’un planeta comú.

4. Finalment, vist des d’aquesta comprensió de la interdependència, el capitalisme heteropatriarcal, colonial i especista continua representant un problema immens. Continua sent l’única forma històrica d’organització del teixit de la vida que ha aconseguit imposar a escala planetària patrons d’organització de les relacions d’interdependència intra i interespècie, profundament desiguals i jeràrquics, capaços de desarticular violentament i a gran escala les capacitats autoreguladores i simpoètiques dels éssers vius; començant pels éssers humans. 

Davant d’aquest reconeixement, la pregunta sol adquirir una complexitat diferent que és important desentranyar per comprendre l’aposta que s’hi juga.

Pensar el comú des de la clau de la interdependència

Des de fa més de deu anys, les persones que integrem el SIP d’Entramados ens hem implicat en una variada i polimorfa diversitat de col·lectius humans que, en diferents latituds d’Amèrica Llatina, s’obstinen a lluitar de manera quotidiana i extraordinària per garantir les condicions materials i simbòliques de la seva pròpia (re)producció. 

En aquestes converses i trobades, destaca la centralitat que solen adquirir, a l’interior de molts d’aquests processos de lluita i de les activitats organitzatives i reproductives que els sostenen, un conjunt de pràctiques polítiques de caràcter comunitari i col·lectiu que, si bé apareixen de manera singular i diversa en cada experiència particular, solen presentar trets similars i emparentats. D’aquest tarannà polític n’hem dit producció del comú, i l’hem descrit com una activitat pràctica que s’estableix entre un conjunt de persones capaces d’entrellaçar les seves accions i establir lligams de cooperació per resoldre necessitats i problemes compartits.

Bona part d’aquestes experiències organitzatives es relaciona amb el desplegament del que, almenys a Mèxic, es reconeix com a lluites en defensa de la vida, les quals, alhora que batallen per defensar un conjunt de riqueses materials i simbòliques compartides per comunitats de vida concretes, produeixen constantment el comú en la mesura en què s’encaparren a reafirmar —en contra dels processos d’expropiació, separació i mediació imposats per la violència capitalista— la capacitat social de (re)apropiar-se de les riqueses disponibles o generades col·lectivament i de (re)generar els vincles socials, afectius i ecològics que permeten produir conjuntament decisions sobre la seva gestió i usdefruit.

Per tant, quan parlem de producció del comú, parlem en primer lloc d’una relació, és a dir, de la capacitat d’establir vincles i teixir trames relacionals d’associació i cooperació dirigides a habilitar quotidianament la producció i el gaudi col·lectiu d’una gran quantitat de valors d’ús, això és, de béns materials i simbòlics d’ús comú destinats a la reproducció satisfactòria de la vida (Federici i Caffentzis, 2019; Gutiérrez Aguilar, 2017; Gutiérrez Aguilar, Navarro, i Linsalata, 2017; Gutiérrez Aguilar i Navarro, 2019; Linsalata, 2019). 

Ara bé, com és que la perspectiva de la interdependència ens ha dut a repensar el nostre propi camí en relació amb el comú i la seva producció?

Un primer aspecte se centra en el reconeixement del caràcter inter i intraespècie de la producció del comú. Pensar des de la perspectiva de la interdependència ens ha portat a reconèixer que l’acció política cooperativa per al sosteniment de la vida mai és una activitat exclusivament humana; al contrari, no podria dur-se a terme si no fos per les complexes relacions interespècie i la materialitat que la sosté i abriga. Des d’aquest reconeixement, un repte és el d’ecologitzar les nostres apostes cognitivosensorials, és a dir, habilitar llocs no antropocentrats d’enunciació i representació que ens portin a evitar l’analítica cartesiana de les separacions —entre el que és humà i el que no ho és— al moment de rastrejar les formes i continguts de la producció del comú.

Un segon aspecte, en relació amb les aportacions de les companyes feministes, és el reconeixement que, sovint, la producció del comú és una aposta per gestionar la vulnerabilitat com a potència d’obertura i escolta, on ens acompanyem recíprocament des de la capacitat de col·laborar des d’allò que Haraway (2019) defineix com una respons-habilitat situada, al·ludint a l’habilitat de construir respostes capaces de donar forma i atenció a problemes concrets de manera col·lectiva i col·laborativa. 

A partir d’això, podem afirmar que la producció del comú és un mode específic de gestió i organització de les relacions d’interdependència i de la condició de vulnerabilitat en el teixit de la vida del qual es forma part. O, dit en altres paraules, la producció del comú és una forma política que es disposa a produir-se-en-relació-amb i, en aquest sentit, genera un patró de cogestió situat i encarnat de la interdependència per coproduir decisió, modular la vulnerabilitat i garantir el manteniment de la trama en algun nivell.

A diferència d’altres formes polítiques, incloses les formes del capital i de l’estat, el comú és una forma de la interdependència que tendeix a encoratjar les forces de la cooperació i cuida els termes de l’autoregulació per a la garantia de vida. El comú reconeix la interdependència de la qual formem part i se’n nodreix, i és aquí que considerem que rau la seva potència. Una potència que, en contextos de lluita, és capaç de desbordar les separacions per disputar altres termes de reconnexió i relacionament.

En aquest sentit, diem que la producció del comú és una manera de gestionar les relacions d’interdependència en disputa amb altres formes d’organització, com són les capitalistes i estatals. Això implica retre compte de les maneres en què s’han reorganitzat els termes d’interdependència humans i no humans després d’haver estat fracturats i transformats per quedar acoblats en els patrons de la generació de valor. Així, focalitzem la mirada en la disputa pels termes amb els quals reproduïm la vida, particularment en les formes de cooperació i regeneració dels vincles intra i interespècie. 

Allò que en altres textos hem anomenat la reorganització capitalista de la condició d’interdependència (Linsalata, 2020) al·ludeix a un procés que mai succeeix de la nit al dia. Al contrari, els canvis de forma de les relacions prèvies són graduals en la mesura en què hi ha forces que es resisteixen perquè hi ha pel mig la vida mateixa i la capacitat de decidir sobre ella. El procés d’acumulació originària que Silvia Federici (2018) ha documentat a Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva en ret compte. Com ella ho planteja, aquest procés va ser qualsevol cosa tret de lineal i harmònic, es va tractar d’una contrarevolució contra les maneres de reproducció de la vida, brutalment transformades a sang i foc. 

Una clau que ens ha resultat molt útil per comprendre aquesta reorganització escandalosa de la interdependència és la categoria de la separació, i la recuperació i actualització que, en particular Massimo de Angelis (2012), en fa a Crítica a l’economia política de Marx. Des d’aquesta perspectiva, la separació és entesa com el procés històric d’escissió entre productors i mitjans d’existència, o, com hem après a dir millor, de separació entre els fluxos de treball i energia humans i no humans i els seus mitjans d’existència en el teixit de la vida. Alhora, dels debats de l’ecologia política marxista en recuperem que la separació no només fractura i imposa una distància, sinó que canvia —de manera radical o gradual—, la forma dels metabolismes socioecològics per satisfer els designis de l’acumulació del capital. Ho aconsegueix fonamentalment a través de la fixació de mediacions ad hoc que reconnecten i reorganitzen el que inicialment estava separat, amb la finalitat de subjectar-ho a la valorització del valor com a eix primordial.

Així, al llarg de la història del capitalisme, s’ha anat produint tant un continu procés de canvi metabòlic (Moore, 2020), que inclou la fractura de l’anterior equilibri aconseguit (Foster, 2000) i la fixació de separacions i distàncies múltiples en les trames d’interdependència (Navarro, 2019; De Angelis, 2012), com la simultània generació i imposició d’un patró de reconnexió sostingut en la generalització violenta de mediacions i connexions específiques, en funció de la valorització del valor. Aquest procés de separació i fixació de mediacions representa el mecanisme central per garantir la intervenció i la internalització del flux del capital a través del teixit de la vida. Un mecanisme que imposa fortes dosis de violència sobre els cossos i territoris, erosionant, expropiant i aniquilant les capacitats de reproducció i autodeterminació.

És així que les forces capitalistes quan entren en relació amb patrons organitzatius autònoms miren d’expropiar la capacitat d’autoregulació i gestió de les relacions d’interdependència. Els fluxos de treball i energia humans i no humans que prèviament estaven orientats a garantir-ne el sosteniment per a la reproducció de la vida, ara estan assemblats en patrons orientats a la transferència i generació de valor. Enmig d’aquestes disputes brutals, la producció del comú es desplega com una lluita per cuidar, construir, recompondre o reparar lligams allà on s’han imposat separacions i fixat tota mena de mediacions que han tendit a malmetre i reduir les capacitats d’autoregulació del teixit de la vida. 

L’emergència i proliferació de lluites pel comú i en defensa de la vida són centrals enmig d’aquesta crisi civilitzatòria per rebutjar i bloquejar els dictats del capital i, alhora, afirmar múltiples formes orientades a reteixir quotidianament la vida sobre el principi de la interdependència entre la diversitat dels mons i les espècies companyes que habitem la Terra. 

Esperem que el que hem exposat anteriorment, que en bona part sintetitza el que anomenem perspectiva d’interdependència, nodreixi les recerques i apostes per continuar recomponent els lligams vitals que es teixeixen entre éssers diversos i construint, enmig d’estralls profunds, processos col·lectius més dignes i recíprocs per reproduir i sostenir la vida en comú.⚫

Bibliografia: lapublica.net/articles/interdependencia