1. Decreixement?
Al llarg de la història i arreu del planeta, els éssers humans ens hem relacionat amb el nostre entorn i entre nosaltres de múltiples formes. Ara bé, només una d’aquestes formes, la del capitalisme que persegueix un creixement infinit, s’ha imposat i preval sobre les altres en el món actual, de manera que fa perillar el planeta i la nostra espècie. Mentre els geòlegs proclamen la inauguració d’una nova era geològica marcada per l’impacte de l’ésser humà, l’antropocè, molts analistes parlen del capitalocè i la fi d’una era històrica, en què la desestabilització dels sistemes planetaris provocarà que els sistemes de creixement esdevinguin inviables.
La humanitat s’enfronta en aquesta dècada a la necessitat d’actuar i prendre decisions crucials que determinaran el futur del sistema Terra i de les nostres societats. Algunes de les respostes polítiques que sorgeixen, suposadament, per fer front a aquesta crisi són igualment aterridores: des del neoextractivisme, passant per l’ecofeixisme, fins a l’austeritat neoliberal o l’autoritària; es tracta d’opcions que, a banda que no van a l’arrel del problema, suposen deixar enrere molta gent i allunyar-nos d’un model de societat democràtic, cooperatiu, solidari, inclusiu i sostenible.
L’únic camí possible i desitjable que considerem viable per afrontar la crisi sistèmica a què ens enfrontem és repartir el que tenim perquè tothom pugui viure bé, però dins dels límits. De l’aplicació d’aquest marc de pensament al Nord Global en diem decreixement.
Atès que vivim en un planeta amb recursos finits, és obvi que no té sentit la busca infinita de creixement econòmic que persegueixen les nostres economies, que es nodreix de l’explotació sense límits dels recursos. Amb un creixement anual del 3 %, per exemple, l’economia es duplicaria en vint-i-quatre anys, es quadruplicaria en quaranta-vuit i creixeria setze cops en un segle. D’això se’n diu creixement compost i es desplega en progressió geomètrica. Però és que, a més, resulta il·lusori: la base monetària mundial és tan sols un conjunt de nombres que creixen fora de control.
El decreixement aposta per l’abolició del creixement econòmic com a objectiu de les societats i planteja un procés de transició cap a un altre sistema socioeconòmic en què la disminució del PIB sigui sostenible des del punt de vista social i ambiental. El decreixement pot definir-se, per tant, com el procés de reorganització econòmica, política i social que té com a objectiu la reducció dràstica de la producció i el consum d’energia i materials, alhora que es millora la qualitat de vida de les persones. Per assolir-lo, cal començar a crear, com abans millor, un futur en què les necessitats humanes se satisfacin amb una fracció de l’energia que utilitzen avui dia les nacions industrials i en què el progrés, la felicitat, el benestar o la idea de «vida bona» es desvinculin del creixement econòmic.
Una societat de decreixement s’organitzarà i viurà de forma diferent a l’actual: es transformaran les activitats econòmiques, les formes i usos de l’energia, les relacions socials, els rols de gènere, la distribució del temps destinat al treball remunerat i no remunerat, així com les relacions amb el món no humà. Es tracta d’un projecte que defensa una vida en què puguem gaudir dels plaers senzills, compartir i relacionar-nos més amb els altres, i treballar menys en el si d’una societat més igualitària. Per això, el decreixement planteja un imaginari alternatiu que construeix una nova narrativa, alhora que proposa estratègies i mesures polítiques concretes.
Tot i que no hi ha un programa polític sistemàtic, els estudiosos i activistes del decreixement han proposat diferents mesures en una direcció comuna, que comparteixen amb altres moviments socials i polítics. Les propostes per frenar els danys mediambientals inclouen establir límits màxims a la quantitat de recursos que es poden extreure, a l’extensió de terra que es pot ocupar o als ecosistemes que es poden transformar; eliminar completament les subvencions a indústries extractives, activitats contaminants, infraestructures de transport privat, tecnologia militar, combustibles fòssils i mineria a gran escala; i desenvolupar les energies renovables a petita escala, descentralitzades i sota control cooperatiu, en comptes de macroestructures concentrades sota control empresarial. Entre les mesures polítiques dirigides a reduir la desigualtat econòmica hi ha crear una renda bàsica universal, establir una renda màxima i crear noves institucions i polítiques de benestar, incloent-hi un paquet de serveis públics, assegurant que tothom tingui el necessari per viure dignament. Això es finançarà amb una fiscalitat progressiva, amb una tributació del 90% sobre les rendes més altes, així com gravant amb impostos les herències, la propietat immobiliària, els habitatges buits i l’especulació. Pel que fa al treball, les mesures impliquen fomentar l’ocupació en els sectors amb més valor humà com ara la sanitat i l’educació, així com crear més llocs de feina per compartir entre tots, generats gràcies a la reducció de les hores de treball per persona, cosa que alhora farà augmentar la proporció d’activitat fora de la relació capital-treball assalariat. En darrer terme, caldrà impulsar mesures relatives al canvi de mentalitat dels consumidors, com regular la indústria de la publicitat, promoure l’autolimitació o reduir el consum de béns contaminants.
2. Principals crítiques al decreixement (i les nostres respostes)
El decreixement, com qualsevol altra proposta radical, ha rebut crítiques des de diversos fronts: des de les perspectives que en qüestionen els punts de partida fins a les que estan d’acord amb els punts de partida, però tenen dubtes sobre l’estratègia.
«El creixement econòmic i les emissions de CO2 es poden desacoblar.»
Hi ha qui assegura que el desacoblament i el creixement verd són possibles. Tanmateix, les lleugeres tendències de desacoblament que s’observen en algunes economies estan molt lluny de la reducció d’emissions entre un 8 i un 10% anual que caldria als països de rendes més altes per descarbonitzar l’economia. Des del decreixement defensem l’obvietat que reduir les emissions resulta més senzill amb menys creixement: combatre el canvi climàtic mitjançant el creixement econòmic seria com mirar de baixar unes escales mecàniques els esglaons de les quals van cap amunt, mentre s’acceleren cada cop més. Com més baix sigui el nivell d’ús d’energia i com més petita sigui l’economia, més fàcil serà la transició cap a un sistema veritablement sostenible i menys impactes negatius es causaran pel camí.
«El creixement redueix la pobresa i la desigualtat, per tant, no en podem prescindir si volem avançar cap a una societat millor.»
Les dades parlen per si mateixes: en les últimes dècades, malgrat l’espectacular creixement econòmic, als Estats Units hi continua havent quaranta milions de pobres i al Regne Unit, onze milions. El 60% més pobre de la humanitat percep tan sols el 5% de tots els ingressos generats pel creixement mundial i, en molts casos, tot i l’increment del PIB de moltes economies desenvolupades, la desigualtat s’ha disparat. D’altra banda, des dels anys setanta del segle xx, encara que les economies desenvolupades no han deixat de créixer, els seus índexs de benestar s’han estancat. A més, el fet que els països d’ingressos mitjans tinguin una esperança de vida similar o declarin nivells més alts de satisfacció que els de rendes altes refuta la idea que afirma que a més creixement, més benestar. A partir d’un determinat nivell de renda per càpita no és el creixement, sinó les polítiques adequades, les que tenen el poder de garantir una vida bona per a tothom dins dels límits planetaris. Així doncs, el decreixement proposa deixar de fer servir el PIB com a mesura de progrés —que ens diu ben poca cosa sobre la igualtat, l’impacte mediambiental o la felicitat— i substituir-lo per indicadors que ens diguin si realment estem funcionant en la direcció correcta (és a dir: la reducció del rendiment material i l’augment del benestar social).
«El decreixement suposa polítiques d’austeritat que deterioraran l’estat del benestar.»
El decreixement no equival a polítiques de retallades i austeritat, ans al contrari: pretén reforçar l’estat del benestar. En una societat decreixentista, el consum d’energia i certs àmbits, com el financer, l’armamentístic o el publicitari de béns de consum innecessaris es contrauran, mentre que altres sectors com ara l’educació, la sanitat o les cures prosperaran. El resultat és el decreixement de l’economia fins a un «estat estacionari» en què l’economia s’estabilitzi i alhora sigui socialment sostenible, cosa que donarà lloc al que anomenem «societat decreixentista». Aquesta societat, lluny d’estar guiada per la restricció s’orientarà per la suficiència: viure amb prou perquè tothom pugui viure bé, sense desestabilitzar els sistemes planetaris. Albirem una societat en què tots visquem modestament enmig d’una abundància compartida o, cosa que és el mateix, una societat en què visquem millor amb menys.
«El terme, a banda que no és sexy, suposaria el suïcidi polític el partit que el promogués.»
Des de perspectives que estan d’acord amb els punts de partida del decreixement, però tenen dubtes sobre la seva estratègia i viabilitat, es planteja de vegades que la negació del concepte de creixement se situa dins del seu mateix marc i podria, paradoxalment, reforçar-lo. Des del decreixement defensem que el terme suposa una negació subversiva, necessària i útil, atès que no mira d’ocultar la naturalesa i la magnitud del repte. La construcció d’una massa crítica no es pot dur a terme sense abordar de cara el fet que la solució implica decréixer, vist que estaríem alimentant expectatives infundades i endarrerint mesures urgents. A més, mentre que molts altres termes com «sostenibilitat», «economia verda», «economia circular» o «economia del bé comú» han estat cooptats per les forces del mercat per encobrir l’statu quo del funcionament actual de l’economia, resulta molt improbable que pugui passar el mateix amb el decreixement. Respecte a la viabilitat política, no és necessari que un partit polític en faci el seu lema central per tenir presents l’anàlisi i l’horitzó del decreixement. Tot i això, cada cop són més els estudis electorals que en demostren l’acceptació social: per exemple, segons el Baròmetre de Consum Responsable de França, el 52% dels francesos creuen que cal abandonar per complet el model basat en el mite del creixement infinit. I el president d’Irlanda ja ha defensat explícitament una economia ecosocial de postcreixement.
«El decreixement ignora la qüestió del Sud Global.»
Des del principi, el moviment del decreixement ha estat molt cautelós de no presentar-se com una solució universal. Imposar el decreixement al Sud Global seria un error en dos sentits: perquè el Sud Global té les seves pròpies formes, idees i cosmovisions per «prosperar sense créixer», algunes de les quals ja s’han desenvolupat i altres que encara es troben en potència; i perquè la majoria d’aquests països encara no han assolit un ús d’energia i recursos que garanteixi la satisfacció de les necessitats bàsiques dels seus habitants. Això no significa, però, que aquests països hagin de prendre el relleu dels països industrialitzats: veiem necessari un augment de la seva producció i el seu consum; ara bé, un augment amb un límit a la vista. De manera que el decreixement pretén alliberar un espai conceptual perquè aquestes poblacions estableixin les seves pròpies trajectòries cap a allò que defineixin com a «vida bona». Partint d’aquest principi, una qüestió que se sol plantejar és fins a quin punt un projecte dirigit únicament al Nord Global pot realment fer front al canvi climàtic en un món globalitzat. La creació d’aliances transnacionals és imprescindible i, per tant, el decreixement s’ha mostrat especialment interessat a crear sinergies amb aquells moviments i visions que considera aliats naturals al Sud Global, com ara la justícia ambiental, el postextractivisme, el postdesenvolupament i els pluriversos, així com les cosmovisions localitzades com el Buen Vivir (Amèrica Llatina), Ubuntu (Sud-àfrica) i l’Economia de la Permanència (Índia).
La viabilitat del decreixement
La premissa de què parteix el decreixement i que comparteix amb altres lluites socials i ambientals és que la realitat que coneixem i que sovint ens sembla impossible de canviar no està predeterminada, sinó que quan una situació es reconeix com una crisi greu, moltes mesures que abans es qualificaven de políticament impossibles es tornen, de sobte, possibles i desitjables. El millor exemple el tenim amb la propagació de la pandèmia de la covid-19. Atès que es considerava que eren necessàries per fer front a la crisi, es van adoptar mesures radicals que abans eren impensables: es va regular l’economia; es van reduir les hores de treball; es va iniciar una campanya internacional per aprovar un ingrés per cures; es van plantejar o aplicar moratòries sobre els lloguers, les hipoteques i els crèdits; es van limitar certs comportaments socials; la societat va cooperar; les nostres vides es van alentir i es van reduir el consum material i el turisme depredador.
Idealment, la transformació sistèmica que proposa el decreixement succeiria de forma planificada, conscient i progressiva. Això no obstant, si no es reconfigura l’economia per tal de mitigar les crisis que s’albiren a l’horitzó, la manca de creixement suposarà impactes imprevistos, involuntaris i caòtics. Com copsa l’economista Peter Victor en la frase «slower by design, not disaster», es tracta que l’alentiment de l’economia es produeixi de manera planejada, en comptes de com a producte del desastre. Com més passos sòlids i ràpids fem col·lectivament cap a allò que importa de debò, que no és el PIB, sinó la salut i el benestar de les persones i del planeta, més possibilitats tindrem que la transició ecològica es produeixi amb menors danys.
Mentre que cada cop hi ha una massa crítica més gran que aprova les premisses i objectius del decreixement i hi dona suport, progressivament el debat comença a virar cap a com convèncer els nostres dirigents de la necessitat d’actuar. Els estudiosos i activistes del decreixement creiem que un canvi radical pot organitzar-se i dur-se a terme en el si del sistema de la democràcia parlamentària. Ara bé, això no significa que confiem que les elits governants iniciaran la trajectòria política decreixentista de manera espontània. Fins i tot, encara que hi hagués formacions polítiques que avui dia hi estiguessin disposades, es trobarien limitades per complexes xarxes de poder nacionals i transnacionals que procurarien impedir per tots els mitjans que els seus interessos es veiessin afectats en nom d’un bé comú més ampli.
Per ser viables, les polítiques decreixentistes requeriran transformacions institucionals profundes, que hauran de produir-se a través d’un canvi coevolutiu, és a dir, un tipus de canvi no sobtat, de vegades imperceptible, que es produeix simultàniament en diferents esferes que interactuen i es modifiquen entre si. De vegades, les condicions ambientals o altres crisis com ara la covid-19 faran possibles algunes polítiques que tan sols una mica abans havien estat impensables, cosa que alhora podrà activar canvis més profunds en els valors i prioritats de la societat, així com en aspectes organitzatius i estructurals més amplis.
Per impulsar aquest complex canvi sistèmic, els estudiosos i activistes del decreixement coincidim molt majoritàriament en el rebuig dels mitjans violents i advoquem per l’acció no violenta i la desobediència civil des de baix. A més de la implicació directa en lluites polítiques, els actes quotidians de rebuig i l’organització contra la societat capitalista neoliberal també són revolucionaris en la mesura que contribueixen a canviar el «sentit comú» del creixement. En són exemples el sorgiment de monedes locals socials, horts urbans, cooperatives d’habitatge, grups de consumidors, bancs de temps o mercats d’intercanvi. Tots aquests moviments de base, experiments i pràctiques quotidianes comunitàries i cooperatives van teixint una xarxa que configura una economia social i solidària alternativa i que articula la base social necessària perquè sigui possible un canvi de rumb en l’esfera política.
La doble estratègia del decreixement es desplega, doncs, tant en l’àmbit material, mitjançant esforços per ocupar l’esfera política i l’impuls d’alternatives tangibles, com en l’àmbit de les subjectivitats i els imaginaris socials. Són les dues cares de la mateixa moneda.
Prosperitat sense creixement: una batalla cultural
La idea de prosperitat sense creixement va en contra de les lògiques alimentades durant dècades per la cultura popular, els mitjans de comunicació i els sistemes educatius entorn de la competició, l’autorealització individual, el consum exacerbat i la persecució de l’il·limitat. Missatges i símbols han configurat silenciosament les expectatives, els somnis i les ambicions de moltes persones cap a vides guiades per les poderoses associacions entre èxit i creixement, entre confort i riquesa o entre prestigi i consum. Es tracta d’estructures cognitives fortament arrelades en l’imaginari col·lectiu, que a Espanya es van consolidar amb el desenvolupisme a partir dels anys seixanta del segle xx. El bombardeig emocional i cognitiu ha estat tan brutal que la societat que menys creix sembla que es consideri sinònim de la que pitjor viu, la més inculta, la més endarrerida o la més corrupta.
La batalla cultural per desvincular el creixement econòmic dels conceptes de progrés, desenvolupament i prosperitat dins del cap de les persones és, com veiem, la lluita que impregna tot el projecte decreixentista. Produir un discurs contrahegemònic davant d’estructures cognitives tan consolidades no és una tasca fàcil. Segurament, per desfer aquestes associacions tòxiques calen diversos llenguatges i narratives simultànies que coexisteixin amb formulacions més radicals. Per exemple, els conceptes de «transició ecosocial» o «Nou Pacte Verd» poden funcionar millor de cara un determinat electorat, mentre que la formulació de «decreixement» va contribuint a trencar capes del «sentit comú» construït al voltant del creixement.
D’altra banda, les lògiques quotidianes del sistema capitalista ens impedeixen moltes vegades ser capaços d’albirar altres direccions possibles, altres alternatives millors. Ens trobem amb freqüència sumits o bé en un estat d’anestèsia i cansament profund, causat per un sistema que no deixa temps per aturar-se a pensar críticament, o bé en un estat d’ansietat i depressió, provocat per les dades sobre el canvi climàtic i les injustícies globals. A part de desactivar la mobilització i participació en estructures alternatives, el més preocupant d’això és que perpetua les lògiques sobre les quals se sustenta l’actual sistema socioeconòmic, sense les quals potser s’ensorraria ràpidament.
L’ambiciosa tasca de construcció de significats i parers envers una societat decreixentista dins dels caps de la gent pot entendre’s com el projecte d’expansió d’una cultura de límits i suficiència. Aquesta expansió requereix una inversió, no només en investigació, sinó també en comunicació pública i en educació, que al seu torn es retroalimenta amb les pràctiques i els moviments de base que funcionen com a early adopters (pioners). Per tant, a mesura que augmenta la consciència social sobre la insostenibilitat, la injustícia i la desigualtat del sistema econòmic actual, van florint itineraris més comunitaris, més solidaris, més inclusius, més sostenibles, més assossegats. Els hàbits i maneres de pensar hegemònics es van desaprenent a través de l’experimentació de pràctiques quotidianes alternatives, alhora que inspiren més persones a adoptar una actitud reflexiva davant les lògiques d’autolimitació. Entre els joves, que s’enfronten a més precarietat i malestar respecte al futur, cobra cada cop més importància l’ètica i l’autorealització lligada a la capacitat de produir un impacte social positiu, així com els estils de vida que abracen valors postmaterialistes. A poc a poc, les persones van abandonant l’activitat frenètica i el temps accelerat per substituir-los per processos lents i localitzats, xarxes d’intercanvi comunitàries, sistemes amb elevats fluxos de solidaritat i creativitat, actituds de cura de la natura i de les persones i maneres de gaudir de les petites coses.
A través d’aquest procés coevolutiu, les llavors d’un canvi sistèmic germinen i l’imaginari hegemònic s’esberla a poc a poc. En aquest procés, el decreixement —com a concepte, teoria i moviment— ofereix un marc alternatiu per pensar, actuar i sentir que ens faci, realment, florir com a societats.
