Entrevista a Raquel Gutiérrez Aguilar per Mauro Castro

MAURO CASTRO: Al seminari d’investigació permanent «Entramados comunitarios y formas de lo político » de la Universitat Autònoma de Puebla, heu reflexionat molt sobre la multiplicitat de formes polítiques comunitàries que es practiquen i es pensen des de baix a l’Amèrica Llatina. A partir d’aquest espai col·lectiu, heu treballat per definir i desplegar la potència política del que denomineu horitzons comunitariopopulars. Abans d’endinsar- nos en qüestions relacionades amb la transició ecològica, o més aviat, per entrar-hi d’una altra manera, crec que seria molt útil que ens situessis una mica aquest marc. Un aspecte que trobo rellevant del vostre plantejament és que, com algun cop us he sentit dir, els moviments socials no tenen per què estar guiats per la producció de demandes contínues a l’estat, sinó que poden avançar mitjançant la creació de mandats que broten des de la societat. Aquesta perspectiva resulta molt suggerent per pensar el moment que vivim en el nostre context, ens la podries explicar?

RAQUEL GUTIÉRREZ: En repassar la història de les lluites al seu país, Diego Castro, un col·lega de l’Uruguai, diu que hi ha moments en què es produeixen «polítiques de mandat ». És interessant veure que això ja es practicava a l’Equador amb l’acció de la CONAIE, la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l’Equador. Els companys i companyes de l’Equador, el 2019, a través de lluites comunitàries diverses i del bucle virtuós que es va produir durant l’ocupació de Quito, van protagonitzar un episodi eloqüent d’esforços reiterats i variats per subvertir, també, el cor de la política moderna i liberal del capital, fins fa poc expressada en processos de democràcia formal. Amb la CONAIE com a columna vertebral de la mobilització, aquest procés va succeir mitjançant l’enllaç amb múltiples lluites feministes i antipatriarcals urbanes i amb un potent moviment popular compost per indígenes de diferents nacionalitats que han migrat a la ciutat. En aquest procés es van reconstruir espais amplis de deliberació, producció de decisió política i de no delegació de tals decisions. A parer meu, el que proposaven era establir «mandats polítics» generals contundents i clars —expressats a través de la trama de lluita que s’havia assolit— que trenquessin amb la pràctica liberal de la «delegació de les decisions que incumbeixen a tothom perquè afecten a tothom»; tal com s’expressava una vegada i una altra vint anys enrere a les declaracions públiques de la Coordinadora de Defensa de l’Aigua i la Vida a Cochabamba, Bolívia. La delegació de la decisió política, com a artefacte plenament modern i patriarcal associat a la política representativa, és un artifici que s’ha intentat trencar insistentment.

Això no només passava el 2019, en el moment més dur i radical de la CONAIE, sinó també abans. En aquests processos, veiem clarament com aquells que es mobilitzen des de l’autonomia es relacionen amb el que està instituït en termes de mandat, no presentant demandes o denúncies, sinó establint què ha de passar. No es tracta, doncs, d’«entrar a les institucions», sinó de sostenir el mandat i estar alerta. Aquestes estratègies, que altre cop s’han anat desplegant des de les lluites en aquest continent al llarg dels darrers cinc anys, tenen a veure amb fundar-se en l’autonomia, no ser necessàriament antiestatals, i esforçar-se per produir i sostenir mandats.

Això és un marc general, un esquema que orienta parcialment, atès que, en el moment en què estem lluitant, tenim milers d’arestes i matisos i, a més, no sempre és possible sostenir aquest mandat.

MAURO CASTRO: Un punt que esmentes ara i en què heu aprofundit molt a partir de les lluites mateixes és que un horitzó comunitari i popular pot desplegar pràctiques no estatocèntriques i, alhora, no forçosament antiestatals. Des d’aquesta contradicció, sembla que qüestiones que les polítiques produïdes des de l’autonomia comunitària i les produïdes per l’estat estiguin contínuament confrontades. És possible una relació productiva entre el fet estatal i el fet comunitari?

RAQUEL GUTIÉRREZ: Autonomia i estatalisme són contradictoris i pràcticament excloents. Així està organitzada la política del capital i el món públic des de fa segles. El que està instituït està instituït per tal que allò que és autònom no pugui avançar i, d’altra banda, el que és autònom mira d’erosionar, subvertir, boicotejar, assetjar i trastocar el que fa la institució. Crec que cal tenir més clar el caràcter objectivament antagònic d’aquestes dues esferes. El que nosaltres afirmem és que és possible, fins i tot fèrtil, no guiar-se políticament mitjançant l’orientació fixada a través d’aquests binarismes excloents. Per a nosaltres, una política en clau comunitària i popular es funda en l’autonomia i no és, insisteixo, per força antiestatal. És a dir, una cosa és com està organitzat el món i una altra és la producció d’una política estratègica. Procurem mantenir-nos fora del binarisme autonomia-estatalisme, que ens despolititza i ens anul·la. En el disseny pràctic de les estratègies, hem d’operar al marge dels binarismes imposats; encara que hem de ser molt conscients que intentem navegar de manera barroca, ambigua, tensa, contradictòria, entre instàncies estructuralment contradictòries, antagòniques. Aquest repte se suma al propi de la política autònoma, és a dir, sostenir-nos autònomament fora de la institució; cosa que suposa un munt de feina per existir i per nodrir les pràctiques i les persones que les conformen, així com les formes d’organització i les qüestions que hi estan vinculades: no concentrar les decisions en uns quants, tendir a ser horitzontals, etc. Des d’aquesta perspectiva, hem insistit en la necessitat d’abdicar d’una política centrada en la denúncia i la demanda, atès que atorga una agència total a l’estructura estatal, com ha passat al llarg del segle XX.

Una política en clau comunitària i popular es funda en l’autonomia i no és, insisteixo, per força antiestatal.

En definitiva, una política en clau comunitària i popular és una política no estatocèntrica que no es considera central ni es defineix únicament a través de la confrontació amb l’estat o d’una demanda a l’estat. Ens escarrassem per entendre aquesta immensa constel·lació d’accions pràctiques —de subversió del que ens és donat, boicot al que se’ns imposa, veto al que ens destrueix i creació del que ens sosté— sense reïficar nous universalismes, sinó fixant-nos en el que es comparteix en cada esforç sense anul·lar-ne les diferències i distàncies. És un camí crític que hem transitat per comprendre el que succeeix en termes de la profunda confrontació política que les darreres dècades ha estat en marxa, l’horitzó de la qual va molt més enllà de la regeneració dels estats per, suposadament, contenir els pitjors estralls de l’acumulació capitalista. Així doncs, ens prenem seriosament tot el que fa referència a l’imprescindible canvi civilitzatori. Aquesta dimensió «no necessàriament antiestatal» de les lluites i les pràctiques polítiques anticolonials, antipatriarcals i anticapitalistes actuals no és un atribut seu substancial, sinó que són fils de la dinàmica mateixa de la construcció de pensament i pràctica estratègica.

MAURO CASTRO: A part de les lluites que esmentaves, podries compartir altres exemples pensats des d’aquesta perspectiva comunitària i popular?

RAQUEL GUTIÉRREZ: Doncs penso en els dos grans afers que ha posat sobre la taula el moviment feminista. En primer lloc, la recuperació de l’avortament lliure, gratuït i segur i, per descomptat, despenalitzat. A l’Argentina, però també a altres indrets, es presenta en termes de mandat, de forma molt i molt clara, per la despenalització de la interrupció de l’embaràs. En segon lloc, i aquí és més complex, l’altre assumpte que ha sostingut des del 2017 el moviment feminista és la gran lluita contra totes les violències, que s’escampa en una infinita col·lecció d’accions de lluita contra les violències a casa, a les oficines, a les escoles, als carrers, als bars. Tot plegat ha tensat durament el conjunt de la societat perquè ha qüestionat pràctiques culturals molt ràncies.

Un altre exemple interessant de tot això, que es va produir durant els temps de confinament i emergència sanitària, són les olles populars. En diversos països, sobretot del Con Sud d’aquest continent, com l’Uruguai o Xile, es van reorganitzar xarxes d’olles populars que van revitalitzar la capacitat de vinculació veïnal arran de terra per ocupar-se d’un problema fonamental: l’alimentació de la població confinada. Les reaccions estatals —o de certa esquerra que no arriba a criticar l’estructuració patriarcal del món i que continua confiant que qualsevol solució provindrà de l’estat i les seves institucions o dels avenços tecnològics del capital— davant dels immensos esforços de sosteniment de la vida representats a les olles populars, són molt diverses.

MAURO CASTRO: Continuant amb aquesta perspectiva, m’agradaria que compartissis la teva visió sobre els governs progressistes a l’Amèrica Llatina i els seus possibles límits per dur a terme els mandats que emanen dels moviments. En particular, sobre què cal fer ara que ens trobem en un punt mort i quines conclusions podem extreure de l’«entrada a les institucions».

RAQUEL GUTIÉRREZ: En el moment en què es despleguen les lluites — en general, les que acumulen més capacitat, les més potents— del que es tracta és d’establir límits. Pensem en el no a la privatització de l’aigua a Cochabamba, el no a la venda del gas a Xile, el no a la instal·lació d’aquestes mines que destrueixen formes de vida a Mèxic, el no a l’alça dels hidrocarburs, no a aquesta carretera que destrueix el territori, etc. Aquestes pràctiques de veto són les accions inicials de politització i cossament i són realment decisives. Si no hi són, no hi ha res. Si no hi són, no es produeix una veritable irrupció massiva autònoma a l’espai públic. I hi ha moments en què aquestes lluites aconsegueixen desplegar-se també com a política de mandat. La qüestió és: un cop establim un veto i diem «així no», com aconseguim plantejar el que ha de passar sense comprometre’ns a ficar-nos a la institució? La tasca és no deixar de petja allò que empeny la força estructuradora del capital, no entrar a la institució.

Llavors, ara que som en un punt mort, cal que demanem a aquells que s’han ficat a l’estat que ens parlin sobre la seva impotència, sobre què han après dels límits, sobre què és possible i no és possible. No es tracta que justifiquin res, ni que parlin des d’una posició de víctimes; sinó que en traiem alguna cosa, d’aquest procés en què van fer una crida a concentrar els esforços en un punt que era impotent. Per a mi, i per al corrent de pensament de què formo part, que cultivem la comprensió i la pràctica de les lluites antipatriarcals destacant-ne les dimensions anticapitalistes i anticolonials en clau comunitària i popular, una qüestió teòrica central és abordar sistemàticament el problema de l’expropiació de les capacitats de lluita arrelades a les trames comunitàries i populars. Els governs «progressistes» s’han presentat com autèntics dispositius múltiples d’expropiació de les capacitats polítiques i de lluita.

Les dificultats en aquest camí no han estat obra dels límits de les persones que han ocupat carrers, places i camins per bloquejar-los i donar-se temps per deliberar i proposar; ha estat responsabilitat d’aquells que han ocupat els càrrecs representatius i s’han arrogat la prerrogativa de comandament, fent tot el possible per tornar a monopolitzar les decisions polítiques. És a dir, considero que no és fèrtil continuar escrutant què ha «mancat» als immensos esforços de lluita protagonitzats per tantes dones, homes, gent gran i canalla als nostres països. Convé molt més donar explicacions de com aquells que es van convertir en representants a través d’eleccions formals van esdevenir manadors i van començar a decidir per tothom; molts cops en contra del que aquells que protagonitzaven les lluites anhelaven i havien sostingut durant anys. Aquest fenomen es pot rastrejar amb claredat, també, a Bolívia. En una època vaig estudiar amb cura les formes de clausura dels horitzons reapropiadors desplegats des de les trames comunitàries i populars: com se’n va inhibir el protagonisme polític? ¿De quina manera va operar el seu desconeixement públic i es van disposar i reforçar els mecanismes de divisió i competència interna que van tornar a instal·lar comandaments polítics verticals impermeables a les decisions i anhels col·lectius? És aquest el problema interessant i difícil!

La qüestió és: un cop establim un veto i diem «així no», com aconseguim plantejar el que ha de passar sense comprometre’ns a ficar-nos a la institució?

En general, considero que si algú ha d’aprendre dels errors comesos o retre comptes de les decisions que ha pres són aquells que s’han escarrassat per ocupar càrrecs polítics als governs i no han sigut capaços de debilitar la forma política de l’estat —coherent amb bucles ampliats d’acumulació de capital— desjerarquitzant les relacions polítiques, per tal de sintonitzar- se amb la recuperació de les capacitats polítiques de baix. Aquest desplaçament i aquest capgirament del punt de vista es nodreixen vastament del saber feminista i de les lluites de les dones, que coneixem força bé com es confronta un cop i un altre la nostra capacitat de lluita i de veu amb l’estructuració patriarcal del món. D’aquí la importància que ha pres en aquests darrers anys —per a mi, des del 2017, quan vaig publicar el llibre Horizontes comunitario-populares a Amèrica Llatina— incloure i comprendre amb precisió la dimensió antipatriarcal de les lluites comunitàries i populars. Per expressar- ho des de l’altra banda: es tracta de la necessitat d’assumir la rigidesa de l’estructuració política patriarcal del món que desconeix allò que el nodreix i ens sosté. Heus aquí la tensió que cal sortejar una vegada i una altra. Des d’aquest punt, crec que anem elaborant un corpus teòric que pot integrar amb claredat la dimensió antipatriarcal de la lluita anticapitalista i anticolonial que protagonitzen constel·lacions polimorfes i variades de trames comunitàries i populars.

MAURO CASTRO: A El Apantle, revista d’estudis comunitaris molt lligada al seminari «Entramados comunitarios y formas de lo político», partiu d’una concepció del fet comú molt interessant. No el definiu com un recurs o una cosa que és aquí fora i que es té, sinó com una relació social. És més, dieu que no es pot produir una política amb horitzó comunitari i popular si no es reconeix el fet comú com a relació social. Podries desplegar una mica aquesta idea?

RAQUEL GUTIÉRREZ: Entendre el fet comú com a relació social vol dir reconèixer i investigar els reiterats processos de producció de lligam i acord que són practicats per col·lectius humans polimorfs que generen àmbits de riquesa material, sostenint la vida en les seves múltiples dimensions. Són lluites ancorades al territori en defensa de la vida, dels béns comuns, d’allò que habilita el sosteniment de la vida i que produeix, també, formes de politicitat no plenament modernes, fundades en pautes de reciprocitat igualment variades. Moltes lluites protagonitzades per pobles i nacions indígenes en aquest continent se sostenen i es despleguen des del cultiu de pràctiques comunitàries que són polítiques i són productives. Una cosa per l’altra. Així mateix, dins d’un altre conjunt de lluites ampli per l’habitatge, per l’accés a l’espai públic i l’ús que se’n fa; trobem processos que regeneren vincles i que donen lloc a acords que obliguen per reapropiar-se de riqueses existents o per generar altres fonts de manteniment i equilibri, l’usdefruit de les quals també es delibera. Un problema gegantí és que molts cops totes aquestes lluites s’entenen com a accions «prepolítiques». Es desconeix i es nega la politicitat, els coneixements i experiències que broten des d’aquestes accions col·lectives de cossament i lluita.

Fora d’això, les lluites de les dones expressades en la renovació recent dels feminismes i en una quantitat ingent d’esforços de companyes que no s’identifiquen com a feministes — però que fan de l’«entre companyes» el cor de les seves accions— també originen una immensa quantitat de comuns que han sostingut la vida en aquesta llarga temporada de confinament, malaltia i empobriment. Produir comú exigeix vincular-se amb altres persones d’una determinada manera, associativa, deliberativa, no delegatòria, assajant processos de producció de decisió política que habiliten a qui s’enllaça així a generar, també, riqueses materials per a l’usdefruit col·lectiu no exempt de tensió.

Per això nosaltres afirmem que allò comunitari no és necessàriament indígena i que allò indígena no és necessàriament comunitari. Tot i que ens prenem molt seriosament el que practiquen i ensenyen els pobles i nacions indígenes en les seves àmplies trajectòries de resistència i lluita, en la seva capacitat de sosteniment col· lectiu i de permanència en el temps, considerem que el fet comú és un camí de creació i lluita que anteposa el que es comparteix i equilibra el que històricament s’ha jerarquitzat. El que ha succeït recentment en l’experiència de les olles populars n’és, de nou, un bon exemple.

En aquest sentit, entendre el fet comú com a relació social consisteix, de manera general, a comprendre la lògica interna de la dinàmica de les connexions que s’habiliten així, sempre agredides i assetjades pel capitalisme i les seves pràctiques polítiques, normalment estatalitzades. Això obre un camí per pensar el que sí que fem i podem fer i crear en cada condició situada. La producció de decisió política i la capacitat de regenerar formes de sosteniment és vital en aquesta perspectiva, de fet, n’és la qüestió principal.

A partir d’aquí es debat amb els formats i arguments polítics de la modernitat capitalista, en particular, contra els seus trets liberals i delegatoris. La pràctica del comú cossa, tot i que no és per força una política corporativa; és capaç d’adquirir, almenys de forma intermitent, una qualitat expansiva que inclou més i més diferències dins de si, erosionant jerarquies prèvies. La dinàmica estatal és contrària a tot això, i per això, insisteixo, és molt rellevant ser capaços de reconèixer on, com i quan produïm comú, per més que sigui en escales petites i en temps ordinaris.

El govern progressista que nosaltres mateixos havíem empès s’ha convertit en un dispositiu que expropia la nostra força política autònoma i ens agredeix i, afegíem, això és el que ara està en crisi.

MAURO CASTRO: Passem al tema de la transició ecològica. En realitat, ja som enmig d’aquest debat, en la mesura que qüestions com la relació entre els moviments i el poder estatal o la definició política del fet comú són temes fonamentals per pensar quines transicions són possibles, alhora que activem una transició desitjable. En qualsevol cas, en una línia diferent de les lluites per frenar el canvi climàtic, definiu el moment actual com una crisi de la manera d’expropiar la nostra força col·lectiva. Quines són aquestes formes d’expropiació i per què estan en crisi?

RAQUEL GUTIÉRREZ: La necessitat d’entendre la crisi com una manera d’expropiar la nostra força la vàrem discutir extensament en una trobada el juny del 2017 a Cochabamba. Ens enfrontàvem al problema d’entendre què passava a Bolívia, després d’haver viscut ja una dècada del govern progressista del MAS, en moments en què l’ampliació de l’extractivisme i la depredació dels territoris de Tierras Bajas era molt intensa. D’una banda, encara hi havia una mena de simpatia, de sensació de proximitat amb el govern del MAS, que es tenyia d’una amargor punyent en constatar, un cop rere un altre, que les decisions que prenien i les aliances que establien, sobretot amb l’oligarquia de l’orient, malmetien profundament les condicions de sosteniment col·lectives i les capacitats polítiques dels pobles indígenes i de les organitzacions sindicals i comunitàries. Vàrem fer aquesta volta: el govern progressista que nosaltres mateixos havíem empès s’ha convertit en un dispositiu que expropia la nostra força política autònoma i ens agredeix i, afegíem, això és el que ara està en crisi. De fet, està en crisi perquè la seva força, la força política del MAS, no brota des d’aquesta estructura, sinó que es tracta de la nostra pròpia força autònoma, la nostra capacitat creativa i de lluita, lliurada a través del vot, però transformada en una cosa que ens perjudica. I això està en crisi, perquè si nosaltres no sostenim el MAS, el MAS cau i això també és un perill per a tothom. És justament el que considerem que va passar a finals del 2019. 

En altres moments, el MAS mateix havia estat capaç de retrocedir quan sabia que el que imposava era rebutjat per les organitzacions sindicals, comunitàries i indígenes. Va ser el cas de l’augment dels preus dels hidrocarburs el 2010. Ara bé, quan va començar a expressar-se un immens rebuig respecte a la reelecció infinita d’Evo Morales, sobretot perquè contradiu de cap a cap la tradició comunal i sindical que es reivindica a Bolívia, l’encaparrament va ser tremend. En fi, crec que el més rellevant del plantejament és entendre que entra en crisi una manera d’expropiació de la nostra pròpia força i que això ens posa en perill. I és una cosa molt important, perquè ens força a no perdre de vista el nostre protagonisme un cop que ha estat ofuscat a través de mecanismes delegatoris. Pensar d’aquesta manera ens fa sortir de la posició de víctimes traïdes per la maldat i l’egoisme d’uns quants i ens convoca a regenerar allò expropiat, o entregat, atès que som nosaltres que tenim aquestes capacitats creatives.

Tot i que no tinc gaire clar com relacionar- ho amb el canvi climàtic, sí que tinc una manera de vincular-ho al que ens ha passat durant la pandèmia o, més ben dit, arran de la manera sanitariodisciplinària i policial de gestionar-la. Els mecanismes liberals, mercantils i formalment democràtics d’organització de la vida política i pública, durant cinc o deu anys previs a la pandèmia, anaven mostrant la seva incapacitat de donar curs a allò que bullia a la societat en forma d’exigències i anhels. Tal com insisteix Silvia Federici, es feia evident la crisi de reproducció que s’acostava, fins i tot abans de la pandèmia, a nivells desorbitats i descansava en extrem sobre el treball de les dones i altres cossos feminitzats. La violència política i social creixent, la precarietat igualment incrementada del treball i de la vida, la generalitzada pèrdua de significat dels procediments polítics establerts, etc. Tot plegat, junt amb el protagonisme regenerat de les dones que enunciem i polititzem de formes renovades. Tot aquest descontentament va exhibir la crisi generalitzada dels dispositius de contenció política i apaivagament mercantil previ —el consumisme, en particular. Així, quan el SARS-COV-2 es va expandir arreu del món, es va instal·lar aquesta forma brutal i reaccionària de gestionar la pandèmia, basada en el confinament familiarista, l’encoratjament del tecnoptimisme farmacològic, les campanyes de por i de culpa, el repartiment desigual de subsidis als països rics, etc. Es van col·lapsar les mediacions liberals prèvies i es va produir una remonopolització accelerada de les decisions generals «per emergència sanitària». Hi ha una crisi de les maneres d’expropiar la nostra força, que no ens condueixen directament —tant de bo fos així!— a escenaris millors (com alguns van creure entre el març i l’abril del 2020), sinó que desvelen la profunditat dels processos d’expropiació previs i ens confronten amb la necessitat de reflexions i deliberacions radicals i serenes.

MAURO CASTRO: Hi ha moltes veus que qüestionen els Green New Deal perquè no produeixen canvis substancials en l’esfera institucional, sinó que més aviat es pregunten com poden administrar-la. En altres paraules, no desmunten la bastida legal i liberal. Des d’aquest punt —s’argumenta— es reprodueixen mesures que ens han portat on som ara: extractivisme intensiu, desenvolupisme, distribució desigual de la riquesa, injustícies socials i mediambientals, etc. Fins a quin punt creus que el problema dels Green New Deal és aquesta bastida legal? O, dit d’una manera més provocadora, si canviem les col·laboracions publicoprivades, que tant han protagonitzat el cicle neoliberal, per aliances publicocomunitàries, estaria resolt el gran problema?

RAQUEL GUTIÉRREZ: Clarament, promoure les aliances comunitàries amb l’àmbit públic seria un camí urgent ara per ara. En quin país s’ha pres seriosament el coneixement col· lectiu i de cures dels pobles indígenes i de les dones de sectors populars per encoratjar-lo i expandir-lo? Diria que a cap! Fora d’això, temps enrere vaig distingir tres nivells de les contradiccions entre les dinàmiques productives i polítiques del fet comú i els processos d’acumulació de capital i el seu segrest de l’àmbit públic. A un nivell l’anomenava moral, en el sentit que inscrivia una distinció entre el que era socialment admissible i el que no. A l’Amèrica Llatina això va passar amb la idea i creença que el sector privat és millor que el públic: es va trencar aquesta creença, aquest criteri fundant de l’època neoliberal del capitalisme a punta de lluita. Ara bé, quedaven dos nivells més. D’una banda, el nivell de la bastida legal, que confrontem un cop i un altre rebutjant i esmenant lleis o obrint processos constituents. De l’altra, un nivell més elusiu, que sembla menor, però que permet recrear l’edifici i capturar l’energia transformadora que es dilapida en els moments de lluita i resistència, que és el nivell procedimental. Si per una aliança publicocomunitària sobre algun afer s’imposa tot el paquet procedimental de registre, organització dels comptes, formes de distribuir competències i jerarquies, etc., el vessant comunitari es debilitarà a la llarga i no aconseguirà sostenir-se i expandir- se. La força del vessant comunitari es veurà neutralitzada a través de procediments capil·lars aliens.

A mi em preocupa immensament com en aquests anys aquest fenomen ha avançat tant. Som administrats a través de plataformes digitals per a una quantitat descomunal d’activitats quotidianes. Aquesta tecnologia i aquesta forma d’administrar no són neutrals; estan impregnades d’intencions disciplinàries i de descontrol dels nostres propis fins i propòsits.

El problema es redueix als «combustibles» adequats —de fòssils a renovables—, ocultant la discussió sobre les formes en què aquesta energia circula i s’utilitza.

Ara bé, durant la pandèmia ha succeït exactament el contrari: quantitats ingents de diners públics han estat redirigides a consorcis privats, sobretot farmacèutics i tecnològics. L’educació pública, per exemple, constitueix un problema colossal: en molts països d’aquest continent ha deixat de durse a terme a través de béns i mitjans públics. Les plataformes de connexió són privades, les xarxes d’interconnexió també. Impartim classe a la universitat pública quan utilitzem alguna d’aquestes plataformes i ens connectem a través d’aquestes xarxes? Estic summament preocupada amb aquest procés gegantí de colonització d’una infinitat d’activitats quotidianes.

Ara em centro específicament en el Green New Deal. Nosaltres estem estudiant, seguint George Caffentzis, la parella «treball-energia», que obre la perspectiva analítica perquè desarrela els arguments del debat sobre les fonts de l’energia (en la seva versió més simple, energies brutes vs. energies «netes»). Per sostenir les formes de vida capitalista als països rics —que són compartides a enclavaments urbans, agroindustrials i turístics als països pobres— cal una determinada i immensa quantitat d’energia i, sobretot, un mitjà perquè circuli Tinc la impressió, tot i que no he fet una reflexió tan profunda sobre el punt específic, que al Green New Deal hi ha una maniobra de doble reducció en l’abordatge del tema que cal tractar. D’una banda, el problema es redueix als «combustibles» adequats —de fòssils a renovables—, ocultant la discussió sobre les formes en què aquesta energia circula i s’utilitza. Tal com diu Horacio Machado, el cotxe elèctric és el símbol del salt endavant del capitalisme contemporani, un cop que el cotxe amb motor de combustió interna ha reorganitzat els paisatges urbans i ha establert modes de vida insuportables per a milers de milions de persones. La reducció de la comprensió possible dins d’aquest marc argumental consisteix a centrar l’atenció en la font de la mobilitat — el combustible—, amagant tot el que el capitalisme ha trastocat i reorganitzat, en termes de vida quotidiana, durant els darrers setanta anys.

La segona dimensió de la reducció és que aquesta manera d’enquadrar el problema deslliga la qüestió de l’energia de la del treball, molt més significativa i immediata; mentre que, de fet, totes dues estan indissolublement vinculades. Treball-energia, energia-treball. I em refereixo al treball en la seva doble dimensió: el treball per sostenir la vida i el treball per reproduir-nos com a força de treball. Aquestes dues dimensions han patit una tensió brutal en els últims dos anys. Hem experimentat una pressió enorme per reduir la vida humana, en les seves possibilitats i anhels, a l’autoreproducció cada cop més individualitzada i familiaritzada com a força de treball. El capitalisme necessita una quantitat ingent d’energia per mantenir la seva capacitat d’explotació i expropiació de la vida humana, i més que humana, que obté gràcies a reduirnos a força de treball. Aquesta operació —que segmenta les poblacions, que precaritza, divideix i jerarquitza cossaments previs, a més d’una forma accelerada— queda oculta, silenciada al Green New Deal. Llavors, es tracta d’expandir el debat en què ens atrapa aquesta política, de subvertir-lo. Aquesta és una part rellevant, considero, de la tasca actual de debat i producció d’arguments crítics. Les bastides legals, amb la seva rigidesa, garanteixen que aquesta labor sigui impossible o, almenys, la dificulta molt. A parer meu, és indispensable tornar a situar al centre del debat tot allò que fa referència a la crisi o transformació civilitzatòria i, insisteixo, el camí antipatriarcal radical que recompon les lluites anticapitalistes i anticolonials i es consolida en la producció del comú. Crec que aquí hi ha una possibilitat de perforar, boicotejar, eludir la nova trampa, cada cop més mortífera, cap a la qual ens empeny el tecnoptimisme capitalista i l’enduriment del control estatal.