Les necessitats socials se subordinen a les del capital i així contínuament s’estenen les múltiples crisis que ara per ara són cròniques

Omnia sunt communia —que en llatí significa «tot és comú» o «tot és de tothom»— és una expressió que el pastor reformista protestant alemany Thomas Müntzer va fer servir de crit de guerra durant la rebel·lió de camperols que va tenir lloc a Alemanya el segle xvi i que, ja en l’escolàstica medieval, representava el que havia de passar en cas de necessitat. Si observem l’estat actual de Gaia, les múltiples crisis de reproducció social i la creixent concentració de la riquesa en cada cop menys mans, és clar que el cas de necessitat ja ha arribat i no es pot posposar més: omnia sunt communia!

Tot és de tothom. Una afirmació radical que pot despertar dubtes fins i tot entre els activistes més convençuts, perquè sembla que dinamita els esquemes de la vida quotidiana erigits sobre l’ús de béns necessaris a què estem acostumats: què passaria amb el meu telèfon intel·ligent, amb la meva bicicleta, amb aquest soparet o, fins i tot, amb la meva roba interior si s’apliqués aquest principi? El petitburgès que tenim dintre experimenta una regurgitació de protesta angoixada davant aquesta proclamació, però calma. Avui, omnia sunt communia no només suposa una crida contra l’obscenitat d’un sistema social que permet que els multimilionaris i els centres de poder industrial i financer s’enriqueixin mentre la immensa majoria de gent paga el preu de les crisis, les pandèmies i les guerres.

Arribats al punt de no retorn de desastre social, econòmic i ecològic en què ens trobem, dir omnia sunt communia té un significat que transcendeix la simple redistribució de la riquesa social que es produeix. Fer justícia pels desposseïts no només implica arrabassar als poderosos allò que han pres a les masses dels estrats relativament baixos durant dècades i segles d’explotació, depredació i opressió. Significa prendre’ls també, i sobretot, el control del món, de les regles i de les formes de cooperació social, que avui s’emmarquen en un ordre que se serveix dels sistemes complexos —però també de la violència i la guerra— i que tendeix a situar al capdamunt les necessitats de reproducció del capital i al capdavall les necessitats de reproducció social (incloent-hi les necessitats de Gaia). Les necessitats socials se subordinen a les del capital i així contínuament es generen  i s’estenen les múltiples crisis que ara per ara són cròniques.

Per tant, significa que la totalitat de la cooperació social és de tothom, és a dir, el conjunt de la producció i la reproducció, els seus fins, mètodes i efectes no són només d’aquells que, mentre dicten les seves regles i condicions, mesuren els elements de la cooperació social per tal de reproduir principalment el capital expandint-lo com un càncer per tot el món i subordinant-hi els cossos vius —tant humans com no humans. Dir que la totalitat de la cooperació social, que avui anomenem capitalisme, és de tothom és afirmar que l’estat del nostre comunal com a condició és molt preocupant, que hem de fer alguna cosa, que hem d’actuar sobre la manera en què cooperem per reproduir el món.

Tot és de tothom. Tota la cooperació social és tothom. Es tracta d’ un horitzó que pretén comunalitzar no només la riquesa social, sinó també les activitats, objectius i relacions de cooperació social mitjançant els quals es produeix la riquesa, la riquesa comuna. Principis vacus, utòpics en un món que va de dret cap a l’aniquilació? No, principis rectors encarnats en les activitats de múltiples comunitats en moviment que, en els seus diferents contextos, reclamen parts de la riquesa i la cooperació social per a elles i per a fins útils per a la societat. Tal com exposo en el llibre Omnia Sunt Communia (Zed books, 2017), tant en la història com en l’experiència actual, hi ha un gavadal d’exemples en què es funden comunitats diverses mitjançant la posada en comú de recursos; l’establiment de regles o costums per a l’apropiació individual, col·lectiva i social; i la definició de la mesura de les coses que cal aportar a la cooperació social a través de processos inclusius i profundament democràtics. Sobre aquests principis constituents s’han creat parcs infantils i biblioteques, cuines comunals, fàbriques recuperades pels treballadors, centres socials, pràctiques comunitàries indígenes, comunitats d’habitatge, clíniques comunitàries, serveis sanitaris territorials, pràctiques de suport mutu, producció de coneixement, ateneus de fabricació digital, sistemes de producció i distribució agrícola i pesquera, sistemes d’aigua i d’energia, programari i sistemes informàtics i un llarg etcètera. En aquest sentit, no hi ha cap límit natural en la mena de recursos que es poden compartir. Per sobre de tot, tampoc no hi ha cap límit natural en l’aplicació d’una mesura de les coses de la producció que busca la justícia social i mediambiental.

Els comuns són inseparables de la necessitat de desenvolupar moviments que posin límits al capital i obrin espais per redistribuir la riquesa social

En tots aquests casos allò que sorgeix en el si de la cooperació social són els comuns, entesos com a sistemes socials. Són més complexos que els béns comuns, és a dir, els recursos compartits a partir dels quals es constitueixen. Els comuns són sistemes socials que contenen tres elements: una riquesa comuna, una comunitat de subjectes (comuners) i les seves relacions socials, i la pràctica de comunalitzar, de fer en comú, que engloba l’acte autoorganitzat de governar la relació dels subjectes amb la riquesa comuna i les relacions recíproques entre els comuners i amb l’entorn. Per tant, no hi ha característiques intrínseques dels béns comuns que determinin la possibilitat dels comuns, sinó que són fruit de la capacitat de cooperació i d’autoorganització en una via alternativa a les lògiques públiques i privades en certs contextos. Així doncs, l’acció col·lectiva cultural i política per crear i potenciar aquestes capacitats és crucial per tal de sostreure recursos a la recerca del benefici per destinar-los a pràctiques de valor, que en diferents contextos són participatives i profundament democràtiques i tenen per horitzó el benestar de la gent, la utilitat social i la sostenibilitat ambiental.

L’acció col·lectiva contemporània en relació amb els comuns ha sorgit per dues vies interrelacionades. En primer lloc, ha estat un mecanisme de supervivència a les múltiples closes i crisis del neoliberalisme i un rebuig a sotmetre’s a les pràctiques i tecnologies explotadores. En segon lloc, ha estat una lluita per a noves organitzacions socials que fomenten la cooperació no alienada, la utilitat social i la transformació ecològica. Com que operen en el capitalisme, és a dir, en una cooperació social hegemonitzada pel capital i els seus objectius, els comuns sempre corren el risc de ser cooptats pel poder, que pot carregar-los els costos de reproducció social. És per aquest motiu que els comuns són inseparables de la necessitat de desenvolupar moviments que posin límits al capital i obrin espais per compartir i redistribuir la riquesa social. Per tant, els comuns i els moviments socials tenen la tasca de reconstruir el teixit de reproducció social, reajustar els aspectes quantitatius i qualitatius del metabolisme social, posar límits a l’afany del capital per a l’acumulació infinita i alliberar espais per a una altra mena de cooperació social.

El paper dels comuns pot renovar el sentit que donem a aquesta necessitat d’una transformació radical de la cooperació social en la seva totalitat, el sentit que donem avui al terme històric revolució. En el context actual de crisis cròniques i desastroses, cal reivindicar el terme revolució —és a dir, la transformació radical de la manera en què cooperem socialment per reproduir el nostre món i la nostra vida— i per això el paper dels comuns és clau. A Omnia Sunt Communia em centro en la conceptualització que fa Marx de la revolució social com una forma que es diferencia de la revolució política (malgrat que hi té relació). Alhora, subratllo que per a la revolució social és de vital importància desenvolupar modes alternatius de producció al si del vell sistema, sense els quals qualsevol revolució política seria, segons Marx, «quixotesca». Els comuns són precisament aquesta construcció de modes alternatius de producció al si del vell capitalisme. Mentre que les lluites desenvolupen un paper clau a l’hora de barrar el pas a l’expansió del poder del capital sobre la cooperació social, així com obrir nous espais per a pràctiques innovadores, els comuns generen noves vies de cooperació aplicant la seva mesura de les coses a través de la comunalització, de fer en comú.

La comunalització

I aquí arribem a la comunalització, la força fonamental que dona lloc al comú. La comunalització és un conjunt de processos de compartir recursos, espais, trajectòries vitals, objectius, esforços, compartir els fruits de l’acció (fins i tot més enllà del cercle de qui els ha produït), compartir els significats. Essencialment, compartir el fer, que també és el pensar i el raonar. Per tant, la comunalització és fer en comú. És aquesta forma de treball social, d’activitat humana interconnectada, en què tot el que es comparteix en un procés comú està subjecte a una mesura de les coses igualment compartida. Compartir la mesura de les coses és compartir les decisions sobre la cooperació social (el què, el com, el qui, el quan, el quant i el per què). En els comuns, es responen aquestes preguntes mitjançant la comunalització, en una dansa relacional contínua de reconeixement mutu, en què els participants són alhora els mitjans i els fins de la cooperació social. És en els processos formals i informals de compartir la mesura de les coses que neix el poder de la comunalització. Així doncs, la comunalització no és merament democràtica, sinó profundament democràtica.

Els comuns són precisament aquesta construcció de modes alternatius de producció al si del vell capitalisme

Precisament gràcies a l’èmfasi en el fet de compartir, la comunalització no és una feina com la que fem a les fàbriques, a les oficines o en l’economia de feinetes. Això es deu al fet que el seu caràcter social es construeix d’una altra manera. En la comunalització no hi ha patrons que ens ordenen què cal fer, ni supervisors que ens quantifiquen la producció perquè ens afanyem, ni buròcrates que ens imposen una certa conducta: només hi ha gent que té experiència i sensibilitat en diversos àmbits i objectius comuns, persones que es comuniquen entre elles, i regles comunes que són el producte democràtic d’aquesta comunicació (regles que, per tant, sempre es poden canviar). El principal propòsit de la comunalització no són els beneficis, sinó que té tot un ventall d’altres objectius útils, valors d’ús, com ara: el menjar d’un hort comunitari, la producció artística compartida, la recerca científica, l’acollida de migrants, els itineraris formatius, la gestió d’un mercat urbà de petits productors d’agricultura ecològica, el suport a sectors de la població que la pandèmia ha deixat desemparats, la construcció i gestió d’un laboratori tecnològic per al veïnat (ateneu de fabricació digital), etcètera

Les institucions més obertes i sensibles als problemes del nostre temps són també les que estan més predisposades a deixar-se contaminar per les noves formes de comunalització per abordar-los

Alhora, però, a banda d’aquesta varietat de valors d’ús possibles, la comunalització s’ocupa de crear valors relacionals, és a dir, de valorar la qualitat de les relacions que s’estableixen entre els que hi participen. I se’n pot encarregar, precisament, perquè es comparteixen les múltiples mesures de fer les coses. Així doncs, la comunalització és una forma de treball que no només transforma els mitjans i les finalitats del treball, sinó també els subjectes mateixos, i els insta a obrir-se a l’altre, a contaminar-se’n. La comunalització, per tant, és un procés que fa trontollar les jerarquies que es reprodueixen en el món contemporani i les seves interseccions (de classe i renda, gènere, ètnia i color de pell, discapacitat, etcètera). La comunalització pressuposa i produeix condicions comunes de fer (igualtat) mobilitzant les diferències. S’expressa arreu del món sota diverses formes culturals. I a tot el món, allà on hi ha necessitats i desitjos urgents que no es poden satisfer, sorgeix la comunalització.

La relació amb les institucions

Les institucions estatals tenen diverses relacions amb la comunalització. Les que són més tancades i viuen sota el pes de les formes de cooperació social hegemòniques (que consideren que només inclouen l’estat o el mercat, o un associacionisme jerarquitzat i molt identificable amb límits hermètics) tendeixen a ignorar o criminalitzar la comunalització, perquè no hi troben líders fixos disposats a cooperar o, per exemple, no respecta els drets de propietat dels especuladors davant la necessitat imperant d’habitatge.  Com ens recorda l’historiador Peter Linebaugh, qui comunalitza «no pensa principalment en actes de propietat, sinó en actes humans», en les necessitats que satisfan o poden satisfer aquests actes humans.

Les institucions més obertes i sensibles als problemes del nostre temps són també les que estan més predisposades a deixar-se contaminar per les noves formes de comunalització per abordar-los. De manera que prenen mesures i se les enginyen per donar suport a la comunalització, canviar lleis i normatives, cedir edificis o terres a les comunitats disposades a tenir-hi un paper, destinar fons perquè un espai, un terreny o un grup de gent pugui operar amb llibertat i responsabilitat, construint el bé comú. Cal una explosió exponencial d’institucions amb aquest tarannà virtuós envers la comunalització.  ⚫