«No ho saps?
Estan parlant de revolució?
Sona com una remor».

Tracy Chapman

En el món en què vivim, el fet que un grup de persones es reuneixi en algun lloc remot de Veneçuela per determinar democràticament el que cal produir i el seu mode de vida al si d’una comuna podria semblar un fet irrellevant. Als ulls dels qui conformen l’opinió pública, es tractaria d’un esdeveniment insignificant per antonomàsia. No cal ni dir que mai seria notícia. Tanmateix, si existís una agència de notícies revolucionària, la formació d’aquesta comuna i els seus avanços serien objecte d’articles de primera plana, encapçalats per titulars com «Edició especial! Es forma una nova comuna!» o «Els comuners fan el següent pas!».

Per què són tan importants les comunes i els seus avanços? Per explicar-ne l’abast, cal apel·lar a una cosa que no és immediatament visible: les relacions socials i, en especial, les relacions de producció. En la societat en què vivim, pel fet de ser una societat capitalista, un conjunt de categories econòmiques abstractes regeix l’economia i la societat. N’és una prova la intensitat amb què molta gent consulta la secció de negocis de qualsevol diari i hi troba xifres i estadístiques abstractes en extrem que la porten a comportar-se i sentir d’una altra manera, de vegades, fins i tot, a caure en una crisi de depressió o en un estat d’eufòria. De la mateixa manera, ningú s’ho pensaria dos cops abans d’agafar d’un bassal d’aigua pudent un bitllet de cent dòlars, que, al capdavall, no és més que un tros de paper. Per si no n’hi hagués prou, en el procés laboral un nombre incalculable de persones dediquen moltes hores a fabricar coses que no els interessen —com bombes horribles o productes publicitaris nocius—, però ho fan perquè «és una feina» i reben un salari a canvi.

El centre d’aquest sistema capitalista abstracte i, fins i tot, misteriós i dels comportaments desconcertants que provoca —n’hi hauria prou d’imaginar la dificultat d’explicar-li a un extraterrestre per què una persona rica es deprimeix quan veu que cau el Dow Jones!— l’ocupa la producció de valor. En les nostres societats, la majoria de les coses les fabriquem no per la seva utilitat, sinó perquè es poden vendre per extreure’n un guany. 

En el marxisme, aquest fenomen es coneix com la primacia del valor de canvi sobre el valor d’ús. Els seus efectes són, literalment, catastròfics. Tant se val el caràcter del que es produeix sempre que generi guanys, mentre que les quantitats produïdes mai són suficients, atès que el que es pretén és que els guanys no deixin d’augmentar. Tot plegat resulta tant en un patiment humà immens, com en un desastre mediambiental que va a l’alça. En el sistema del capital, la majoria d’éssers humans són transformats en mers generadors de valor de canvi, mentre que el treball domèstic i de cures —que no genera aquesta mena de valor— no obté el reconeixement degut i l’entorn natural esdevé tan sols un recurs que es busca explotar incessantment.
Justament per aquests motius, quan les persones s’uneixen i decideixen treballar i relacionar-se entre elles, no en funció del valor econòmic i dels guanys, sinó en nom de la satisfacció de les seves necessitats reals —és a dir, pel bé de la vida i no del capital—, com succeeix ara per ara a Veneçuela, ens trobem davant d’un esdeveniment d’importància històrica mundial. Potser no omple els titulars de la premsa i amb prou feines se sent com una remor, però és una remor revolucionària, com expressa la cançó de Tracy Chapman. I és que el fet que una comuna decideixi produir per satisfer necessitats reals, produir valors d’ús, no per a un mercat anònim, i que ho faci sotmetent la seva pròpia producció a un control democràtic, suposa l’inici d’una profunda transformació que podria canviar el món per complet, donant pas tant a un floriment humà sense precedents com a la possibilitat que el planeta que habitem sobrevisqui.

Sorgiment del projecte comunal

La construcció de comunes a Veneçuela va començar en el marc de l’ampli procés d’alliberament nacional i emancipació social conegut com a Procés Bolivarià. Aquest procés va arrencar oficialment el 1999, quan la figura d’Hugo Chávez, aliena a la política tradicional, va prendre el poder mitjançant eleccions amb un projecte en què la «democràcia participativa i protagonista» figurava entre els principis rectors. La recerca d’emancipació social mitjançant formes massificades de participació democràtica que duia a terme el Procés bolivarià va desembocar en un seguit d’experiments continus i altament creatius amb models d’organització popular, com ara els consells comunals i les cooperatives.

Amb el pas del temps, el Procés bolivarià es va declarar antiimperialista el 2004 i socialista el 2006. El 2009, després d’una reflexió autocrítica sobre les vicissituds i les limitacions que havien afligit fins llavors el procés polític, es va ajustar l’estratègia del projecte per orientar-lo cap al socialisme basat en la comuna com a cèl·lula bàsica. Un any després que Chávez fes una declaració en aquest sentit, es va promulgar un conjunt de lleis revolucionàries que van establir un marc jurídic per a la construcció de comunes, tot i que aleshores la gent ja n’havia començat a construir en alguns llocs, com la Comuna el Panal, de Caracas [1], i la Comuna el Maizal, a l’estat de Lara [2]. En poc temps, el país va omplir-se de projectes comunals incipients i esperançadors.

Les comunes veneçolanes no pretenien ser projectes dispersos i totalment autònoms, sinó formar part d’una transició social integral cap al socialisme.

Segons el que s’havia traçat tant en els discursos de Chávez com en les noves lleis, les comunes havien de constituir-se mitjançant la fusió dels consells comunals —que, essencialment, eren formes de govern local de base— sota l’ègida de la forma comunal. Un tret addicional de les comunes que les distingia dels consells comunals era que les comunes també havien de ser entitats econòmiques, amb mitjans de producció sota control col·lectiu i comunal. Chávez concebia les comunes com les cèl·lules bàsiques del socialisme, atès que eren entitats econòmiques i polítiques alhora, amb un control democràtic de la producció per part de les bases: les comunes eren els llocs on —com deia Chávez— hauria de néixer el socialisme (vegeu Aló Presidente, núm. 1 [3]).

És important destacar que les comunes veneçolanes no pretenien ser projectes dispersos, aïllats i totalment autònoms, sinó formar part d’una transició social integral cap al socialisme en què, a través de l’extensió progressiva de les comunes per tot el país, la societat veneçolana es transformaria i, fins i tot, acabaria desapareixent l’estat. Per aquest motiu, Chávez va arribar a sostenir que una comuna aïllada era, en realitat, «contrarevolucionària». Cada comuna era un punt de suport per a una nova lògica socialista que pretenia esdevenir hegemònica en tota la societat.

Teoria i tradició popular

La comuna, tal com s’està desenvolupant a Veneçuela, té precedents teòrics importants. Un dels principals és el pensament de Karl Marx, que va fer una crida a constituir una societat postcapitalista basada en la producció «lliurement associada» i va celebrar tant la Comuna de París com les comunes camperoles russes (obshchina o mir) com a formes que conduïen al socialisme. Una altra influència clau en el projecte comunal veneçolà és l’exercida pel filòsof marxista hongarès István Mészáros [4], que va juxtaposar el sistema comunal i el seu metabolisme democràtic al sistema jeràrquic del capital. Mészáros —que va arribar a establir lligams estrets amb Chávez— va dur a terme una àmplia reflexió sobre les deficiències del socialisme del segle xx, el qual era incapaç de superar el que Mészáros va denominar la lògica o el metabolisme antidemocràtic del capital i substituir-lo pel control popular de la producció que es dona en les comunes.

Tanmateix, les comunes de Veneçuela no provenen simplement d’un univers de pures idees i teoria, tampoc s’ha de considerar que descendeixen des de dalt. Molts recordareu que, segons Marx, la teoria era capaç de canviar el món quan esdevenia una força material que s’apoderava de les masses. Aquesta afirmació, que data de 1843, és sens dubte correcta. Ara bé, Marx hauria d’haver afegit que la teoria sol apoderar-se de les masses perquè enllaça amb idees, projectes i somnis que han concebut elles mateixes. És el que, en general, ocorre a les revolucions i és el que, sens dubte, ha succeït amb la idea de les comunes a Veneçuela, arran de la llarga història en el territori veneçolà que tenen les comunes. D’una banda, nombrosos pobles indígenes —els arawaks i els caribs entre moltes altres— que habitaven aquesta part del «nord d’Amèrica del Sud» solien organitzar-se en comunitats sense classes i autònomes. De l’altra, a mesura que els africans esclavitzats es rebel·laven i s’evadien, formaven el que els veneçolans anomenen cumbes, comunitats cimarrones igualitàries, que s’estenien per tot el territori. Eren comunitats amb els seus propis governs que, amb freqüència, van ser capaces de fer front a l’avanç dels colons espanyols.

Aquest llegat d’organització comunitària no s’emmarca en un passat remot del país. Sobreviu en algunes comunitats indígenes relativament autònomes, però també en pràctiques materials generalitzades de solidaritat i ajuda mútua que persisteixen tant en contextos urbans com rurals. Per posar-ne només dos exemples, en les ciutats i pobles de Veneçuela, de vegades es duen a terme cayapas —que són processos de treball col·lectiu similars a la minga en el món andí— i s’organitzen sancochos (olles veïnals) o menjars populars en comú. Totes dues tradicions apunten a la pervivència de pràctiques comunitàries, fins i tot en la cultura moderna que avui predomina a Veneçuela. A més, cal afegir-hi el ferm arrelament de valors com la solidaritat, la mutualitat i l’igualitarisme en la classe treballadora veneçolana.

Tot plegat il·lustra el fet que quan el Procés bolivarià va fer un gir cap a la comuna —un gir que es va oficialitzar el 2009— es va trobar un terreny fèrtil en el qual les masses van poder apropiar-se del projecte comunal. En aquesta idea no només hi reconeixien una continuïtat amb els seus objectius d’emancipació social i independència, sinó també una confluència amb un imaginari col·lectiu de llarga durada pel que fa als mitjans per assolir aquests objectius.

Vida i treball a les comunes

La força d’aquesta síntesi queda corroborada per la vitalitat amb què es du a terme la construcció comunal al país. Malgrat la importància del marc jurídic i del discurs oficial del Govern, les comunes veneçolanes són sobretot un exercici d’autoemancipació, de protagonisme de les masses. Aquest fet explica, d’una banda, l’àmplia diversitat de configuracions de les comunes que aconsegueixen trobar solucions creatives als múltiples problemes i reptes d’una regió determinada o una comunitat específica del país. De l’altra, implica que les comunes constitueixin iniciatives essencialment proactives, nascudes des de baix, encara que l’ímpetu amb què sorgeixen de la base rebi legitimació i, de vegades, suport material per part de l’estat.

Per exemple, la Comuna el Maizal —formada, entre altres, per antics obrers agrícoles— es va posar en marxa després de l’ocupació d’una finca on es conreava blat de moro i es criava bestiar. Actualment, es dedica a produir aliments per autoabastir-se i proveir la comunitat. La Comuna Che Guevara [5], situada als contraforts dels Andes, era una cooperativa de cafè, creada anys abans gràcies a l’àrdua labor de quadres experimentats procedents de Colòmbia majoritàriament. Va decidir adoptar la forma de comuna després de la declaració de Chávez de 2009. A la Comuna el Panal, de Caracas, una organització revolucionària molt combativa va impulsar la formació d’una fleca i d’un taller tèxtil i, més tard, va desenvolupar projectes urbans de cria de tilàpia i porcs en règim de propietat comunal. A la Comuna Cinco Fortalezas de Cumanacoa [6], un grup de dones revolucionàries procedents de famílies de jornalers va encapçalar el projecte d’ocupació d’una finca dedicada al cultiu de la canya i, alhora, es va escarrassar per obtenir els mitjans necessaris per al processament del sucre.

Els principals mitjans de producció d’una comuna —sigui agrícola, industrial o de serveis— estan sota el control democràtic dels comuners. Aquest control popular s’expressa plenament en les assemblees mensuals de la comuna, així com en les reunions periòdiques dels comitès en les quals es tracten tots els temes, des de la producció fins a les activitats culturals i les finances. Com que a les comunes no hi ha patrons i la feina és autogestionada, el treball sol ser més agradable i està dotat sempre d’un sentit més profund que quan s’efectua sota el domini antidemocràtic del capital. Normalment, els membres de la comuna es van alternant en l’execució de les diferents tasques, de manera que trenquen la rutina i la divisió tècnica del treball que imposa el sistema del capital. Sobre la marxa, aprenen sobre tot el procés de producció. Els productes d’una comuna es poden consumir al si de la comunitat o vendre’s fora per generar un excedent: una part es reinverteix en la producció i l’altra es destina a projectes socials, com ara centres de dones, menjadors gratuïts, escoles, centres d’atenció a gent gran i malalts, despeses mèdiques i funeràries, etcètera.

Reptes i solucions

No tot és de color de rosa a les comunes del país. Sovint apareixen conflictes interns, així com contradiccions amb funcionaris del Govern i amb veïns que no formen part del projecte. A més, en una Veneçuela sotmesa a un cruel bloqueig per part dels eua, la majoria de les comunes pateixen una manca de recursos dràstica. D’altra banda, hi ha romanents problemàtics de la vella societat que perduren, com ara residus d’interessos personals, jerarquies i masclisme.

No obstant això, el fet que els membres de les comunes treballin en condicions no alienades i produeixin per a si mateixos i per a les seves comunitats —i no per a un mercat anònim—, alhora que participen en un moviment dirigit a construir un món postcapitalista millor, sostenible i just, marca una gran diferència. Les comunes són punts de partida viables. Són petites i imperfectes, però són sòlides en el sentit que el nou metabolisme social democràtic que encarnen —tot i que ara com ara només és en alguns microcosmos— és capaç d’estendre’s més enllà de la comuna aïllada a tota la societat, alhora que obre una finestra cap a un futur millor que gira al voltant de la vida en la riquesa de les seves manifestacions i no entorn de l’acumulació de capital.

Per abordar els nombrosos reptes a què s’enfronten, les comunes de Veneçuela despleguen un seguit d’estratègies, entre les quals figuren la formació política i la mística, la coordinació entre les comunes, i una relació dialèctica amb el poder estatal. Les analitzarem breument.

1. Formació política i la mística

Les comunes són inevitablement preses de la naturalesa centrífuga i conflictiva de la societat capitalista que hereten i que, per descomptat, persisteix en el conjunt de la societat veneçolana. Tanmateix, la formació sobre teoria revolucionària —saber on anem i d’on venim—, quan es conjuga amb la democràcia interna, contribueix a mantenir la naturalesa col·laborativa del projecte i a superar moltes de les dificultats relacionades amb la transició al socialisme. És un dels motius pels quals nombroses comunes han engegat iniciatives d’educació i formació: el Maizal compta amb l’escola Yordanis Rodríguez; el Panal, amb la Pluriversidad Patria Grande; i la Comuna Che Guevara organitza periòdicament tallers de formació política.

Pel que fa a la mística, es tracta d’un concepte que engloba tot un seguit d’activitats culturals i, fins i tot, espirituals que serveixen per fomentar la cohesió comunitària. Per exemple: cançons, rituals i espais cerimonials, o —apel·lant a un sentit més ampli de la mística— obres d’art com murals i escultures. Gràcies a això es va creant un registre simbòlic que és especialment important en la mesura en què les comunes són sempre projectes imperfectes en desenvolupament. El registre simbòlic és una manera d’assenyalar que activitats que, en aparença, són similars a activitats pròpies del món no comunal estan impregnades d’una nova intencionalitat o una nova direcció. Exemples de mística en aquest sentit ampli són l’espai mandala de la Comuna Cinco Fortalezas, una escultura de Chávez sota l’arbre de la pluja de la Comuna el Maizal i els murals de figures revolucionàries de la Comuna Che Guevara.

2. Coordinació i unitat

Les comunes que funcionen a Veneçuela estan disperses per tot el territori. Aquest aïllament les afebleix davant de l’estat i davant de l’economia capitalista general que persisteix al país. Al seu torn, això provoca que les comunes facin moltes concessions a la producció mercantil i es contagiïn més fàcilment de valors i jerarquies capitalistes. Per aquesta raó, s’han fet nombrosos intents de vincular les comunes entre elles, amb la intenció d’incrementar-ne el poder polític i de compartir els seus productes fora del mercat capitalista.

Algunes d’aquestes iniciatives de coordinació han emanat de l’estat, com el projecte del Ministeri de Comunes de l’any 2014 de formar blocs de comunes i la seva obstinació actual a organitzar «circuits econòmics comunals». Tanmateix, el més prometedor i ambiciós dels esforços per vincular i enfortir les comunes del país és la Unió Comunera [7]. Es tracta d’una iniciativa autogestionada, iniciada oficialment a principis de 2022, que es descriu com un «instrument unificador i integrador». La Unió Comunera ha mirat d’establir xarxes d’intercanvi entre comunes i ha organitzat tallers sobre lideratge, comunicació i feminisme. Té objectius de llarg abast, entre els quals destaca la constitució d’una federació de comunes i la substitució de l’estat actual per un «estat comunal».

3. Relació amb l’estat

En general, el poder popular a Veneçuela, del qual les comunes són l’expressió més recent i potent, ha mantingut una relació dialèctica amb el poder estatal durant les més de dues dècades del Procés bolivarià. Aquest fet marca una diferència significativa amb moviments més radicalment autònoms com el zapatisme contemporani a Mèxic, que rebutja la participació en la política estatal. El floriment del poder popular que s’ha produït en el transcurs del Procés bolivarià —en una escala, caldria puntualitzar, que mai s’havia vist en la història d’Amèrica Llatina— parla clarament a favor dels mèrits de la seva manera dialèctica de tractar amb el poder estatal.

Tanmateix, l’actual Estat veneçolà, encara que estigui parcialment transformat, no ho està del tot. Per tant, les comunes de Veneçuela es troben en un continu estira-i-arronsa amb el poder estatal. De l’estat no sols en recapten protecció jurídica i legitimació, sinó també recursos i finançament. Aquesta situació general és la font del que de vegades es denomina, amb una important dosi d’eufemisme, «tensions creatives». L’estat no transfereix poder polític o recursos de consideració sense que calgui lluitar per obtenir-los, amb la qual cosa les comunes, al seu torn, han d’afalagar, exigir i, de vegades, avergonyir l’Estat perquè cedeixi una part dels ingressos provinents del petroli i altres sectors en benefici del projecte d’acumulació socialista.

El lema «Comuna o res!» està en boca dels comuners de tot el país. El que expressa aquesta consigna és que capital i comuna són conceptes oposats.

El futur de les comunes

Amèrica Llatina és coneguda arreu del món per les seves figures i moviments revolucionaris. Les revolucions haitiana, mexicana, cubana i nicaragüenca, juntament amb la insurrecció colombiana, han fet que el continent sigui reconegut per la seva història d’heroisme, empunyant les armes contra els enemics imperialistes més poderosos, de vegades derrotant-los i tot! Aquest corrent de lluita antiimperialista i d’emancipació social ha continuat en l’onada de processos progressistes que van prendre forma en la primera dècada del segle xxi.

Els moviments revolucionaris d’Amèrica Llatina solen estar simbolitzats per les seves figures destacades: Tupac Amaru ii, Toussaint Louverture, Emiliano Zapata, Augusto César Sandino, Che Guevara, Fidel Castro i Hugo Chávez. Tanmateix, una faceta menys coneguda, però encara més important dels processos revolucionaris llatinoamericans ha estat la construcció de poder popular —organització i apoderament de les bases— que ha animat cadascun d’aquests processos històrics. És a dir, per cada líder heroic i visible hi ha hagut milers, si no milions, de persones que han format comitès revolucionaris, cordons industrials, ayllus [8], palenques, caracoles [9] i assemblees de barris, entre moltes altres expressions de poder popular, que han estat els motors essencials d’aquestes revolucions.

Avui, les comuneres i els comuners de Veneçuela escriuen un nou capítol en aquest afany continu d’autoemancipació conjugat amb la lluita antiimperialista. Les paraules del lema «Comuna o res!» estan en boca dels comuners de tot el país. Si bé és cert que aquesta consigna estableix una clara continuïtat amb la tradició llatinoamericana de poder popular, també ho és que constitueix una expressió de la cruïlla a què s’enfronta la humanitat i en la qual la via comunal cap al socialisme ofereix una solució viable i integral. El que expressa la consigna, doncs, és que capital i comuna són conceptes oposats, dos metabolismes totalment irreconciliables.

La comuna ofereix l’oportunitat de fer que les persones i la naturalesa ocupin el centre de la vida, mentre que el capital representa la subordinació de les unes i l’altra a un mecanisme destructiu d’expansió de la producció de valor que aviat podria fer impossible la vida en el planeta. Davant l’abisme que ens ofereix el no-res del capital, un moviment ampli i cada vegada més nombrós ha optat per construir un futur sostenible i socialista basat en la comuna. I ens convida a fer el mateix.⚫

[Publicat originalment a Progressive International.]

Referències i notes

[1] Cira Pascual Marquina i Chris Gilbert, «El Panal Commune (Part i): Communal Production in a Country Under Siege» [Comuna el Panal (Part i): producció comunal en un país assetjat], Venezuelanalysis, 21 d’octubre de 2022.

[2] Chris Gilbert, «Red Current, Pink Tide: A Visit to El Maizal Commune in Venezuela» [Corrent roig, marea rosada: una visita a la comuna veneçolana el Maizal], Monthly Review, 1 de desembre de 2021.

[3] Ricardo Vaz, «The Revolutionary Aló Presidente Teórico #1» [El revolucionari Aló Presidente Teórico #1], Venezuelanalysis, 12 de juny de 2021.

[4] Chris Gilbert, «Mészáros and Chávez: The Philosopher and the Llanero», Monthly Review, 1 de juny de 2022. Per a la traducció al castellà, vegeu «Mészáros y Chávez: El filósofo y el llanero», Jacobin América Latina, 28 de juliol de 2022.

[5] Chris Gilbert, «A Commune Called “Che”: A Socialist Holdout in the Venezuelan Andes» [Una comuna anomenada «Che»: un reducte socialista als Andes veneçolans], Monthly Review, 1 de març de 2022.

[6] Cira Pascual Marquina i Chris Gilbert, «Rebellious Sugarcane Growers: Voices from Cinco Fortalezas Commune (Part I)» [Canyicultors rebels: veus de la Comuna Cinco Fortalezas (Parte i)], Venezuelanalysis, 29 d’agost de 2022.

[7] Chris Gilbert, «A Milestone: Venezuela’s Communard Union Stages Its Foundational Congress» [Una fita: la Unió Comunera de Veneçuela celebra el seu congrés fundacional], Venezuelanalysis, 19 d’abril de 2022.

[8] Nom amb què es designa cada grup familiar de les comunitats indígenes dels Andes [N. del T.].

[9] Nom d’una classe de comunes d’Amèrica Llatina i el Carib. Per exemple, a Mèxic, s’anomenen «caracoles» les regions organitzatives de les comunitats autònomes zapatistes. Per a més informació, vegeu Bruno Bosteels, La comuna mexicana, Akal, Madrid, 2021 [N. del T.].