Arrelar institucions, democratitzar economies i ecologitzar ciutadanies
Vivim uns temps en què la política es troba assetjada per l’espectacularització i la polarització, les disputes comunicatives i la geoestratègia, els càlculs electorals i el tacticisme conjuntural. El sistema sembla incapaç de fer-se càrrec institucionalment d’una qüestió tan complexa, incòmoda i multidimensional com la crisi ecosocial. Davant la ceguesa dels mercats, la indecisió política i el deteriorament ambiental creixent, el municipalisme emergeix com el principal actor col·lectiu capaç d’intervenir de manera àgil i audaç, fent funcions de «presa de terra» apta per protegir- nos institucionalment dels símptomes del col·lapse.
El municipalisme opera com un espai de trobada i conflicte entre moviments i institucions: un espai de diàleg entre cooperació social i polítiques públiques, salvaguarda de drets en proximitat i entorn d’experimentació, aferrament als problemes quotidians i refugi dels impulsos utòpics, rereguarda i avantguarda de les transformacions que han d’arribar. Aquest caràcter híbrid, impur i contradictori, com la vida mateixa, el fa mereixedor d’acollir una part significativa de les nostres esperances.
Covid, crisi ecosocial i finestres d’oportunitat
Diverses investigacions sobre estils de vida sostenibles ens parlen de la discontinuïtat d’hàbits i de com fenòmens disruptius que alteren el context quotidià poden ajudar a canviar el comportament de les persones. En un d’aquests estudis es proporcionava a un ampli grup de participants una sèrie de consells i eines per augmentar conductes sostenibles a la llar. Aquells que acabaven de mudar-se van resultar ser més proclius a adoptar els canvis d’una forma significativa, cosa que en altres estudis també s’ha detectat en relació amb fenòmens com tenir un fill o lidiar amb fets com un tall de carreteres que obliga a desplaçar-se temporalment en transport públic.
La «finestra d’oportunitat» dura uns quants mesos, cosa que apunta a la importància d’identificar els moments de canvi en el curs de la vida si el que es vol és dissenyar estratègies específiques per intervenir en situacions en què hi hauria més probabilitats d’èxit (criança, cicles educatius o laborals, jubilació, edificis d’habitatges de nova construcció, etc.); alhora que, d’altra banda, convida a disposar amb antelació d’estratègies que puguin desplegar-se quan de manera atzarosa i imprevisible la realitat ens obligui a un canvi.
Igual que les persones, les ciutats han de preparar-se per aprofitar les «finestres d’oportunitat». A la crisi de la covid- 19, després del dramatisme inicial i l’emergència de xarxes ciutadanes d’ajuda mútua per cuidar les persones més necessitades, moltes ciutats van aprofitar la sortida dels confinaments per impulsar un nou sentit comú urbanístic, basat en la constatació que salut pública, justícia social i sostenibilitat resultaven inseparables. Aquelles forces municipalistes, en governs que disposaven d’una agenda transformadora predefinida i un esbós de model de ciutat alternatiu per assajar, han pogut acomplir transformacions que avancen en el desenvolupament de ciutats més convivencials, passejables, verdes i sostenibles.
París, Barcelona, Milà, Nova York, Berlín, Amsterdam o Portland han facilitat una ocupació massiva i intensiva de l’espai públic: eixamplament de les zones de vianants, xarxes de carrils bici, ampliació de voreres i zones caminables, redisseny d’àrees de joc, espais per als infants, pacificació d’entorns escolars, foment de zones verdes, expansió dels processos de renaturalització i de l’agricultura urbana, mercats a l’aire lliure… Aquests temes passaven a discutir-se a l’esfera pública, mentre que la «ciutat dels quinze minuts» impulsada per París o les «superilles» de Barcelona esdevenien polítiques públiques de referència, en què s’experimentaven fórmules per resoldre les necessitats de la ciutadania en proximitat (accés a serveis públics, compres bàsiques, convivencialitat, zones verdes…). L’ecologia urbana feia dècades que reclamava aquesta mena de mesures, que en alguns llocs s’han pogut assajar en aquesta conjuntura.
«Superilles» (Barcelona) i «ciutat dels quinze minuts» (París)
La superilla és la suma de nou illes de cases de l’Eixample barceloní, de manera que les vies perimetrals permeten el pas en automòbil, mentre que a les interiors només hi poden circular residents a una velocitat limitada. Intervencions focalitzades i de baix cost, que permeten pacificar els carrers i recuperar una gran quantitat d’espai públic en zones urbanísticament compactes. I és que, més enllà de promoure una mobilitat sostenible, es tracta també de millorar la convivència de barri, potenciar el reverdiment urbà i enfortir el comerç local. Menys cotxes, més trobades i més persones.
La «ciutat dels quinze minuts» es basa en les idees de proximitat, mescla d’usos, policentrisme i mobilitat no motoritzada i té com a fi garantir la satisfacció de necessitats en proximitat facilitant l’accés a equipaments i serveis. Entre les actuacions executades a París hi ha la recuperació de l’espai de 60.000 places d’aparcament, la conversió d’encreuaments en places de vianants, la creació de carrers infantils al costat de les escoles i l’estructuració d’una densa malla de carrils bici; a més d’haver guanyat espai per a zones verdes, horts urbans i parcs infantils.
Totes dues iniciatives van engegar sent experiències pilot acotades i un cop se’n va haver validat el funcionament es van estendre per impulsar un model de ciutat alternatiu. Polítiques que tímidament van tornant una diversitat d’usos a la ciutat, augmenten les relacions socials i encoratgen una transformació radical dels estils de vida.
Malgrat totes les carències i contradiccions, com ara el risc d’accelerar processos de gentrificació o la desconnexió de qüestions clau com els metabolismes economicoecològics, les idees i propostes de l’ecourbanisme van deixar per uns moments de ser corrents subterranis minoritaris. Van abandonar el restringit camp de l’experimentació social i es van aliar amb l’urbanisme feminista, per convertir-se en el repositori a què polítics i professionals convencionals acudien per buscar-hi inspiració.
Fa més d’una dècada que l’«urbanisme tàctic» s’assajava a petita escala, circumscrit a la lògica experimental i gradual d’introduir canvis a la ciutat per provar què passava. Ara s’ha popularitzat enormement i s’ha desplegat a gran escala, gràcies a tres avantatges sobre models convencionals d’execució de projectes: cost baix, implementació àgil i capacitat de situar al centre les comunitats a les quals pretén servir. Michel de Certeau sostenia que la millor possibilitat de convertir la posició més feble en la més forta era donar importància a fer servir el temps amb traça: saber actuar en el moment precís de manera que s’ampliïn les possibilitats de continuar actuant. Després de l’expansió de l’«urbanisme tàctic» trobem una fórmula per intervenir de forma inesperada i sorprenent. Quan hi ha manca de temps i de capacitat per generar un ampli consens en relació amb un projecte alternatiu de ciutat, calen accions audaces i astutes que permetin capgirar ràpidament la situació, fent-la esdevenir més beneficiosa per a qui té menys poder de fer sentir les seves demandes.
El més sorprenent és que de forma majoritària la ciutadania va acollir amb entusiasme aquestes transformacions, evidenciant que, més enllà del que havia succeït durant el confinament i de l’impacte de les prescripcions urbanístiques de les autoritats sanitàries, el suport i la simpatia que hi havia envers les propostes de l’ecourbanisme eren superiors al que es podia esperar. I això ens porta a recordar la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann, que va teoritzar sobre la conformació de l’opinió pública com a mecanisme de control social mitjançant l’«espiral del silenci». Les persones i col·lectius que en observar el seu entorn social —mediat per la representació que n’ofereixen els mitjans de comunicació—, perceben que les seves idees i opinions obtenen suport social, s’hi reafirmen sense temor a expressar-les en públic. En canvi, aquelles que perceben que les seves idees no tenen suport social es tornen més receloses d’expressar-les obertament i tendeixen a caure en el silenci. Com que el primer grup expressa amb major comoditat els seus punts de vista i les suposades minories romanen en silenci, es crea una influència sobre la forma en què el públic percep la situació. Les postures majoritàries sembla que tinguin més suport del que realment tenen, mentre que les minoritàries sembla que en tinguin menys.
L’espiral del silenci es va trencar i, per un temps, allò que era necessari però semblava políticament impossible de realitzar, s’ha tornat un horitzó més factible. Mesures que ahir semblaven esbojarrades avui resulten més atractives.
Explorar una agenda urbana que vinculi justícia social i ecologia
El municipalisme afronta el repte de convertir la fulla de la navalla en un camí transitable. No resulta factible desplegar una agenda ecologista que no dialogui amb l’agenda social, en què destacaria l’accés a l’habitatge com a principal factor d’exclusió urbana.
Política d’habitatge (Viena)
Des dels anys vint del segle passat, quan va esdevenir la primera gran ciutat europea on va governar la socialdemocràcia, Viena ha apostat per l’habitatge públic. Des de llavors, n’ha construït constantment, cosa que ha provocat que l’Ajuntament esdevingui el major propietari d’habitatge del país i gestioni del 45 % del mercat de lloguer, sumant les propietats municipals i les de les associacions d’habitatge de benefici limitat. En aquestes propietats el preu no supera el 30 % dels ingressos, de manera que es converteixen en la principal alternativa per a la població amb menys ingressos i frenen les dinàmiques especulatives.
Cal reconnectar les polítiques socials amb el seu potencial per reforçar alhora un canvi de model productiu i d’estils de vida; resoldre problemes de manera que s’afrontin les desigualtats i es faci pedagogia sobre les qüestions ecosocials. Fórmules pràctiques d’assajar l’establiment de complicitats cognitives i sinergies entre el fet social i l’ambiental. Algunes polítiques alimentàries municipals estan començant a explorar aquesta via, transversalitzant i complementant les perspectives de sostenibilitat, salut i justícia social. Moviments agroecològics i de dret a l’alimentació conflueixen en iniciatives com ara menjadors escolars saludables i sostenibles, mercats de productors o la conversió de bancs d’aliments assistencials en centres comunitaris.
Es tracta d’una tasca similar a la que emprenen les empreses d’energia remunicipalitzades, que assagen fórmules de compaginar la lluita contra la pobresa energètica amb l’impuls de la transició cap a un nou model energètic renovable, descentralitzat i democràtic. Un enfocament susceptible de traslladar-se als serveis socials mitjançant l’ecologització dels espais i activitats, així com l’acompanyament en canvis d’hàbits que podrien produir-se, des de recursos com ara centres de menors, centres de gent gran o els serveis d’atenció a domicili.
Centres comunitaris alimentaris (Toronto)
Allò que era un espai on se subministraven els excedents de l’alimentació industrial, ara és un pròsper espai comunitari amb hort, cuina col·lectiva, hivernacle i un mercat d’agricultors de proximitat. Una transformació guiada per una nova política en què la qualitat de vida s’associa amb la qualitat dels aliments que es consumeixen, i en què els productes que es destinen a les persones vulnerables són de qualitat, frescos, ecològics i de proximitat. En aquesta xarxa de centres s’ha anat definint un programa d’activitats relacionades amb la cuina saludable o l’horticultura, mitjançant les quals s’adquireixen coneixements, però que sobretot serveixen d’espai de socialització entre persones beneficiàries de l’ajuda alimentària i el veïnat del barri, d’on sorgeixen inesperades complicitats i amistats.
El medi ambient es defensa econòmicament: reduir i relocalitzar els metabolismes urbans
El model econòmic condiciona el model de ciutat, així, imaginar una ciutat que transiti cap a la sostenibilitat i la justícia social resulta indissociable d’invertir les prioritats de l’economia convencional a l’entorn urbà: satisfacció de necessitats davant l’ànim de lucre; territorialització i vinculació amb l’entorn davant l’amenaça de deslocalització; cooperació davant la competència; rendibilitat social davant dels guanys; aposta per l’ocupació i pels grups socials més vulnerables; atenció a les cures i adquisició de compromisos ecològics forts que permetin reduir el metabolisme social i avançar cap a la territorialització.
En un context de crisi ecosocial, la hiperespecialització productiva al sector dels serveis suposa una enorme vulnerabilitat, malgrat que els indicadors centrats a mesurar intercanvis monetaris, com el PIB, ens mostrin una imatge de fortalesa econòmica de les ciutats. L’antropòleg de la ciència Bruno Latour sosté que, de forma paradoxal, com més socialment construït és un fet, més «vertader» es torna i més difícil es fa refutar-lo. Abandonar aquest terraplanisme econòmic implicaria incorporar als sistemes d’avaluació de les polítiques públiques indicadors més complexos i aplicar-hi indicadors biofísics que permetin saber com es comporten realment en relació amb els factors crítics de la sostenibilitat (petjada ecològica, reducció d’emissions, reducció de consums…).
La majoria de les ciutats no disposen d’eines per mesurar les qüestions rellevants de debò a l’hora d’avaluar la qualitat de vida urbana. Fa una dècada la New Economics Foundation va desenvolupar un indicador alternatiu anomenat Happy City Index. Es tracta d’una eina assumida per desenes de ciutats al Regne Unit, que creua seixanta indicadors estadístics abordant qüestions com ara l’habitatge, la salut, el transport, l’accessibilitat i el disseny inclusiu, la qualitat de l’ocupació o l’accés a zones verdes, així com els estils de vida (tenint en compte elements com l’aïllament social o la vida activa). Una manera de disposar d’informació que permet quantificar objectius i mesurar avenços en els temes que realment preocupen els habitants.
L’economista Kate Raworth ha proposat l’«economia del dònut» (o de la rosquilla). Planteja la definició d’una base de necessitats que han de ser satisfetes universalment, per sota de la qual no és possible una vida digna (ingressos, educació, sanitat, alimentació, energia, igualtat de gènere…), alhora que cal reconèixer l’existència d’un sostre marcat pels límits ambientals, que no podem superar si volem construir sistemes socioeconòmics perdurables (acidificació d’oceans, clima, usos del sòl, aigua…). L’espai segur i just per a la humanitat se situaria entre aquests llindars: qualsevol aposta per una transició ecosocial implica reajustar les nostres societats entre la base social i el sostre ambiental.
Després de la pandèmia, i com a inspiració per orientar el procés de recuperació, les ciutats de Portland i Amsterdam han aplicat l’«economia del dònut» com a marc de referència per vertebrar les polítiques públiques i reorientar el seu funcionament d’una forma integral. Per aterrar la proposta i fer-la més funcional a la realitat estan desenvolupant un seguit de metodologies i indicadors summament interessants. Encara no han aconseguit que aquesta mirada sigui transversal i tingui poder per condicionar la coherència del conjunt de les polítiques públiques sota un enfocament integrador: el gran repte és aquest.
La principal eina de què disposen els governs locals per donar suport al desenvolupament d’altres models econòmics més inclusius, innovadors i resilients és la compra pública. Fins a una cinquena part de l’activitat econòmica general estaria directament relacionada amb els béns i serveis que contracten o consumeixen els governs locals. Quan en els criteris de contractació es va més enllà de minimitzar les despeses i els pressupostos i s’incorporen criteris ambientals i socials es pot tenir un impacte significatiu i exemplaritzant: donar suport a bones pràctiques ambientals, reduir la petjada de carboni, premiar les bones condicions laborals, apostar per les petites empreses davant les grans corporacions i donar suport a l’economia social mitjançant el compromís amb el cooperativisme com a proposta econòmica i model empresarial alternatiu.
Relocalitzar l’economia (Preston)
Aquest municipi britànic va seleccionar el 2013 sis institucions municipals i en va analitzar la política de compres i proveïdors. El resultat va ser una despesa total de més de 750 milions de lliures, de les quals només el 5 % s’havia gastat en empreses amb seu al municipi i un 39 % a la regió. Des d’aleshores treballen per relocalitzar l’economia mitjançant una carta d’adquisicions col·laboratives per fomentar l’ús de proveïdors locals, identificar nínxols potencials d’activitat perquè els puguin assumir empreses locals i promoure i finançar la creació d’empreses cooperatives relacionades amb la transició ecosocial. Tot plegat ha desembocat en la creació d’una xarxa que agrupa les cooperatives de treball, de consum, d’habitatge, d’energia, d’educació, de serveis digitals… El resultat és que han aconseguit retenir al municipi el 15 % i en la regió el 65 % de la despesa pública, generant més de quatre mil nous llocs de feina i desenes d’empreses cooperatives.
La remunicipalització se situa com una altra prioritat per al municipalisme i un terreny en què es poden palesar ruptures amb els models de gestió precedents sobre recursos estratègics (tal com ha passat amb l’aigua a París; l’energia a Hamburg, Berlín, Barcelona o Cadis; el transport públic i altres serveis a Londres…). A més de l’eficiència econòmica, les empreses públiques ofereixen la possibilitat d’experimentar formes innovadores de gestió amb una major participació de consumidors i treballadors, que són més transparents, tenen una vocació de servei públic davant de la lògica mercantil i disposen de més capacitat per desenvolupar projectes estratègics a llarg termini (que permetin grans inversions o canvis de model que incorporin la variable mediambiental de forma rigorosa).
Un sistema socioeconòmic alternatiu no s’improvisa ni és fruit d’automatismes teòrics o de voluntariosos esforços activistes, sinó que exigeix que s’implanti al llarg d’un període prolongat de temps per tal que se’n provi la consistència i la viabilitat. Assentar des del municipalisme els fonaments d’una altra economia urbana implicaria desplegar mesures proactives i coordinades: fiscalitat, retribució i salaris indirectes per mitjà d’equipaments col· lectius o serveis públics, compra pública, remunicipalitzacions i generació d’ecosistemes cooperatius
Renaturalització urbana
Les ciutats suposen una superfície planetària molt limitada, de manera que enverdir-les no canviarà de forma substancial la insostenibilitat global. Ara bé, la renaturalització i l’agricultura urbana potser mostren la seva importància com a detonadors imprescindibles de transformacions culturals: pràctiques capaces de promoure una nova sensibilitat, traslladar imatges alternatives sobre el futur urbà, mostrar potencialitats i predisposar la gent per assumir transformacions de més envergadura.
La renaturalització hauria de ser una política transversal, que n’acompanyi i en complementi d’altres d’adaptació al canvi climàtic, de mobilitat, salut, educació, ocupació, etc., generant impactes positius no només en la protecció i l’augment de la biodiversitat o en la visibilització i adequació urbana als cicles naturals, sinó també en la salut, el benestar, la cohesió social i altres aspectes de la qualitat de vida. Democratitzar l’accés a espais renaturalitzats és una mesura de justícia ambiental, en especial als barris populars, atès que per motius d’edat, de salut o econòmics la població pot tenir dificultats per desplaçar-se a gaudir del contacte amb la natura.
Parc Nacional Urbà (Londres)
Partint d’una campanya ciutadana que ha durat una dècada, Londres es va convertir oficialment el 2019 en el primer Parc Nacional Urbà del món. Un 40 % de la superfície de la ciutat són espais verds (parcs, horts, granges urbanes…) o blaus (riu i canals), un enorme patrimoni cultural que calia visibilitzar, valorar, protegir i augmentar en la mesura del possible. Més enllà de l’impacte comunicatiu a l’hora de fer visible i accessible l’espai natural urbà i la seva biodiversitat, més enllà del compromís institucional amb la renaturalització o de la capacitat per involucrar la ciutadania en campanyes ambientals, el major èxit d’aquest projecte és, indiscutiblement, el d’oferir un nou relat per a la ciutat. Una narrativa que ajuda a reescriure la forma en què els habitants la conceben i l’expliquen, es relacionen amb el seu paisatge natural o despleguen capacitats per intervenir sobre l’entorn. Actualment, hi ha una xarxa mundial de ciutats que treballen per disseminar aquesta idea arreu del planeta. A més de les macrointervencions també calen actuacions estructurants, que delimitin i travessin l’espai urbà, donant suport a una xarxa d’espais verds i blaus a diferents escales: des d’anelles i corredors urbans i periurbans fins a terrats i patis renaturalitzats. Convé destacar que actuacions com la gestió hídrica sostenible i la renaturalització de rius i costes són una assegurança davant dels esdeveniments climàtics extrems. Ara bé, per adaptar-nos al canvi climàtic fa falta, a més, una acció decidida per revertir l’artificialització i la pressió sobre els ecosistemes.
Model de ciutat alternatiu i ordenament territorial bioregional
El municipalisme està cridat a esbossar un model alternatiu, oferint una visió de conjunt sobre la ciutat que transcendeixi els projectes concrets o sectorials i permeti dotar de més sentit les estratègies de transformació que es van implantant. Imatges i narratives capaces de descriure com serien els assentaments humans a què aspirem, tenint en compte les limitacions ambientals.
Imaginació política i realisme ecològic serien les claus des de les quals caldria abordar un esforç col·lectiu i participatiu capaç de democratitzar la construcció d’escenaris de futur esperançadors. Un impuls utòpic arrelat en experiències comunitàries i polítiques públiques que mostren solucions reals, creïbles i en les quals la ciutadania es pot veure compromesa. El municipalisme ha de donar suport a aquesta experimentació social i recolzar-s’hi, perquè la capacitat d’aquesta mena d’iniciatives per generar aprenentatges rellevants serà directament proporcional a l’escala espacial, temporal i l’ambició que tinguin. Tota experiència innovadora requereix una mida i una duració mínimes perquè se’n puguin palesar les transformacions, per aconseguir generar canvis de tendència i perquè els impactes siguin mesurables.
Oficina d’Imaginació Cívica (Bolonya)
Partint del famós «Reglament de col·laboració pública entre els ciutadans i la ciutat per a la cura i regeneració dels béns comuns urbans», s’ha avançat en altres projectes participatius i estables sostinguts en el temps. L’Oficina suposa un treball orientat a descentralitzar aquesta tasca, conformant un centre d’innovació i col·laboració permanent en cada districte. Un espai de trobada i cooperació entre institucions, teixit associatiu, cooperatives, universitat i altres entitats, la finalitat del qual és impulsar projectes compartits. Des de 2016 s’han estimulat centenars d’iniciatives: horts comunitaris, biblioteques d’eines, recuperació d’edificis abandonats per convertir-los en centres comunitaris, murals… Una oficina municipal dedicada a alimentar la imaginació ciutadana, modelar els somnis de forma col·lectiva i ajudar a consolidar-los en la realitat local.
Un model alternatiu de ciutat ha d’assumir la necessitat de pensar un municipalisme no localista. La ciutat no pot ser l’únic objecte i objectiu de la reorganització que impliquen les transicions ecosocials, perquè ens constreny a pensar des d’una forma reduccionista que es converteix en una trampa. L’escala local s’ha de combinar amb la bioregió, concebuda com la unitat de complexitat mínima per planificar les transicions. El concepte de bioregió ens convida a considerar com a escala mínima d’intervenció l’espai singular delimitat per característiques geogràfiques, ecològiques i socials en què es produeixen els processos que permeten el desenvolupament en una relació d’equilibri i col·laboració de la ciutat amb el seu medi. Una escala adequada per repensar l’autonomia energètica, alimentària i econòmica, així com l’adaptació ecològica de les activitats productives, trencant la separació conceptual entre espais rurals i urbans i redescobrint-ne les relacions d’interdependència. Les ciutats estan cridades a liderar un procés de descentralització, redistribució geogràfica del poder i substitució de la mirada urbanocèntrica per una altra de més integral a l’hora de planificar i governar el territori.
El municipalisme és el peó dels escacs de l’arquitectura institucional. Hi ha qui el contempla com la peça destinada al sacrifici permanent, mentre que altres veiem en la seva manera pausada d’avançar les potencialitats per esdevenir la figura més valuosa i determinant a l’hora de revolucionar el taulell de la política. Un peó aïllat transmet tristesa, però uns quants ben desplegats i treballant en xarxa permeten imaginar jugades vencedores. Ens toca moure peça.