El que és transversal-mundial és la percepció que es tracta d’una època de politització en què els feminismes són protagonistes.

1.

La revolta feminista ha encetat un moment històric. Una època magnífica en el sentit que Rosa Luxemburg donava a aquesta expressió: aquella que suscita problemes en massa i immensos. Des del 8M de 2017 es va concretar, de resultes d’un cúmul de lluites i processos de llarg recorregut, una mobilització feminista de masses. L’escala i l’abast s’han materialitzat en infinitat de llocs, obrint processos d’organització, de rebel·lia i de festa col·lectiva. Una mena de combustió, d’alquímia delicada, és el que ha permès el floriment de milers d’iniciatives, la formació de col·lectives, la visibilització d’accions que deixen de ser només de grups especialitzats per reinventar-se en dinàmiques organitzatives multitudinàries, en la revisió d’històries i en la invenció de narratives sobre la necessitat de la lluita.

Hi ha un efecte epistemològic, per dir-ho amb les paraules de Gayatri Spivak, en la revolta quan es fa vaga que implica assumir un protagonisme històricament negat com a agents de producció. «Si ens aturem, el món s’atura!» és la consigna que expressa aquesta ruptura. Vivim el desplegament enorme que va suposar arrencar la vaga de la quadrícula del treball assalariat i sindicalitzat que, tot i que es continuava incloent, ja no ocupava una posició exclusiva i hegemònica.

Les mobilitzacions feministes s’encadenen, conreen un ritme, es proposen un calendari i ressituen la paraula «revolució» en el llenguatge polític, en la vida quotidiana, com a fantasia col·lectiva, com a gestos concrets, com a temporalitat del present: «el temps de la revolució és ara!». L’obertura d’una temporalitat és un efecte que encara dura, convivim en el xup-xup del seu calendari, formem part de la seva atmosfera.

Allà on la vaga no va ser un fenomen tan clar, la marea feminista va tenir altres expressions organitzatives. El que és transversal-mundial és la percepció que es tracta d’una època de politització en què els feminismes són protagonistes.

Entre el 2017 i el 2019 aquestes dinàmiques van anar en augment en termes d’agitació, acumulació d’energies, expansió d’una pedagogia de masses, producció d’una sensibilitat comuna capaç de sentir-se part d’un moviment. La pandèmia de 2020 produeix un tall específic en aquesta revolució. La pandèmia és la paraula d’ordre per tornar a casa i perquè tota la força reproductiva valorada com a productora de valor es quedi, per fi, exhausta i encasellada en els mandats de gènere que estaven experimentant un daltabaix. La pandèmia funciona com a contrarevolució per als feminismes en lluita. La guerra, que s’expressa com a guerra contra la reproducció social, en prolonga els efectes.

2.

Ara bé, no podríem comprendre i elaborar de la mateixa manera aquesta seqüència sense la revolució feminista immediatament anterior. Per exemple, la inflació sobre els aliments ha tornat a posar en relleu el debat sobre la terra: l’ús i la propietat. La insecuritització pel que fa a l’habitatge i l’alimentació reubica la qüestió de la terra a les ciutats i en replanteja la connexió amb els espais rurals. El sòl i la terra ja no poden donar-se per descomptats ni quedar ocults rere mediacions que semblaven situar-los com a recursos més o menys garantits o accessibles. De fet, els preus exorbitants per menjar i allotjar-se extreuen part dels salaris —i ingressos d’altres menes— de manera que els devaluen de facto. Els espolis neoliberals, paradoxalment, restitueixen la necessitat de pensar la relació amb la terra que la modernitat pretenia dissoldre.

A això es deuen les referències avui recurrents a una doble temporalitat on totes dues es troben arrelades. Ja sigui cap enrere, com a retorn del feudalisme en clau tecnològica (com sosté Cédric Durand en parlar de «tecnofeudalismo»), o cap endavant, en clau de fabulació utòpica, de fer «compost» amb el no humà (com proposa Donna Haraway). La gastada crisi de la modernitat no condueix a un post fluid (fantasia dels anys noranta), sinó a un rearrelament territorial. I a una reposició d’antagonismes concrets.

La vaga feminista té un caràcter revolucionari perquè articula lluita quotidiana i desig de transformació sistèmica; perquè denuncia la injustícia de cada baula en què s’emmarca el nostre dia a dia i alhora les connecta amb les seves causes estructurals.

3.

Una economia del cansament i la precarietat és un calc a contrallum de la vaga. Es vol instal·lar que l’única cosa que no es pot fer és aturar-se i tenir temps. I, tanmateix, aquest 8M s’han tornat a produir vagues enormes, connectant, com sabem, amb un gavadal de conflictes laborals que succeeixen de manera permanent, un increment d’estratègies gremials per fora de les visibilitats més evidents i un malestar existencial per les violències que són l’engranatge indispensable per gestionar la precarietat.

Això confirma una cosa que la vaga feminista ha demostrat: la vaga no és una acció aïllada que dura un dia, sinó un dispositiu que, concentrat en un dia d’aturada, fa proliferar formes d’organització, rebel·lia i desacatament. És un punt de coagulació i contacte de forces que després té un desbordament estratègic. És aquest desbordament el que fa que se’n prolongui el caràcter de massa: per com el reconeixement de la reproducció com a espai de treball no remunerat continua sent la tela sobre la qual es dibuixen noves demandes programàtiques, per com l’experiència de la força als carrers es trasllada a les organitzacions de cada dia, per com l’horitzó d’un moviment experimental obre la imaginació a desitjar viure d’altres formes. La vaga feminista crea així condicions per a lluites quotidianes a partir del seu propi esdeveniment.

La vaga feminista és una experiència de comunitat als carrers. La vaga feminista té un caràcter revolucionari que intenta ser, una vegada i una altra, desmuntat, edulcorat, domesticat. La vaga feminista té un caràcter revolucionari perquè articula lluita quotidiana i desig de transformació sistèmica; perquè denuncia la injustícia de cada baula en què s’emmarca el nostre dia a dia i alhora les connecta amb les seves causes estructurals. 

La vaga feminista ha tornat a posar el treball al centre, i ha ampliat de manera radical el que entenem i qui percep que en forma part. A més, ha produït una pedagogia feminista i popular a partir de consignes que es tornen programàtiques de cara a desenvolupar, a investigar, a traduir en demandes i en horitzons.

4.

La vaga feminista palesa i denuncia l’articulació específica entre una mena de capitalisme que és alhora financer i de plataformes, i que fa de l’explotació del treball reproductiu i de l’extractivisme la seva clau. Per tant, evidencia figures laborals que s’expressen de maneres no tradicionals (perquè roman com a ideal normatiu la figura masculina obrera assalariada). Evidencia que la forma depredadora del capital va contra cossos i territoris sota l’aparença de l’abstracció de les finances.

La vaga feminista és una experiència viva en què s’involucren moltes experiències (un arxiu obert i que ha d’elaborar-se) que alhora aconsegueix generar una pràctica de coordinació transnacional concreta. No té sempre un mateix objectiu, modifica el seu abast i extensió, va investint zones i geografies diferents. Sens dubte, permet entendre avui dia per què la reproducció social és el terreny per excel·lència de la politització.

Les activitats de la reproducció social, exacerbades en el moment pandèmic com a estat d’alarma global, i prolongades en la guerra i la inflació, han posat d’inevitable actualitat les lluites feministes com a pla estratègic de confrontació amb el capital.

5.

La dinàmica de reproducció social com a terreny del treball no remunerat, obligatori i associat a mandats de gènere esdevé un prisma per entendre la generalització de condicions de violència i precarietat que intersequen jerarquies de raça, classe i gènere. Més que una forma secundària o subsidiària d’explotació, les formes del treball reproductiu i l’agressió sistemàtica de les condicions de vida han esdevingut un terreny directe de valorització del capital. 

Alhora, en les condicions de reproducció social hi podem llegir directament un ordre internacional. El més «petit» de la vida diària respon a qüestions estructurals. Que es connectin de manera tan estratègica aquestes dues zones —el que és domèstic i el que és global— ens porta a llegir també la dimensió de gènere (multiplicada en la reproducció social) i la dimensió colonial (estructurada de la manera imperial) com a punts crucials que semblen haver estat temporalment suturats pel patriarcat del salari i els seus règims estatonacionals. I que avui, tanmateix, s’exhibeixen imbricats i com a espais de violències estructurals.

Si en algun moment un seguit d’institucions havien aconseguit una certa pacificació d’aquestes instàncies (patriarcat del salari, mandat matern, etc.), avui podem visualitzar-les, en canvi, com les zones de la guerra quotidiana. La lluita pels usos comuns i públics dels béns i serveis, així com la hiperprecarietat del treball que requereix la reproducció social, apunten a aquesta guerra com una esfera estratègica sobre la qual es basteix l’espoli del capital. També és la reproducció social la que permet llegir una dinàmica del neoliberalisme que ja no s’ajusta només a lògiques d’«empresarialitat de si» (cadascú, empresari permanent de si mateix) i a la seva modulació subjectiva en termes adaptatius, sinó a noves tendències de violència directa, que reediten en els territoris lògiques de guerra que els feminismes denuncien des de fa temps.

Les activitats de la reproducció social, exacerbades en el moment pandèmic com a estat d’alarma global, i prolongades en la guerra i la inflació, han posat d’inevitable actualitat les lluites feministes com a pla estratègic de confrontació amb el capital. És en la dimensió de la reproducció on avui es donen les batalles sobre la propietat, en particular per discutir, com han assenyalat les lluites feministes a Amèrica Llatina, la propietat dels mitjans de reproducció.

La centralitat política que ha aconseguit la reproducció social, la reemergència d’aquesta «idea-força», no es pot considerar únicament un debat acadèmic i, molt menys, tècnic: remet a característiques que han pres les lluites feministes i antiextractives en aquests anys, amb capacitat d’elaborar els diagnòstics més precisos sobre les formes d’explotació, domini i violència exercides pel capitalisme contemporani. I, alhora, recuperar la força a i des dels carrers.⚫