«Vivim en el capitalisme. El seu poder sembla inexorable. També ho semblava el dret diví dels reis. Qualsevol poder humà pot ser resistit i canviat per éssers humans».

Ursula K. Le Guin

Des que es va decretar la suposada «fi de la història», la possibilitat d’una organització social basada en la cooperació i la col·laboració, capaç d’oferir una vida digna de ser viscuda per a totes, sembla tan difícil d’imaginar com la fi del capitalisme. Alhora, la solidaritat i l’ajuda mútua formen part de les experiències viscudes, reconeixibles fins i tot en els territoris més hostils a la vida comuna, com són les ciutats. Els comuns no s’han perdut. Succeeixen aquí i ara. Ho sabem des de la teoria, que explica com els diversos cicles del capitalisme es basen en la closa contínua dels entorns de comunalitat. I ho sabem des de la pràctica, perquè la cura col·lectiva manté les nostres vides.

Democràcia urbana

La proposta de desenvolupar comuns urbans des de l’àmbit governamental en la qual se situa l’aposta municipalista suposa assumir un «esdevenir-comú del que és públic», en què el que és «públic» no és exactament el mateix que el que és «estatal», sinó el que hi dona sentit i continuïtat com a part d’un llegat d’institucions d’acció col·lectiva en què també es troben els comuns. Aquest repte de comunalitzar la cosa pública sorgeix en la intersecció entre l’exigència de «democràcia real» plantejada pel 15M i la posada en pràctica de polítiques públiques capaces d’assumir drets i obligacions col·lectives compartits. És a partir d’aquest principi de democràcia que el municipalisme desplega un programa de govern que mira de transformar les estructures, els procediments i, fins i tot, els hàbits de les institucions públiques a escala local.

Les ciutats tenen una llarga història com a generadores d’espais de democràcia. És el cas de l’àgora grega, un espai obert i compartit per a la discussió entre iguals —en aquella època, homes propietaris— davant de l’espai domèstic restringit i privat, o l’espai institucional menys proper i sota control. També en són un exemple les ciutats de la Hansa de la baixa edat mitjana, que compartien xarxes per a l’intercanvi de béns i coneixements, les quals protegien els mercats locals del capitalisme mundial emergent (i que van donar lloc a la dita «l’aire de la ciutat us fa lliures»). Les ciutats anabaptistes de les revoltes camperoles del segle xvi, que van proclamar l’omnia sunt communia, van funcionar, al seu torn, com un espai de rebel·lió local i contra el poder transnacional de l’Església catòlica. La Comuna de París prefigurava una gestió democràtica directa en consells, comissions i comitès, on la ideologia compartida entre els diferents grups que operaven era la substitució del govern centralitzat de l’estat. Les acampades a les places de Tahrir, el 15M, Occupy i Taksim van proporcionar el lloc on el 99% es va reconèixer en la seva oposició a la necropolítica del capitalisme financer i el govern neoliberal. Els comuns urbans, així, incorporen aquesta demanda de democràcia radical a través de formes d’organització col·lectiva que escapen tant de les lògiques estatals de les institucions públiques de l’estat nació com dels processos d’acumulació privativa del mercat capitalista.

Comuns/Estat/Capital

L’actual onada d’interès pels comuns sorgeix en un punt d’inflexió del procés de transformació del mercat i l’estat modern. El 1990, dos anys després que el fons de capital de risc kkr adquirís el gran hòlding alimentari Nabisco per 25.000 milions de dòlars en la primera gran operació d’adquisició palanquejada que va inaugurar el camí cap a l’hegemonia del capitalisme financer, i un any després de la caiguda del Mur de Berlín, es publiquen dos textos fundacionals de la producció política i acadèmica sobre els comuns. L’octubre apareix el desè número de la revista del col·lectiu estatunidenc Midnight Notes sobre les noves closes [«New Enclosures»] i un mes després es publica Governing the Commons, de l’economista Elinor Ostrom.

D’una banda, Ostrom pretén demostrar que la gestió col·lectiva dels recursos comuns és més efectiva —més democràtica, accessible i sostenible— que la del mercat o el propi estat, així com identificar els principis de gestió d’una classe de béns que l’economia clàssica descriu com a rivals però no exclusius. De l’altra, Midnight Notes se centra en les formes de resistència a les noves closes de la globalització i a les formes d’explotació capitalista, vinculant la crisi del deute a l’Àfrica amb la repressió dels estudiants a la Xina, les lluites per l’habitatge a Suïssa i l’ocupació als Estats Units. En el primer cas, els més de deu mil documents de la Digital Library of the Commons confirmen la permanència de formes de gestió que s’ocupen de béns i serveis incompatibles amb les lògiques del comerç privat o del servei públic. En el segon, es fa èmfasi en les comunitats polítiques enfrontades a les diverses formes d’acumulació per despossessió —com les descriu David Harvey— a través de les quals el capitalisme fa efectiu el seu creixement.

Durant les dècades següents, el treball de recerca acadèmica i d’agitació política al voltant dels comuns es desenvolupa en paral·lel a la transformació neoliberal financera del capitalisme i a les crisis —a banda i banda del teló d’acer— dels sistemes estatals de redistribució de la riquesa. Arran del col·lapse dels règims comunistes en la dècada dels noranta, el neoliberalisme reforça la seva hegemonia a través d’un desmantellament progressiu de les institucions de l’estat del benestar, el punt àlgid del qual se situa en la crisi financera de 2008 i la imposició de l’«austeritat» en la despesa pública com a dogma de recuperació econòmica, que suposa l’últim estadi d’una crisi de la reproducció social. El neoliberalisme estableix així que el poder del capitalisme és «inexorable» i, de manera paral·lela, el govern estatal de l’interès general es revela tan inevitable en la seva necessitat com ineficaç en la tasca de posar límits al mercat.

Apostar per la hipòtesi política dels comuns no implica oblidar que es tracta de processos que han sigut i continuen sent desmantellats tràgicament.

Les experiències reals en moments d’excepció, aquells que posen en suspens tant les cadenes de distribució comercials com els serveis d’atenció públics, demostren que predominen la solidaritat i el suport mutu. Ho explica l’escriptora Rebecca Solnit a A Paradise Built in Hell (en castellà, Un paraíso en el infierno), però també ho hem viscut en els nostres cossos durant la pandèmia o la borrasca Filomena. Tanmateix, l’hegemonia cultural neoliberal fa impensable qualsevol futur alternatiu a aquesta pinça mercat-estat que no resulti en una distopia feixista (quan només hi ha estat), vampírica (quan només hi ha mercat) o zombi (quan no hi ha ni mercat ni estat). Els comuns resisteixen a aquest fatalisme per mitjà de la creació.

Comuns urbans

Apostar per la hipòtesi política dels comuns no implica oblidar que es tracta de processos que han sigut i continuen sent desmantellats tràgicament. Els comuns s’enfronten a closes privades per part d’un mercat capitalista que externalitza les despeses socials i mediambientals del seu desenvolupament a una esfera de reproducció i cures que afecta éssers humans i no humans per igual. Els comuns, però, s’enfronten també a closes públiques que acumulen la riquesa de l’esfera social alhora que n’expropien l’autonomia i la capacitat de decisió. Aquestes closes converteixen els sistemes de mutualitat solidària i col·lectiva en una prestació de serveis estatal i individual. Malgrat tot, ni els successius cicles de privatitzacions que han alimentat el desenvolupament capitalista ni el domini estatal sobre els recursos col·lectius que donen suport a la reproducció social han aconseguit suprimir les experiències de comunalitat que sobreviuen en moltes parts del món de manera explícita i reconeguda. En altres, es troben entreviats en la vida quotidiana i les estratègies de supervivència, de creació i de gaudi amb què sostenim la vida.

En el món occidental, els àmbits de comunalització urbana pertanyen principalment a la segona categoria. Els comuns urbans suposen la declinació de la proposta política dels comuns que s’ocupa de la transformació de territoris complexos. La consideració d’«urbà» no fa referència aquí a una qüestió de mida, densitat o superfície construïda, sinó al grau de complexitat i heterogeneïtat en els intercanvis i les relacions que s’hi produeixen. Com assenyala la filòsofa Isabelle Stengers, aquesta mena de comuns ressorgeixen a partir de les experiències existents de cooperació i interdependència. Són processos latents que posen en joc una recreació de comunitats, recursos i formes de presa de decisions que han de ser recuperats. No es tracta d’activitats existents, basades en tradicions populars, com en els comuns tradicionals. Tampoc es basen en recursos altament reproduïbles i disponibles a canvi de poca o gens corresponsabilitat, com passa en els comuns digitals. Els comuns urbans necessiten recuperar espais, estructures i recursos que han estat incorporats a l’esfera pública o privada i generar noves formes de governança i processos de construcció comunitària.

Una de les característiques dels comuns tradicionals és la superposició dels drets d’ús i d’accés, que el règim modern va mirar d’eliminar.

Atès que es tracta de processos resurgents, els comuns urbans no poden existir sense reapropiar-se de processos materials i subjectius que actualment operen sota lògiques capitalistes i estatals, però que conserven elements comuns. Per proliferar, els calen espais que es troben sepultats sota múltiples capes de sabers, procediments, imaginaris, tecnologies i estructures de suport dels quals s’han apropiat les lògiques mercantilistes i burocràtiques. Una de les formes de pensar aquesta proliferació és considerar els comuns urbans com una estructura de suport de la vida urbana que opera a través d’aquestes diverses capes, connectant experiències aparentment disperses a través del que l’antropòloga Anna L. Tsing anomena «esdeveniments»: una superposició de processos que resulta en alguna cosa més que una aglomeració d’unitats «autocontingudes» i intercanviables i que constitueixen una forma d’organització social.

Característiques de l’esdevenir-comú

Algunes de les característiques d’aquestes formes d’organització social que escapen de les lògiques estatals i mercantils són:

Superposició. Una de les característiques dels comuns tradicionals és la superposició dels drets d’ús i d’accés, que el règim modern va mirar d’eliminar mitjançant la imposició d’una propietat «perfecta», la qual s’aplica tant en l’àmbit privat com en el públic. La proposta política dels comuns urbans se situa en altres superposicions. Superposició de béns materials i immaterials, d’organitzacions tradicionals i emergents, de recursos escassos i reproduïbles, i de comunitats determinades pel territori, per estratègies polítiques, per lligams afectius o per necessitats compartides. 

Col·lectivització. La proliferació i eliminació de la propietat perfecta requereix fronteres poroses i subjectes col·lectius. El règim de comuns produeix singularitats no individualitzades que es contraposen a la figura estatal del Leviatan i la seva reducció a una sola representació, decisió, signatura o responsabilitat. Superposada amb la interdependència, la col·lectivització implicaria ampliar les comunitats d’individus i transformar-les en col·lectius: sistemes de pertinença que inclouen éssers humans i no humans, així com els hàbitats que els contenen i sostenen.

Hibridació. La modernitat divideix la complexitat del món en binomis: home-dona, cultura-naturalesa, objecte-subjecte. Els comuns desafien aquesta divisió binària situant-se in media res. Entremig del que és públic i el que és privat; del mercat i l’estat, del que és individual i el que és col·lectiu, la producció i la reproducció. Superar aquesta dicotomia des dels comuns no consisteix a crear una tercera via, que aspiri a recombinar els elements aparentment oposats en nous assemblatges que contaminen la lògica mateixa d’aquesta confrontació.

Interdependència. Desenvolupar els comuns com una pràctica social capaç de transformar la manera en què prenem decisions, repartim recursos i entenem les comunitats significa admetre la precarietat inherent de les vides i la necessitat d’altres persones per a la nostra supervivència en el planeta. Aquesta interdependència radical significa també reconèixer les relacions d’interdependència entre diversos territoris i escales. Finalment, significa entendre que no existeixen esferes aïllades entre el que és privat, públic i col·lectiu, sinó diferents intensitats d’incorporació a estructures i lògiques de poder que, com assenyala Ursula K. Le Guin, es poden transformar mitjançant l’acció col·lectiva.

Des del punt de vista de l’«esdevenir-comú» del que és públic, aquests processos se situen entre el «dintre» i el «fora» de les institucions.

Processos de comunalizació urbana

En el llibre Códigos comunes urbanos (editat juntament amb David Hamou i Marco Aparicio) definim els comuns urbans com a «sistemes emergents d’organització i gestió que combinen elements materials i immaterials, comunitats que es relacionen amb territoris físics, però també simbòlics o digitals, i maneres d’organització que articulen autonomia i institucionalització». Des del punt de vista de l’«esdevenir-comú» del que és públic, aquests processos se situen entre el «dintre» i el «fora» de les institucions, el govern polític i la gestió administrativa, la integració i la secessió. Alguns exemples —desenvolupats en el llibre per actors directament implicats en aquests processos— ajuden a entendre aquesta articulació.

Comunalització de la infraestructura de decisió. «Decidim» és una eina de programari lliure per a la participació. Aquesta plataforma digital permet recopilar documentació, compartir diagnòstics, fer propostes i comentar-les, documentar trobades físiques, coproduir documents i dur a terme votacions. Aquesta plataforma de suport a processos d’informació, deliberació i decisió té el seu propi espai de governança, el meta Decidim. L’Ajuntament de Barcelona ha participat en el desenvolupament de l’eina i de la comunitat Decidim, que participa en el disseny de l’eina i de la governança. Més enllà de la generació de processos de participació com a dispositius de democratització i la producció de programari lliure com a bé comú digital —traduït ja a cinquanta-set idiomes—, entendre «Decidim» com una infraestructura suposa inserir les seves lògiques de coproducció i codecisió en l’entramat dels sistemes de suport urbans. 

Comunalització de la gestió. L’Observatori de l’Aigua de Terrassa neix arran d’una reivindicació de la Taula de l’Aigua de Terrassa: és  un espai de cogovern i codecisió creat després de la municipalització de l’empresa de subministrament urbà. Aquest observatori suposa una col·laboració entre actors socials, institucionals i empresarials en les decisions polítiques que determinen el funcionament del servei. El cogovern permet arribar allà on els processos de participació, bé siguin els pressupostos participatius de barri o el Pla d’Actuació Municipal, no arriben, és a dir, la implementació de les decisions. L’Observatori suposa un intent de recompondre l’escissió entre un servei empresarialitzat, la societat en què s’insereix i les múltiples territorialitats de l’aigua, entesa com un bé comú i com un dret humà. Aquest dispositiu de democràcia administrativa, apel·la a les institucions públiques locals —que pertanyen a la lògica de l’estat nació— com a dipositàries de recursos col·lectius, i disputa tant el seu monopoli en la decisió sobre els recursos com el paper de l’Estat com a únic garant de l’interès general.

Comunalització de la norma. La Plataforma d’Afectats per  la Hipoteca (pah) és un exemple d’autotutela de drets a través de l’acció directa, l’ocupació i la producció de normes legals des de baix. Diferents iniciatives de la pah han reclamat la capacitat social de decidir directament sobre els marcs legals que els afecten: la iniciativa legislativa popular de proposta de llei de regulació de la dació en pagament, de paralització dels desnonaments i de lloguer social (d’àmbit estatal) del 2013; la ILP catalana, que va conduir a la Llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica; o la moció «del 30%» (pel percentatge obligatori d’habitatge social), aprovada a Barcelona i basada en la Llei 18/2007 d’habitatge. Reconèixer que aquestes iniciatives representen processos de comunalització implica allargar l’esfera dels comuns —més enllà de la gestió dels recursos en si (que en el terreny de l’habitatge equivaldria a les cooperatives)— a la decisió sobre els marcs col·lectius que els regulen. En aquest procés, la participació és una eina al servei de la reapropiació d’un servei i un espai polític on tothom compta.

Comunalització de la ciutat. Les microàrees de Trieste són dispositius institucionals que actuen en l’esfera més desatesa de l’estat del benestar: la incorporació de les comunitats a l’organització de la cura de la salut, entesa com alguna cosa més que l’absència de malaltia. Són un prototip de cura integral que posa les persones, el seu territori i la seva vida quotidiana al centre, per construir amb la gent i al seu voltant un servei de salut que se’n fa càrrec sense posar condicions d’accés ni límits. Una institució, com diuen des del projecte «Entrar afuera», «sense llindar». Aquesta experiència va establir un diàleg amb l’intent de l’Ajuntament de Madrid de desenvolupar processos de salut comunitària al servei de les comunitats. En aquest model, la institució s’encarrega d’activar recursos públics col·lectius i individuals presents en el conjunt del territori per posar-los al servei de la cura de les persones.

Totes aquestes experiències formen part del repte plantejat per Silvia Federici i George Caffentzis quan afirmen que «un dels desafiaments a què ens enfrontem avui és el de connectar la lluita pel que és públic amb la construcció del que és comú, de manera que es reforcin mútuament. És una mica més que un imperatiu ideològic i hi insistim: el que anomenem “públic” és en definitiva riquesa que hem produït i de la qual ens hem de reapropiar» (a Commons Against and Beyond Capitalism, 2014). Les estratègies que intenten comunalitzar el govern dels afers col·lectius des de l’escala municipal —un commoning the government, contraposat al governing the commons d’Ostrom— formen part d’aquest repte.⚫

Reconeixements: No hi ha cap pensament que es desenvolupi de manera individual i molt menys aquest. La identificació d’un «esdevenir-comú del que és públic» està inspirada per tres tipus de pràctiques. Primer, la pràctica de recerca militant desenvolupada per l’Observatori Metropolità de Madrid i les discussions generades amb Peter Linebaugh, the Provisional University o en el curs Metrópolis del Museu Nacional Reina Sofia, així com el treball al voltant dels codis comuns amb l’Oficina d’Acció Comunal. Segon, la pràctica del moviment municipalista de Madrid i la seva dificultosa implementació a l’Ajuntament d’aquesta ciutat. Finalment, la pràctica de recerca activista i el treball de camp dut a terme al costat d’actors que treballen per connectar processos de comunalització, transformacions institucionals i planificació estratègica. El meu reconeixement i agraïment a totes les persones que han acompanyat aquestes pràctiques, especialment a David Villa i Antonio Calleja, David Hamou, Edurne Bagué, i Marta Pérez, d’«Entrar afuera», pel seu coneixement sobre les experiències esmentades.