Entrevista a Thea Riofrancos per Rubén Martínez
Traducció: L’Entrellat
Rubén Martínez: Hi ha alguns aspectes del Green New Deal, en concret del dels Estats Units, que m’agradaria que ens expliquessis. En primer lloc, ens podries fer cinc cèntims sobre què és el Green New Deal i què aporta de nou?
Thea Riofrancos: El Green New Deal és un paradigma innovador per abordar el canvi climàtic mitjançant una combinació de polítiques i inversions públiques i mobilització social. El que aporta de nou és la profunda connexió que estableix entre la crisi climàtica i la crisi de desigualtat socioeconòmica. Així, rebutja el paradigma centrat en el mercat i els plantejaments que es redueixen a polítiques, com trobar un preu adequat per al carboni per tal de reparar els errors del mercat que aparentment han desembocat en el canvi climàtic. Per tant, en comptes de les solucions elitistes i tecnocràtiques en funció del mercat, el Green New Deal afirma que cal que traiem a la llum i ens concentrem en les connexions entre la crisi climàtica i els problemes quotidians a què s’enfronta la gent normal i corrent. Així doncs, per fer-hi front calen inversions públiques a gran escala que donin com a resultat millores materials a la vida quotidiana de la gent alhora que esmorteeixen la crisi climàtica.
De fet, el Green New Deal integra múltiples escales i els seus conceptes bàsics es poden aplicar a qualsevol instància de govern. Podem pensar en un Green New Deal en l’àmbit urbà, però també en els àmbits provincial, nacional o mundial. De la mateixa manera, podem acotar-lo a un barri o a l’interior d’una unitat d’habitatge social i imaginar com s’aplicaria en aquesta esfera domèstica. O sigui que és mal·leable en qualsevol escala, perquè la connexió entre la desigualtat i la crisi climàtica —tal com assenyalen des de fa temps els moviments per la justícia climàtica— es troba en cadascuna de les instàncies de govern sota les quals vivim. Algunes d’aquestes polítiques ja són una realitat, n’hi ha d’altres que encara cal implantar, tanmateix, l’habitatge social sostenible n’és un bon exemple. Es tracta d’habitatges socials finançats pels governs, municipals o nacionals. Aquests edificis són més eficients des del punt de vista energètic i estan del tot electrificats. Fins i tot, n’hi ha que generen energia a petita escala gràcies a plaques solars. L’objectiu és abordar alhora la crisi d’habitatge i la crisi climàtica i, durant el procés de construcció, crear llocs de treball dignificats i amb presència sindical.
Rubén Martínez: En el desenvolupament d’aquesta mena de programes, sens dubte sorgiran moltes contradiccions. De fet, n’has analitzat unes quantes amb rigor i has plantejat possibles estratègies per fer-hi front. Ens podries explicar algunes d’aquestes contradiccions?
Thea Riofrancos: Hi ha diferents menes de contradiccions, però vull començar per un repte polític que es fonamenta en el sistema econòmic. Als Estats Units, hem presenciat la dificultat del Congrés per aprovar, fins i tot, les despeses bàsiques en matèria de clima i la inversió pública en una xarxa de seguretat social. Em refereixo al Partit Demòcrata, oblideu-vos dels republicans, que neguen absolutament la crisi climàtica. Ara bé, fins i tot a les files dels demòcrates hi ha senadors —molt amics de les grans empreses— que estan bloquejant aquesta versió de mínims del Green New Deal. S’oposen a les mesures de pur sentit comú perquè reben donacions desorbitades de les farmacèutiques, les immobiliàries i del sector dels combustibles fòssils. Per tant, de seguida ens adonem que les possibilitats polítiques del Green New Deal estan limitades per la relació entre el capitalisme i una forma feble de democràcia representativa. Es tracta d’un bloqueig i, alhora, d’un repte polític, però com podríem superar-lo? Necessitem més formes d’acció col·lectiva agitadora i extraparlamentària que faci la vida impossible a aquests diputats i és imprescindible una relació més estreta amb el moviment obrer. Als Estats Units, som davant dels nivells més alts de vagues i altercats en l’àmbit laboral que hem vist en les darreres dècades, però cal que els treballadors en lluita estableixin connexions amb les demandes ambientals i ecosocialistes.
Passem ara a examinar contradiccions més profundes. Voldria subratllar-ne dues. La primera és la inevitable contradicció inherent a qualsevol programa de transició. En el procés de transició es produiran tensions entre, d’una banda, els interessos particulars, els modes de producció i els sectors econòmics associats al paradigma sencer que s’intenta desmantellar; i de l’altra, els nous sectors econòmics que es pretén engendrar. És a dir, en primer lloc, la transició genera tensions entre les activitats econòmiques tradicionals i les noves. A més, mentre visquem sota el capitalisme, la inversió econòmica i el creixement sectorial pel que fa a l’energia renovable o les tecnologies verdes no serà completament en mans dels treballadors ni es produirà només gràcies a la inversió pública. Hi ha capitalistes que hi inverteixen i a curt i mitjà termini ens cal aquesta inversió privada. Així mateix, volem fer decantar la balança cap a la proliferació de formes d’inversió econòmica públiques i sota propietat dels treballadors, perquè és un camí més ràpid cap a la descarbonització i permet un control democràtic i racional sobre la inversió, en contraposició als interessos miops dels capitalistes que només busquen el benefici. Ara bé, no podem canviar de la nit al dia d’un mode d’acumulació a un altre. Per tant, en aquest interval necessitem que el sector privat també es descarbonitzi i calen polítiques públiques que l’hi obliguin, però amb compte de no donar gaire empenta a una nova classe de capitalistes «verds» amb interessos particulars en la rendibilitat dels sectors verds. En concret, les polítiques públiques que incentivin o exigeixin la descarbonització han de vigilar de no fonamentar-se en la garantia de benefici ni en la rendibilitat de les inversions (és a dir, no han d’«eliminar-ne el risc»), perquè hi ha inversions que no són rendibles, però són imprescindibles per al benestar social i la salut del planeta. En general, suposa un risc impulsar aquesta nova classe d’inversors «verds» que no van a l’arrel del problema. Sí, hi ha un risc, però és inevitable i s’hi ha de fer front amb una combinació de polítiques públiques i mobilització social en aquest període de transició que, per cert, té múltiples sortides. Pot ser que ens encaminem cap a la democràcia ecosocial que ens acosti al socialisme o pot ser que avancem cap a l’ecofeixisme. Hi ha múltiples capes d’incertesa.
El sector privat també ha de descarbonitzarse i calen polítiques públiques que l’hi obliguin, però amb compte de no donar gaire empenta a una nova classe de capitalistes «verds».
La segona contradicció és que per produir i desenvolupar infraestructures i tecnologies verdes cal extreure de recursos. Encara que aquestes tecnologies i infraestructures es produïssin en fàbriques dels treballadors i es despleguessin gràcies a la inversió pública en recerca i desenvolupament, el fet és que requereixen una certa extracció de recursos. Es tracta d’una qüestió social i política clau a Xile, el segon productor mundial de liti, així com a Europa i els Estats Units, on s’estan explorant i explotant els jaciments de liti. L’extracció de recursos, i en particular la mineria (que inclou el liti), és un dels sectors que més destrueixen el medi ambient i també genera emissions. Tot i que hauríem de mirar de reduir-la al mínim, qualsevol extracció sempre tindrà un impacte mediambiental. Sembla un atzucac, perquè aprofitar les energies renovables i construir una societat més verda implica un cert impacte ambiental, una certa petjada material, un cert ús d’aigua i energia..
Rubén Martínez: Has treballat molt en els conflictes que provoca l’extractivisme, en especial a Xile. Per aprofundir-hi una mica més, m’agradaria que ens parlessis d’una qüestió que no se sol tocar. A quins escenaris podem aspirar, tenint en compte la correlació de forces? En altres paraules, quin poder de negociació tenen actualment les comunitats organitzades del Sud afectades per l’extractivisme?
Thea Riofrancos: Som en un moment molt fluid i dinàmic en la balança de les forces de classe. De vegades es tendeix a fer-ne un retrat conjuntural, però jo voldria remarcar fins a quin punt aquestes forces estan en moviment. Ara per ara, el dinamisme del capitalisme verd i del desenvolupament tecnològic verd obre oportunitats perquè els moviments, tant obrers com indígenes, camperols i comunitaris, perfeccionin les seves estratègies fixant-se en el rumb que pren el capitalisme. Per tant, en els moviments atents al canvi de direccionalitat es pot produir un desenvolupament estratègic endogen. La principal dificultat és organitzar-se en el marc del capitalisme globalitzat, dels mercats integrats mundialment. El capital és molt mòbil i les empreses tenen la capacitat d’optar en qualsevol moment per formes d’evasió de capital. Així que els treballadors es posen a organitzar-se o les normatives comencen a limitar els beneficis, el capital fa: «D’acord, toquem el dos». Els treballadors i els governs es troben sota l’amenaça constant de la mobilitat i l’evasió de capital. Ara bé, el que és interessant dels sectors extractius és que limiten l’evasió de capital en part, no del tot, perquè sempre hi ha algun jaciment de coure per explotar a una altra banda; però els recursos minerals, per naturalesa, són a un lloc determinat. Tot i que és cert que no tots aquests recursos són escassos o rars (en el sentit geològic), hi ha jaciments millors i pitjors i, dels coneguts, n’hi ha que són més viables des del punt de vista tecnològic i econòmic. Les inversions inicials en exploració i infraestructura en una mina o un jaciment concret, així com l’obtenció dels permisos representen despeses a fons perdut. Per això, no és tan fàcil per a les empreses marxar i prou, perquè volen aconseguir tot el fruit de la inversió que han fet en un lloc concret. De manera que hi ha una petita limitació en la forma pura de la mobilitat o evasió de capital que sol produir-se en altres sectors o en altres baules de la cadena de subministrament. D’entrada, dona als treballadors de les mines i a les comunitats afectades una mica més d’influència.
Per començar, la relació de forces és absolutament asimètrica. Trobem que hi ha comunitats marginades per complet que viuen a l’interior del país, a les perifèries rurals, sovint lluny dels centres del poder urbà o cosmopolita. La inversió pública les ha deixat de banda i no acostumen a tenir ni els serveis bàsics. L’empresa ho sol aprofitar i argumenta que invertirà en carreteres, escoles, instal·lacions elèctriques i el que faci falta. És així que aquestes empreses, multinacionals que solen ser propietat d’accionistes, comencen a suplantar l’estat. Ara bé, d’altra banda, les comunitats tenen maneres de fer-se fortes i aturar un projecte i, fins i tot, obstruir directament una activitat econòmica, cosa que no sempre succeeix en altres sectors. I no només per aquesta mica més d’influència gràcies a la inseparabilitat dels recursos i el territori, sinó també pel paper regulador de l’estat, que implica alguns obstacles bàsics que l’empresa ha d’esquivar. De vegades, els estats són propietaris del recurs o de la terra, o si no, almenys s’encarreguen d’elaborar els informes d’impacte mediambiental. Les comunitats poden servir-se d’aquests processos de regulació administrativa per mobilitzar-se i intervenir. De vegades, aquestes demandes arriben a les audiències públiques i l’estat permet que s’obri un debat per concloure dient que el projecte té massa impacte mediambiental. N’hem vist casos a l’Amèrica Llatina, als EUA i a Europa, tant amb el liti, com amb altres projectes d’extracció. En resum, la naturalesa dels projectes d’extracció —que els fa indeslligables d’un lloc concret— i el fet que requereixin més implicació de l’estat que altres sectors econòmics, proporcionen a les comunitats escletxes interessants i mètodes de pressió.
Rubén Martínez: I hi ha alguna possibilitat que aquests moviments s’ampliïn i arribin a superar o desbordar el seu conflicte local?
Thea Riofrancos: Un altre factor que incrementa el potencial de les comunitats per paralitzar, obstaculitzar o, fins i tot, aturar projectes és la creació de xarxes internacionals, com hem vist les dues darreres dècades. Les comunitats afectades per les cadenes de subministrament en expansió també es troben disperses en l’espai. Ara bé, les comunitats afectades que viuen a les fronteres de l’extracció de les cadenes mundials de subministrament cada cop estan més coordinades les unes amb les altres. Aquest fenomen es deu, en part, als avenços tecnològics d’internet i la telefonia mòbil, que permeten que comunitats que es troben a grans distàncies estiguin en contacte. Durant la covid-19, les comunitats han dut a terme una gran tasca d’activisme digital. He vist actes en què participaven comunitats de Xile, Portugal i Rússia que de vegades formaven part de la mateixa cadena de subministrament o lluitaven contra la mateixa empresa. Aquesta coordinació reflecteix i contribueix a produir un sentiment creixent d’interessos compartits a través de les fronteres i una voluntat d’organitzar-se a la mateixa escala de les cadenes de subministrament, cosa que significa una organització internacional.
No hem de negar l’obvietat: és cert, hi ha un conflicte de classe asimètric entre els treballadors i les comunitats d’una banda, i les empreses multinacionals de l’altra. Només vull fer èmfasi, però, en el fet que hi ha eines i mètodes de pressió a l’abast dels treballadors i les comunitats. Considero que tant les empreses de tots els sectors econòmics com els governs estan molt alarmats per les interrupcions de les cadenes de subministrament, una preocupació que va augmentar durant la pandèmia i, de nou, s’ha intensificat amb els impactes econòmics mundials provocats per la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. Aquest neguit encara és més marcat i palès en els nous sectors tecnològics que tot just arrenquen i no han acabat de construir del tot les seves cadenes de subministrament. Els sectors de les bateries i els vehicles elèctrics en són un molt bon exemple. El punt interessant és que les interrupcions poden tenir més impacte, perquè els governs i les empreses estan molt amoïnats per la seguretat de la cadena de subministrament. Si veuen que està amenaçada, per una mobilització o una vaga, potser s’afanyen a seure a la taula de negociació i miren de satisfer les exigències de la comunitat o dels treballadors. Ara bé, això també té una part negativa: el paper cada cop més important de l’estat a l’hora de garantir la seguretat de la cadena de subministrament. Un cop assumeix la tasca d’assegurar la continuïtat de la producció, de vegades fa servir mètodes repressius contra els treballadors i les comunitats per tal de protegir la producció i els beneficis.
Rubén Martínez: Si penses en les experiències municipalistes com la de Barcelona, quina mena de relacions, més o menys virtuoses, creus que es poden establir entre el poder públic i els moviments?
Thea Riofrancos: Els experiments municipals radicals, a Espanya i a altres països, són conseqüència d’una mobilització de la ciutat. Aquesta mobilització en certa mesura s’institucionalitza en les forces polítiques que han transformat els líders orgànics en candidats electorals per als ajuntaments o les alcaldies, candidats que en molts casos han accedit al govern. És gairebé llavors que comença el trencaclosques. Ho he vist molt clarament en un context diferent, però paral·lel: la marea rosa dels governs d’esquerra a l’Amèrica Llatina. La primera gran fita és conquerir el poder, contra tot pronòstic, sota condicions d’oligarquia, capitalisme mundial i democràcia limitada. Tanmateix, el repte més important comença un cop s’arriba al poder: les contradiccions d’un programa de transició i la tensió entre l’escala local de govern i l’escala mundial del capitalisme. Aquests experiments demostren els límits que implica treballar en l’escala urbana, alguns dels quals es podrien mitigar amb aliances internacionals d’alcaldes i regidors dels ajuntaments.
Els edificis són grans objectius pel que fa a la descarbonització i a la reunificació, la distribució i l’emmagatzemament d’energia. Amb el mateix plantejament del Green New Deal, s’hauria d’incrementar l’accés equitatiu
Deixeu-m’hi aprofundir una mica més, però. Almenys hi ha tres aspectes que penso que són d’allò més positius en un govern ecosocialista a les ciutats. En primer lloc, aquests experiments solen sorgir dels moviments socials i els doten d’una forma més institucional i duradora per continuar existint un cop s’ha difuminat el moment de protesta. És clar que la institucionalització suposa un risc, però el fet d’entrar al govern proporciona continuïtat. El segon avantatge és el conjunt d’eines fiscals i polítiques de què disposa l’estat, a les quals els moviments no tenen accés, tret que s’instal·lin als passadissos del poder. I en tercer lloc, i més directament relacionat amb l’aspecte verd, hi ha la capacitat potencial d’articular la crisi climàtica amb equitat social. Sabem que a les ciutats els habitatges representen un dels principals agents d’emissions. Tot el sistema energètic passa pels edificis. La calefacció, l’electricitat i la refrigeració estan connectades al nostre sistema d’energia, que es basa en els combustibles fòssils. Ara bé, tal com he afirmat i tal com demostra el treball del meu col·laborador Daniel Aldana Cohen, es pot canviar totalment la manera de construir i readaptar els edificis i modificar la manera d’escalfar-los, regular-hi la temperatura i distribuir-hi l’electricitat. Els edificis són grans objectius pel que fa a la descarbonització i a la reunificació, la distribució i l’emmagatzemament d’energia. Amb el mateix plantejament del Green New Deal, s’hauria d’incrementar l’accés equitatiu a l’habitatge. Una altra gran font d’emissions és el transport, és clar que depèn de si està regulat a escala nacional o local. Si s’aconsegueix que els desplaçaments es facin cada cop més en transport públic, a peu o en bicicleta, si s’assoleix el que Barcelona o París estan mirant de fer i realment minva el nombre de cotxes, es produirà un impacte sobre les emissions. Si es dota el sector públic d’un paper important, disminuirà la contaminació local i s’impulsaran els beneficis concrets per a la salut pública que té un increment de la descarbonització en el transport i els edificis.
Rubén Martínez: Suposo que no s’han de perdre de vista els límits ni els riscos, com el que ja has avançat sobre la institucionalització dels moviments…
Thea Riofrancos: Les oportunitats i els límits són dues cares de la mateixa moneda. El fet que un moviment arribi al poder suposa un gran avantatge, però llavors topem amb l’escull d’evitar que es desmobilitzi. Cal forjar líders des de la base contínuament, per tal de poder presentar gent a totes les eleccions municipals, a totes les eleccions per l’alcaldia, etc. Els lligams amb el personal de les administracions d’aquests alcaldes també són necessaris, perquè no actuen sols i necessiten assessors i persones connectades amb el moviment que puguin intervenir en el seu govern. Els moviments haurien de ser actius a generar més líders per ocupar les diverses posicions de govern, però alhora cal una presència externa perquè els líders electes hagin de respondre a les demandes dels moviments. De vegades, això significa obligar els càrrecs electes a complir la seva paraula, mentre que altres cops implica defensar-los davant les forces conservadores i reaccionàries per garantir que tenen suport polític per plantar cara als interessos financers d’aquests altres sectors, com poden ser el sector immobiliari o el dels serveis, que sempre s’alinearan en contra seva. Per tant, hi ha formes de mobilització ofensives i defensives, però totes són imprescindibles, perquè cal tenir clar que l’Ada Colau, o qui sigui, sempre treballarà en un entorn molt hostil. De manera que la gran dificultat és que un cop s’institucionalitza un moviment es corre el risc que es desmobilitzi. Com es continua incentivant la mobilització i l’energia del moviment quan s’arriba al poder? Es tracta d’un repte immens.
Un altre entrebanc que cal abordar és el decalatge entre l’escala de govern i l’escala d’inversió. D’una banda, hi ha totes les polítiques locals que contribueixen a la descarbonització i fan que la ciutat esdevingui més igualitària. Tanmateix, molts cops depenen de les polítiques nacionals i han de rebre un finançament suficient per part del govern nacional per aconseguir embarcar-se en aquestes transformacions. De l’altra, com he apuntat abans, hi ha la mobilitat i l’evasió de capital, que suposen una veritable amenaça per a les ciutats. Allà on es regula el capital i afecta els interessos del capital immobiliari o, tan sols, d’un magatzem d’Amazon en un municipi, l’amenaça s’esmola, perquè a escala municipal hi ha una gran dependència d’aquests sectors i empreses en relació amb els llocs de treball, la recaptació d’impostos, etc. Literalment, les ciutats competeixen per atraure aquestes empreses mitjançant societats público-privades, sovint en forma d’aliances empresarials. Per a una ciutat és difícil fer via cap a la regulació, cap a garantir el benestar de la població, perquè s’arrisca a allunyar la inversió privada i els nous llocs de feina, cosa que pot provocar que el govern municipal perdi popularitat. Crec que els governs locals només es poden protegir d’aquests riscos mitjançant expressions de poder popular.
Ara bé, en últim terme, considero que no n’hi ha prou amb els governs municipals. Com és obvi, el canvi és necessari a tot arreu, però en aquest cas, l’àmbit nacional és més important per als nostres propòsits, perquè volem garantir una normativa similar i més equitativa entre els diferents municipis. Com que hi ha un cert desequilibri, el capital té l’oportunitat d’anar-se’n a llocs amb més bones condicions per als seus beneficis. El gran problema d’un país federal com els EUA, però també d’Espanya, és que cal una distribució més equitativa dels recursos financers a les províncies, als municipis, a qualsevol instància de govern per petita que sigui; de manera que els governs locals en tinguin prou per treballar i no hagin de dependre dels impostos sobre les vendes i recaptacions d’impostos per l’estil que, de fet, són força regressives i molt dependents del capital privat.
En una revolució passiva, potser s’implementen reformes força importants, però alhora, és possible que aquests canvis conservin el poder de la classe dirigent, en general, per mitjà d’una mena de modernització.
Rubén Martínez: Una darrera qüestió sobre el moment en què ens trobem, però des d’un punt de vista més ampli. Veiem que hi ha una part de l’statu quo advoca per una transformació en el model actual. Penso en l’editorial del Financial Times que reclamava un «reajustament del capitalisme» i la necessitat de «reformar per conservar», com deia l’article. Alhora, hi ha sectors progressistes que exigeixen canviar de model i, per fer aquesta transició, calen reformes no reformistes. I heus aquí el dilema: com podem garantir que aquestes reformes no reformistes —que volen evitar caure en el blanqueig verd i no canviar res— en realitat no es limiten a reformar per conservar?
Thea Riofrancos: Us ho plantejaré d’una altra manera. Pot donar-se el cas que, en una revolució passiva, s’implementin reformes força importants, però alhora, és possible que aquests canvis conservin el poder de la classe dirigent, en general, per mitjà d’una mena de modernització. Avui som testimonis d’una modernització que forma part de la transició cap al capitalisme verd. Em refereixo a les innovacions tecnològiques que tenen per objectiu internalitzar fins a un cert punt els costos mediambientals del capital, de convertir els danys mediambientals en nous espais d’acumulació. La idea és que, a través de canvis en les regulacions i l’obertura de nous mercats, es pot incentivar el capital perquè inverteixi en allò que contribuiria a la preservació del planeta i obtenir un mínim d’estabilitat social (per exemple, substituint les infraestructures i tecnologies que depenen dels combustibles fòssils per unes altres que funcionin amb energies renovables).
Ara bé, es tracta d’una «modernització» que preserva la principal dinàmica de classes, perquè dona poder al capital privat com a principal inversor, mentre continua explotant els treballadors i la natura. O potser és al contrari: potser som davant de reformes estructurals o no reformistes, en què els moviments exigeixen canvis estratègics (però assolibles) en l’statu quo. Si es tracta d’una dinàmica no reformista, llavors veurem que aquesta victòria donarà empenta als moviments per lluitar encara més i pressionar per obtenir canvis més radicals. El tema és que una mateixa reforma pot tenir les dues funcions: mantenir el poder de la classe dominant o donar força a la lluita de la classe treballadora. Per exemple, s’inverteix en habitatge social i sostenible assequible per a la classe treballadora amb pocs ingressos i aquesta inversió verda també contribueix, en certa mesura, a estabilitzar el capitalisme i a descarbonitzar. Es respon a les demandes dels moviments i del capital, així doncs, la classe treballadora deixa de mobilitzar-se per l’habitatge, perquè s’han complert les seves exigències. Ara bé, pot ser que la mobilització continuï per aconseguir més habitatges o habitatges gestionats per les persones que hi viuen o per exigir millors condicions laborals per als treballadors que els construeixen, etc. I crec que, en realitat, així, en abstracte, no es pot saber cap a on tirarà. Només es pot respondre aquesta qüestió analitzant el procés que ha engendrat el canvi i, en funció de com hagi anat, la mateixa reforma pot tenir conseqüències estabilitzadores o emancipadores.
Potser ha estat un moviment preventiu i tecnocràtic per part l’estat o el capital per guardar-se de més agitació social en un futur. O potser ha estat resultat de les tàctiques del moviment que han obligat el govern amb pressió externa o en combinació amb els aliats que hi ha dins del govern. Si passa això últim, els moviments socials ho poden considerar una victòria i sentir-se forts, observant la connexió entre l’acció col·lectiva, l’agència política i les millores materials. Aquest fet pot catapultar els moviments a un nivell més elevat de consciència política i empènyer-los a radicalitzar les seves demandes. En darrer lloc, també hi ha camins mixtos. Una reforma pot tenir un efecte estabilitzador provisional, però potser a mitjà termini, es gira la truita perquè es produeixen avenços polítics al si de la classe treballadora o en altres subjectes polítics subalterns. I al següent assalt, resulta que s’han enfortit. Mentre que altres vegades passa el contrari: sembla que el moviment ha obtingut una victòria, però acaba desmobilitzant-se. Aquestes possibilitats duals i mesclades es troben en gairebé qualsevol mena de reforma. La clau, però, es troba en els processos polítics que l’han engendrat.
