Entre el que és ecològicament necessari i el que és políticament gairebé impossible

La gran tragèdia del nostre temps és que allò que és ecològicament necessari és gairebé políticament impossible. És ecològicament necessària una reducció dràstica d’emissions de CO2 com a punta de llança d’un aterratge d’emergència de l’activitat humana dins d’uns límits planetaris violentament sobrepassats. És políticament gairebé impossible superar un model socioeconòmic l’estructura i les lògiques profundes del qual ens aboquen a la catàstrofe. En la naturalesa del capitalisme hi ha el fet de ser infinitament expansiu; de sotmetre la matèria concreta del món a la tirania de l’abstracció; d’alimentar-se de violència sistemàtica sobre allò social; de cometre actes de pirateria sobre allò comú i de generar desigualtat, caos i patiment psíquic i material molt per damunt tant dels nivells tolerables com dels nivells que serien possibles. Es tracta de trets que ens proporcionen una adaptació especialment dolenta a l’examen evolutiu de la crisi ecològica. I que ens han situat en un compte enrere inèdit en la història. D’una banda del pols, l’acumulació de capital, els beneficis empresarials, els drets de la propietat i tot el poder de la seva inèrcia i força coactiva. De l’altra, el dret a la vida i el dret al futur en un planeta habitable. És a dir, la possibilitat de desviar-nos d’un camí suïcida que ja ha exterminat milions d’espècies. I n’ha posat milions en perill d’extinció, entre les quals, l’espècie humana. No és un pols equilibrat. En efecte, el fet delirant de la nostra època és que els interessos creats al voltant d’un coàgul de riquesa monetària acumulada pesen, en la balança col·lectiva, moltíssim més que una cosa tan immensa com el tot absolutament. Perquè ho estem perdent tot: la vida, el món, el planeta, el futur, per a nosaltres i per a les generacions que vindran. I perdem perquè uns quants puguin, gairebé literalment, atrinxerar-se en búnquers per blindar els seus privilegis enmig de la devastació.

Revertir la tendència d’aquest pols és el que és políticament gairebé impossible. Aquest text planteja una hipòtesi per estirar aquest gairebé tant com permeti la nostra època i començar a guanyar: un Green New Deal articulat per una estratègia populista.

Pel decreixement, Green New Deal

En general, el Green New Deal és un dispositiu polític i alhora un programa per a una transició ecològica socialment justa. Se sosté sobre dos pilars, que afecten el maquinari i el programari del nostre metabolisme socioeconòmic. El primer pilar és una reforma ecològica del model productiu i de la tecnosfera: descarbonització completa mitjançant energies renovables, tancament de cicles materials, ecoeficiència, indústria verda, usos sostenibles del sòl (agroecologia, reforestació, regeneració ecosistèmica)… Vist el pes aclaparador dels combustibles fòssils en la matriu energètica del nostre metabolisme social, aquesta ecologització tècnica tindrà un efecte d’arrossegament sobre el conjunt de la vida econòmica i material, d’una manera anàloga al que va ser, temps enrere, l’ús del carbó, els motors d’explosió, l’electricitat o la digitalització. El segon pilar és una transformació del programari socioeconòmic per produir una immensa operació de redistribució de riquesa i per recuperar la iniciativa econòmica de l’Estat al servei de les classes populars. Tot plegat en el marc d’una nova era fiscal, verda, sí, però sobretot profundament progressiva.

La formatació i reprogramació del programari socioeconòmic actual és una peça clau del Green New Deal, i el defineix tant o més que el desplegament de les energies renovables. Per això, alguns dels seus partidaris fem servir el terme en anglès, perquè traduir-lo al català és impossible. El New Deal és un significant en la memòria anglosaxona, fa referència a un record històric que és una potent declaració d’intencions. Per desgràcia, a Espanya no hi podem recórrer, a records com aquest: els de baix, de vegades, guanyem. ¿Podem imaginar que el president executiu de Google pagués el 91% dels seus beneficis en impostos, amb els quals es finançarien comunitats energètiques o un programa de renda bàsica universal? ¿Podem imaginar que el 20% del patrimoni privat de les grans fortunes del país passés per decret a mans de l’Estat i s’invertís en una potent xarxa de ferrocarril de mercaderies o en escoles de permacultura per al repoblament rural? El primer exemple era un fet habitual en els Estats Units de postguerra, en els Estats Units del New Deal, en què Roosevelt va impulsar, sense declarar-ho, una mena de límit a l’acumulació de riquesa que va servir per finançar els programes socials. El segon exemple remet a l’impost de reconstrucció nacional que De Gaulle va imposar a l’oligarquia francesa el 1945. El Green New Deal és incomprensible sense entendre que pretén mobilitzar aquests i altres referents històrics per drenar els coàguls de la nostra imaginació política, i unir la transició ecològica amb la inauguració d’una etapa postneoliberal en la governança econòmica i en el nostre model social.

En l’àmbit espanyol, el Green New Deal ha estat rebut amb una hostilitat important per part del moviment ecologista, que hi ha oposat la bandera del decreixement. Es tracta d’un debat fals, tot i que és comprensible

En aquest punt calen alguns aclariments. En l’àmbit espanyol, el Green New Deal ha estat rebut amb una hostilitat important per part del moviment ecologista, que hi ha oposat la bandera del decreixement. Es tracta d’un debat fals, tot i que és comprensible. En primer lloc, perquè es contraposen qüestions de naturalesa diferent. Latouche, promotor de la idea de decreixement, el defineix com una «ficció performativa», una provocació per descolonitzar les nostres mentalitats dels apriorismes de l’economia productivista: la necessitat d’una expansió perpètua de l’esfera material i la identificació d’aquesta expansió amb el progrés del benestar i les possibilitats d’una vida bona.

Es tracta d’un horitzó que no pot rebutjar cap ecologista seriós. La nostra esfera material ha de desescalar-se fins a tornar a situar-se dins dels límits planetaris, i cal fer-ho desacoblant el creixement de la felicitat i del repartiment equitatiu de la riquesa. Com afirma André Gorz, però, el decreixement és una brúixola que no pot tenir en si mateixa traducció política en les nostres societats. Herman Daly ho resumeix de meravella quan diu «el decreixement és una bona idea que busca un programa». Ara bé, si el decreixement és una meta a la qual no podem renunciar, el Green New Deal, en canvi, és un camí, una traducció política per l’aquí i l’ara, una fórmula per al mentrestant; que a més, molts defensem que ha de ser equalitzada en coordenades postcreixentistes. El Green New Deal no implicarà una contracció immediata i general de l’activitat econòmica. Serà selectiu. Hi haurà sectors que decreixeran i n’hi haurà que experimentaran un fort desenvolupament. Fins i tot aquests darrers, però, han d’orientar-se per establir les bases estructurals que permetin enviar la lògica del creixement perpetu al museu de la vida humana a l’holocè. Per dir-ho d’una manera provocadora, el Green New Deal és un mitjà polític realista i pragmàtic per assolir el decreixement. La meva posició es podria resumir així: tant decreixement com sigui possible, tant Green New Deal com sigui necessari.

En segon lloc, també es tracta d’un debat fals perquè hi opera un cert reduccionisme fal·laç. Green New Deal no és capitalisme verd, per més que el capitalisme verd es vulgui vestir de Green New Deal. El terme està en disputa. En varien molt els continguts segons si l’esgrimeix Ursula Von der Leyen o Alexandria Ocasio Cortez. La cultura política del moviment ecologista continua sent presa d’una determinada concepció que entén el conflicte polític com el xoc entre dues forces compactes i separades. Si l’enemic fa servir els nostres termes, sembla que els nostres termes s’han perdut, han estat «recuperats» o «desactivats». La nostra posició és exactament la contrària: en política, no hi ha un dins-fora delimitat prèviament, només camps de relacions ambivalents i sempre polisèmiques. Si l’enemic es vol assemblar a nosaltres és perquè ho estem fent bé. El llenguatge s’ha de lluitar des d’una perspectiva de mínim comú múltiple social. Sempre és preferible un significat menys depurat des del punt de vista ideològic, però amb més capacitat per interpel·lar les majories. Sempre és millor dues idees al cap de cent persones, que cent idees al cap de dues.

El debat real és a una altra banda. En els derbis decreixement-Green New Deal el que en realitat està en joc són altres polèmiques que se superposen. Fonamentalment són quatre: i) imminència (o no) d’un col·lapse socioecològic; ii) el paper de l’estat i el dels moviments socials en la transició; iii) un remake verd de la vella polèmica revolució-reforma; i iv) com es construeixen subjectes polítics en societats modernes. Tot i que no tinc espai per argumentar-ho, la meva posició i la meva defensa d’un Green New Deal populista s’estableix d’acord amb els següents pressupòsits: i) el col·lapse és una possibilitat, però no un fet consumat ni imminent; ii) el control de l’estat té un paper central i insubstituïble en la transició ecològica; iii) la dicotomia revolució-reforma ha estat superada per la història; iv) en les societats modernes, els subjectes polítics es construeixen hegemònicament i la construcció del poble n’és la màxima expressió.

Eclecticisme estratègic per desmantellar el capitalisme

Si el Green New Deal no és per defecte capitalisme verd, què pot ser? Erik Olin Wright va distingir cinc lògiques estratègiques en la història de l’anticapitalisme. Les va denominar esclafar el capitalisme, desmantellar el capitalisme, domesticar el capitalisme, resistir al capitalisme i fugir del capitalisme. Esclafar el capitalisme correspon als plantejaments revolucionaris clàssics. Desmantellar el capitalisme concorda amb el reformisme fort que aspira a transformar el sistema socioeconòmic, però amb mètodes graduals i compatibles amb el pluralisme polític democràtic (la socialdemocràcia de la Segona Internacional). Domesticar el capitalisme s’ajusta a la socialdemocràcia moderna, que no aspira a transcendir l’ordre socioeconòmic capitalista, només a corregir-ne els pitjors efectes. Resistir al capitalisme i fugir del capitalisme són lògiques que ens remeten a la conflictivitat popular, d’una banda, i a l’experimentació d’alternatives econòmiques i culturals de l’altra, que disputen parcel·les de poder concretes a les lògiques del sistema capitalista, però no l’impugnen com a sistema. La lluita sindical és l’exemple històric més evident de resistencialisme anticapitalista; mentre que l’economia social és l’exemple més reeixit dels experiments d’èxode fora del capitalisme que hem conegut.

Per dir-ho d’una manera provocadora, el Green New Deal és un mitjà polític realista i pragmàtic per assolir el decreixement. La meva posició es podria resumir així: tant decreixement com sigui possible, tant Green New Deal com sigui necessari.

Seguint aquest esquema, el Green New Deal que vull reivindicar partiria de la lògica estratègica en què avui se situa la tasca de la transició ecològica justa, que és en la categoria «domesticar el capitalisme», i aspiraria a aconseguir desplaçar-la gradualment cap a la lògica estratègica «desmantellar el capitalisme». Se sol retreure, amb molta raó científica per part de l’ecologisme, que l’emergència climàtica no admet gradualismes. Si mai hi ha hagut una època per esclafar el capitalisme mitjançant una revolució ràpida és ara. El problema d’aquests plantejaments maximalistes és que pequen d’una ingenuïtat històrica aclaparadora. Després del segle xx, el mite clàssic de la revolució ha quedat invalidat. Malgrat que no disposo d’espai per justificar-ho com es mereixeria, avui hem d’assumir sense autoenganys que les estructures socioeconòmiques profundes no es reverteixen en uns quants anys ni en poques dècades a cop de vareta màgica revolucionària. Ni tan sols tenint el monopoli d’un poder polític indiscutit. Cal assumir que l’economia de l’endemà de la revolució estarà obligada a ser mixta en una proporció important i, per tant, es dedicarà a desmantellar el capitalisme i no a esclafar-lo; que accedir a aquest monopoli del poder per la via insurreccional i mantenir-lo sol comportar un cost immens, en l’aspecte polític i ètic, per les resistències ferotges amb què es trobarà i que obligaran la revolució a aquarterar-se en una síndrome defensiva permanent amb fortes hipoteques autoritàries i militaristes.

Renegar del mite revolucionari clàssic no implica renegar de la política revolucionària. Els moments càlids d’erupció social, amb conflictes d’intensitat forta, que no transcorreran pels canals institucionals establerts, continuaran succeint. I poden oferir finestres d’oportunitat meravelloses per al bàndol popular. Ja no poden, però, ser interpretats com el desencadenant d’una mena de «teletransport civilitzador» que ens permetrà esclafar el capitalisme.

Encara que el Green New Deal aspira a desplegar un full de ruta de desmantellament del capitalisme com a centre de gravetat del seu horitzó polític, per avançar necessitarà ser eclèctic des del punt de vista estratègic. Aprofitar les marees dels moments d’irrupció plebea de caràcter revolucionari o destituent. Practicar una pacient estratègia de domesticació del capitalisme en els moments més freds. I integrar dins la seva articulació política tots els conflictes socioambientals i totes les experiències de transició transformadores que van perfilant el sentit comú d’època cap a una resposta sostenible i justa a la crisi ecològica.

Gramsci vs. neoliberalisme: una defensa de l’estratègia populista

Tanmateix, la pregunta important de debò sobre el Green New Deal no és en què consisteix ni com es classifica en un esquema teòric, sinó com el portem a la pràctica. L’aposta que aquí es defensa parteix d’un enfocament centrat en la construcció de l’hegemonia ecologista, que doni com a resultat l’articulació d’un poble que tingui la transició ecològica com a columna vertebral de la projecció futura de la seva comunitat nacional desitjada, del somni de país que funda.

Gramsci ens va ensenyar que hi ha una autonomia relativa de la política, que anul·la els vells esquemes de la base material i la superestructura ideològica, que l’ecologisme ha calcat del marxisme. La política no tradueix majories polítiques que estan materialment donades, sinó que en genera, en construeix. No es tracta de «prendre consciència de la realitat material» —l’explotació capitalista, l’emergència climàtica— com si això hagués de tenir efectes polítics directes. Els efectes polítics de les dades sempre són oberts. Que en tinguin un o un altre dependrà de com les orienti el discurs imperant, la cultura, els valors i sentiments predominants… això que Gramsci en deia hegemonia. És a dir, una visió ideològica particular del món que es fa passar per natural, per la normalitat i que integra aquells que subordina en l’aspecte polític o econòmic. Perquè qualsevol ordre estable de debò sempre funciona més enllà de la coacció: requereix la col·laboració d’una part majoritària de la població.

El tarannà hegemònic transformador no acaba amb l’arribada al poder. Només canvien el terreny i els materials, però l’artesania continua sent la mateixa: orientar el sentit comú majoritari.

Per ser hegemònica, tota política transformadora ha de recolzar-se en els sentits comuns populars, que sempre són ideològicament ambivalents i contradictoris i integrar-ne les demandes. Això imposa certs procediments. Primer, cal liderar culturalment abans de governar. Per aconseguir-ho cal partir sempre dels nodes del sentit comú popular, els seus afectes i passions, i orientar-los discursivament per fer-los desembocar en un horitzó de valors i una interpretació del món social emancipadora. En aquesta feina de «doble poder ideològic» se succeeixen moments més freds, que són com un plugim finet, i moments més càlids, com una tempesta forta. Aquests darrers, els «moments populistes», sempre es desencadenen perquè l’hegemonia establerta pel poder falla. Hi ha una disfunció de les elits, molts cops marcada pel desprestigi i una divisió interna, i les demandes que fonamenten el consentiment de la població no poden ser satisfetes. En aquest moment, sota el teló de fons d’un gran greuge difús, es multipliquen els malestars i les demandes populars irrompen massivament a la vida pública. Aleshores, tota aquesta galàxia de reivindicacions pot ser articulada i el seu potencial de rebuig a l’ordre pot apuntar-se cap a un relat, un seguit de símbols i un projecte que dibuixi una frontera política nova. La més transformadora de totes aquestes fronteres, la que fa el nostre bàndol més gran i el seu més petit, és la frontera entre poble i oligarquia. És quan les tensions de la vida quotidiana s’organitzen al voltant d’aquests dos mons enfrontats que les capes populars aconseguim avançar més lluny. De fet, les forces transformadores no solen poder accedir al govern, almenys no en posicions interessants, si no és per l’impuls d’una tempesta populista.

El tarannà hegemònic transformador no acaba amb l’arribada al poder. Només canvien el terreny i els materials, però l’artesania continua sent la mateixa: orientar el sentit comú majoritari, des dels seus propis continguts contradictoris, cap al consentiment i la col·laboració activa en polítiques emancipadores. També al poder es viuen moments de plugim i tempesta. Tanmateix, des del govern cal parar atenció a noves dimensions que exigeixen altres enfocaments i tenen les seves pròpies lògiques: la lluita política als aparells de l’estat i la gestió, que ha de donar solució a les demandes populars. El govern compta, a més, amb eines de construcció d’hegemonia molt més poderoses perquè treballen no en la dimensió superficial del discurs (la lluita ideològica), sinó en la part més profunda i irreversible del discurs: les lleis, les infraestructures, la cultura objectual quotidiana, que produeixen l’hegemonia més duradora, la que s’estableix i es reprodueix de manera inconscient.

L’hegemonia ecologista, en un context històric de victòria antropològica neoliberal, ha de tenir en compte les següents particularitats. El neoliberalisme ha polvoritzat el vincle social. Ha creat un imaginari de felicitat ecològicament insostenible. A més, s’ha situat en un atzucac ambiental irresoluble i ens aboca a una crisi orgànica crònica. Els cops successius de l’extralimitació ecològica impediran a les elits complir les seves promeses. Això impossibilitarà la restauració de la normalitat i multiplicarà les turbulències. Ara bé, també pot eclipsar qualsevol horitzó d’un futur millor, com ja passa, de fet. I albergar involucions polítiques tràgiques.

En aquest terreny de joc, si l’ecologisme vol ser hegemònic no pot caure en el derrotisme. Ha d’obligar-se a encarnar una sortida d’emergència, una imatge d’un món millor cap on cal apuntar esforços col·lectius. En el sentit comú d’època hi ha elements que es poden disputar en aquesta direcció. La supervivència i la seguretat vital són els més evidents. Com ho és la salut davant la intoxicació química i psicològica fruit d’un model de desenvolupament que ens emmalalteix; així com les immenses possibilitats de feines verdes en una transició presa seriosament. La doble interpel·lació temporal entre les bones notícies del futur (desenvolupaments tecnològics ecoeficients) i les bones experiències del passat que comencem a trobar a faltar, amb el seu potencial per construir una felicitat no consumista (lentitud, vida comunitària, temps lliure, possibilitat de cuidar); respectar els dictàmens científics; reparar el pacte generacional, per no mirar els nostres fills i filles i sentir vergonya; l’amor pel territori i l’arrelament que ens genera: tots aquests són ingredients centrals en la recepta discursiva d’un Green New Deal hegemònic i populista.

El Green New Deal del plugim: guerra de posicions climàtica i reforestació regenerativa de comunitats

En temps freds, temps de plugim, les tasques d’un Green New Deal són bàsicament dues: la guerra de posicions climàtica i la reforestació regenerativa de les nostres comunitats desertificades pel neoliberalisme. La guerra de posicions climàtica pretén impulsar la transició ecològica més lluny, però sempre amb la idea d’anar assegurant trinxeres que permetin erosionar la correlació de forces a favor nostre. Això pot prendre moltes formes: des d’esmenes legislatives per ampliar l’ambició d’una llei climàtica fins a un conflicte socioambiental contra una refineria. Des d’una pel·lícula amb missatge ecologista fins a un supermercat ecològic cooperatiu. Des d’una batalla judicial que estableixi precedents interessants fins a una campanya electoral en què el clima se situï una mica més al centre de l’agenda. La guerra de posicions climàtica és un exercici pacient i continu de petites victòries que van assentant possibilitats millors per combatre en el futur.

El 2020 hi va haver un altre experiment involuntari més enllà de l’àmbit sanitari. Les emissions de CO2 es van reduir un 25 % en tan sols 30 dies! Ni el pla ecologista més radical de la història ha plantejat una cosa així.

En paral·lel, és fonamental que els teixits comunitaris que poden embolcallar i desbordar la labor institucional d’un Green New Deal i que poden experimentar per sobrepassar els límits institucionals, siguin reforestats mitjançant una mena de cultiu regeneratiu. Tots els esforços que fan els moviments socials, l’economia cooperativa i l’associacionisme popular seran clau, però vista la victòria neoliberal, estem atrapats en un cercle viciós en què és difícil que l’autogestió popular pugui irrompre tota sola. El bàndol popular és massa feble perquè les seves alternatives constructives floreixin en un món en què les dinàmiques del capital tenen una força devastadora. Per tant, una de les tasques crucials de les forces transformadores ecologistes en els moments en què toquin el poder és fer-lo servir per crear vivers en què les nostres petites plantacions comunitàries puguin prosperar: ús polític de la compra pública, subvencions, normatives facilitadores… Una política simbiòtica entre governs transformadors i societat civil ecologista, una política de col·laboració publicosocial potent i sostinguda en el temps és l’única drecera que ens queda per trencar la maledicció de la precarietat material i vital, que converteix les utopies reals dels moviments ecologistes en una mena de peixos solubles que es dissolen en les aigües capitalistes.

El Green New Deal de la tempesta: cap a un ecoleninisme de la NEP?

Tanmateix, també vindran tempestes i huracans. Moments de trencament del consens i decepció gairebé irreconciliable respecte al projecte de les elits. Cal esperar, a més, que aquests moments es presentaran de manera cada cop més clara com una expressió que les elits estan embarcades en una missió ecològicament suïcida. I aquests moments oferiran escletxes per a transformacions estructurals impensables uns mesos enrere. Aquestes transformacions poden servir perquè les forces ecologistes arribin al poder, com ha especulat Kim Stanley Robinson en la seva novel·la The ministry for the future [El ministeri del futur] amb el cas de l’Índia. Ara bé, sense recórrer a la ciència-ficció, la història ens ensenya que també poden servir perquè governs no transformadors apliquin polítiques que atempten decididament contra les lògiques del mercat i els interessos de l’oligarquia. La pandèmia de la covid-19 n’ofereix un precedent impressionant: l’economia capitalista es va aturar i, amb moltes limitacions, es van aplicar, almenys fronteres endins, solucions basades en la idea de bé comú davant de l’interès privat.

Pensem-hi en termes ecologistes: el 2020 hi va haver un altre experiment involuntari més enllà de l’àmbit sanitari. Les emissions de CO2 es van reduir un 25% en tan sols trenta dies! Ni el pla ecologista més radical de la història ha plantejat una cosa així. I es va poder fer. Per descomptat, es va fer en un context tràgic, però l’ensenyança tècnica i política d’aquest precedent es pot separar d’aquest context tràgic. Avui sabem que les nostres societats tenen la capacitat tècnica de reduir de manera espectacular les seves emissions mantenint els serveis bàsics de la població si hi hagués voluntat política i social per fer-ho. El repte que se’ns presenta és menys traumàtic, perquè no cal actuar tan de pressa. Com diu Andreas Malm, no podem oblidar mai aquest precedent a l’hora de pensar la lluita contra l’emergència climàtica.

Malm continua la seva argumentació defensant que la pandèmia ens ha ensenyat que és el moment de passar de l’ecomarxisme a l’ecoleninisme: estratègies polítiques socialistes per aplicar en situacions de catàstrofe o emergència, com va ser la guerra civil russa o la pandèmia del coronavirus. Trobo que és una ocurrència suggerent, però discrepo del mateix punt cec que sol ser comú en pensadors com Malm: no parar atenció a com es fa això d’arribar al poder en termes hegemònics. Álvaro García Linera, que no només hi ha pensat sinó que ho ha demostrat, deia que a ells, a Bolívia, no els va quedar més remei que exercir de leninistes de la NEP (Nova Política Econòmica, el programa econòmic que va impulsar Lenin després de la victòria a la guerra civil russa, un socialisme de mercat que conservava trets capitalistes), fent conviure directrius socialistes, mercats capitalistes i institucions democràtiques. Ecoleninistes de la NEP: com a ficció especulativa pot ser un bon punt de reflexió per aconseguir imaginar les tasques d’un Green New Deal populista en els moments de tempesta.

Un decàleg ecologista per a la dècada decisiva

Per tancar aquesta reflexió de la manera més aterrada possible, s’ofereix un decàleg que pugui servir d’inspiració per construir un Green New Deal populista i transformador en la dècada climàtica decisiva. Són mesures que es poden impulsar com a acció de govern, com a programa per concórrer a unes eleccions, com a projeccions per a un discurs hegemònic i com a àmbits de treball per a diverses lluites des de moviments socials ecologistes.

  1. Guerra ecologista fiscal per tots els mitjans: impost d’emergència climàtica al patrimoni de les grans fortunes, tasses i cànons a les emissions de luxe, impost al carboni vinculat amb una renda climàtica redistributiva, salari màxim.
  2. Ambició climàtica: avançar la descarbonització als països del Nord al 2040 reduint substancialment el consum energètic.
  3. Reforma ecològica de la comptabilitat nacional: introduir a la comptabilitat oficial un indicador biofísic i un indicador social paral·lels a la comptabilitat monetària.
  4. Dret al temps: reducció de la jornada laboral a trenta-dues hores sense pèrdua salarial i polítiques ecofeministes de conciliació i masculinització de les cures.
  5. Salut pública integral garantida, tant física com psicològica, i amb perspectiva climàtica i ambiental.
  6. Democràcia energètica: assegurar l’accés a un mínim subministrament elèctric com a dret ciutadà i desmantellar l’oligopoli energètic a favor d’iniciatives del tercer sector.
  7. Connexió entre transició ecològica, reequilibri demogràfic i restauració ecosistèmica: repoblació dels deserts demogràfics mitjançant agroecologia protegida per compra pública, desenvolupament del ferrocarril, compensacions a la instal·lació de renovables en forma de serveis públics de qualitat, fons de custòdia del territori per a la reforestació i la regeneració ecosistèmica.
  8. Industrialització verda centrada en l’economia circular, el reciclatge de minerals crítics i l’ecodisseny eficient.
  9. Nous béns comuns analògics i digitals, que facilitin una economia del compartir basada en l’ús del que ja s’ha produït.
  10. Democràcia generacional: reducció de l’edat de vot als setze anys, tribú de les generacions futures, agències oficials de prospecció d’escenaris i reforma dels codis jurídics per emprar el dret com a mecanisme de defensa generacional.