Entrevista amb Bertie Russell i Keir Milburn per Mauro Castro

Mauro Castro | Després de dècades de col·laboracions publicoprivades —el principal acord incorporat al neoliberalisme per impulsar el mercat—, vosaltres parleu de col·laboracions publicocomunitàries: un gir institucional que afavoreix una política socialista transformadora i acompanya una transició ecològica desitjable. En quin context sorgeix aquesta idea? En quin moment i per què comenceu a intervenir en la planificació institucional com a part d’una estratègia de transformació política?

Bertie Russell | La sorprenent aparició de Corbyn i el corbynisme després de la seva actuació innovadora en les eleccions de 2017 va donar pas al que he anomenat «l’esperança de l’esquerra», un sentiment que el futur s’obria d’alguna manera. No perquè l’esquerra tingués un projecte electoral que tots poguéssim sostenir o un projecte electoral capaç de dur a terme tot el que desitgem, sinó perquè en la política britànica va sorgir l’expectativa d’una ruptura progressista amb el neoliberalisme, una nova zona fronterera per pensar sobre una democratització de l’economia i les estratègies per assolir-la.

Aquesta nova zona fronterera ens va portar més enllà de les maneres binàries de pensar sobre les estratègies socialistes de transformació: o bé dur a terme el canvi social per mitjà de l’estat o bé sostenir posicions molt crítiques de l’estat més alineades amb els principis de l’autonomia. Era el moment de moure’s en estratègies ambivalents. No és el mateix que limitar-se a advocar per la propietat pública o promoure la proliferació de projectes autogestionats, sinó que es tracta de preguntar: com comencem a crear noves organitzacions econòmiques? Com dissenyem les institucions perquè s’adaptin a la mena de transformacions més àmplies que cal emprendre?

Ens va influir, és clar, el que passava a Espanya, el 15M, i la qüestió de què fem ara amb el problema de l’estat. Com avancem més enllà dels cicles de mobilització externs a l’estat sense esdevenir un partit del tot institucionalitzat?

Keir Milburn | El 2017, al Regne Unit, el despatx del canceller a l’ombra John McDonnell va emetre un informe titulat «Models de propietat alternatius». Quan el va presentar va dir: «El que hem de pensar és una estratègia dins, contra i més enllà de l’estat. Fer servir les eines de l’estat per delegar poder cap enfora, bàsicament per mirar de democratitzar diferents elements de la societat». El canceller a l’ombra no només parlava de renacionalitzar els serveis públics, sinó de pensar en maneres de fer-ho essencialment diferents de les formes centralistes que va prendre aquest procés després de la Segona Guerra Mundial.

Una de les peces clau del projecte de McDonnell o Corbyn era el plantejament d’una reforma institucional i la idea de democratitzar l’economia de diverses maneres. Va ser un gir per reflexionar sobre les institucions i el que poden fer per fomentar processos de transformació més amplis.

De manera que, en veure una escletxa en l’horitzó al voltant del corbynisme, van començar a sorgir nous pensaments, laboratoris d’idees i organitzacions polítiques. Organitzacions com Commonwealth o Autonomy treballaven en estratègies per a la democràcia econòmica: des de setmanes laborals de quatre dies, fins a una renda bàsica universal, passant pel nostre treball sobre les col·laboracions publicocomunitàries. Va ser un debat extens i fructífer que realment va arrelar a partir de 2018. Pel que fa al nostre treball, hi va haver un article titulat «The institutional turn: Labour’s new political economy» [El gir institucional: la nova política econòmica laborista] (publicat per Joe Guinan i Martin O’Neill a la revista Renewal). Vàrem escriure un article de resposta a la mateixa revista sota el títol: «What can an institution do? Towards public-common partnerships and a new common-sense» [Què pot fer una institució? Cap a col·laboracions publicocomunitàries i un nou sentit comú].

La introducció de mercats i la reforma de les institucions ha format part de l’ortodòxia neoliberal dels darrers quaranta anys.

Si la gent ha de començar a inclinar-se cap a una reforma institucional, cal que pensem com la interacció amb les institucions pot modelar-nos, pot influir sobre com actuem, com sentim, com pensem. Una de les tècniques principals de la reforma neoliberal és introduir mercats competitius al si de les institucions. La universitat n’és un bon exemple. S’ha reformat de manera que es produeix una competició entre acadèmics i entre departaments per uns recursos artificialment escassos.

Vaja, que la introducció de mercats i la reforma de les institucions ha format part de l’ortodòxia neoliberal dels darrers quaranta anys. I s’ha fet, en part, per canviar els paràmetres de comportament de la gent i, fins a un cert punt, la seva manera d’entendre el món. Com podem revertir-ho? Es poden crear experiències de participació democràtica significativa per tal d’entrenar la gent per ser subjectes democràtics més competents? Bàsicament, aquesta era una de les nostres primeres línies de pensament quan vam començar a reflexionar sobre les col·laboracions publicocomunitàries.

Mauro Castro | Tot i que assegureu que no hi ha un únic model, podríeu descriure els principis i els components principals de les col·laboracions publicocomunitàries? Com reverteixen el disseny del model de govern neoliberal i com democratitzen l’economia? Ens en podeu posar un exemple real que ho il·lustri a la pràctica?

Bertie Russell | L’essència de les col·laboracions publicocomunitàries és una empresa conjunta. Significa establir una empresa que pot dedicar-se a diverses coses. Una empresa energètica, un mercat municipal, terres agrícoles, una empresa farmacèutica, fàbriques de cervesa o espais culturals. En la gestió hi ha una col·laboració essencial: una associació comuna, organismes públics i parts interessades més àmplies. De manera que la podem concebre com un actiu —o un recurs o, fins i tot, un servei— que d’alguna manera és una propietat conjunta governada per aquests tres tipus d’agents.

Fem servir el terme «associació comuna» per referir-nos a una comunitat organitzada (que gairebé de totes passades ha de prendre una forma legal) que s’implica en la gestió de l’actiu, el servei o l’espai i disposa de processos democràtics interns. L’organisme públic podria ser qualsevol mena d’organisme estatal, com ara una autoritat del transport o un ajuntament. I al consell d’agents interessats hi participarien tots aquells els interessos dels quals no queden reflectits en l’associació comuna o bé especialistes amb un coneixement que no recull l’associació comuna o que no sorgeix del seu coneixement tàcit. Un expert mediambiental, per exemple, si parlem d’aigua i similars. O si l’empresa és un projecte que concerneix els residents d’una zona, com un mercat municipal, hi participarà una associació de veïns.

És això, la governança conjunta, funciona així. L’empresa comuna, per tant, és un espai de diàleg entre aquestes diferents lògiques i cal gestionar els diversos interessos. A la pràctica, aquestes col·laboracions publicocomunitàries adopten formes força diferents, reflectint la diversitat d’interessos i possibilitats de cada cas particular. Totes, però, giren entorn de la creació d’una estructura de propietat i govern comuna per a una empresa concreta i el consegüent enfortiment de les comunitats organitzades, que controlen com es fa servir l’excedent social de l’empresa.

Keir Milburn | Un altre element és que les col·laboracions publicocomunitàries proposen que les institucions públiques s’encarreguin d’eliminar els riscos i possibilitar procés de comunalització. Ho podem entendre si prenem de referència les col·laboracions publicoprivades. Una de les funcions principals de l’estat en una col·laboració publicoprivada és eliminar els riscos de l’empresa privada. Quan s’elimina el risc d’una activitat, bàsicament, se subvenciona el benefici privat. La part pública es queda el risc: se socialitza el risc i es privatitzen els beneficis. Per tant, el paper de la part pública en la nostra idea de les col·laboracions publicocomunitàries consistiria a eliminar el risc de les empreses comunes, eliminar els riscos dels projectes de propietat i governança comunes.

Aquestes col·laboracions giren entorn de la creació d’una estructura de propietat i govern comuna on les comunitats organitzades controlen l’excedent social de l’empresa.

A la pràctica, com es du a terme? Prenem d’exemple una col·laboració publicocomunitària en un mercat al nord de Londres, el Wards Corner, en què hem estat treballant. Hi ha un grup sòlid de veïns i comerciants amb una llarga història d’organització conjunta i idees fantàstiques i plans meravellosos per al mercat. Tot i que hi ha molts dels ingredients importants perquè un projecte comú d’aquesta mena funcioni, encara sorgeix la pregunta de com s’aconseguiran exactament els diners per adquirir un edifici que costarà milions de lliures. Un edifici que, ara per ara, es considera insegur arran de la manca d’inversió que es va produir en el passat. És molt poc realista per a un grup de gent que vol dedicar-se a una empresa comunitària. Una fórmula podria ser transferir l’actiu directament des d’un organisme públic, però aquest moviment no assegura els recursos per al desenvolupament posterior. Una altra fórmula podria ser fer servir actius existents de l’organisme públic per avalar un préstec per a l’associació comuna. En aquest cas, una entitat pública com Transports de Londres utilitza els seus recursos per donar suport a l’accés a un finançament que, d’altra manera, les comunitats no es podrien permetre. Tot i que el risc últim d’aquesta situació rau en l’organisme estatal, l’estat pot actuar de facilitador financer més enllà de la concessió de subvencions. En el context d’unes institucions municipals i regionals que pateixen l’escassetat de recursos crònica, això obre diferents vies per al suport financer públic.

Un repte a l’hora d precipitar un canvi social, un factor que ens reclou en les actuals línies destructives i barra les alternatives, és com es prenen les decisions d’inversió.

Bertie Russell | Un dels principis clau que basteixen l’agenda neoliberal és aïllar la presa de decisions econòmiques de la influència democràtica. Els quangos —organitzacions no governamentals quasi autònomes— o la independència del banc central en són exemples clàssics. Aquest «buidament» de l’agenda democràtica és fruit d’un projecte deliberat. Ja sabeu que a la dècada dels setanta, Samuel Huntington, entre altres, parlava d’un «excés de democràcia» i arribava a suggerir «límits desitjables a l’ampliació de la democràcia política».

Un dels reptes fonamentals a què ens enfrontem a l’hora de precipitar un canvi social significatiu, un factor que ens reclou en les actuals línies destructives i barra les alternatives, és com es prenen les decisions d’inversió. Vàrem veure un vídeo del cap d’«inversió responsable» d’hsbc Asset Management (un banc gegant) que deia si fa no fa: «Prenem decisions d’inversió en funció de cicles de sis anys. No tenim en compte res que succeeixi fora d’aquest període. Per tant, les nostres inversions no tindran en compte consideracions sobre el canvi climàtic». Aquesta és la gent que pren decisions sobre quines activitats humanes obtindran recursos i quines no. Aquests són els imperatius polítics i econòmics que hi ha darrere aquestes decisions. Si volem que passin altres coses, si volem que s’obrin futurs alternatius, hem de canviar qui pren les decisions d’inversió i els imperatius polítics i econòmics que les guien.

Per tant, per revertir aquest principi cabdal que basteix l’agenda neoliberal, creiem que és de summa importància establir formes institucionals en què hi hagi espai perquè la gent prengui decisions democràtiques sobre la inversió de l’excedent social.

Tornem a l’exemple del mercat del nord de Londres. El desenvolupament urbà al Regne Unit, com a tot arreu, segueix un model d’obtenció de beneficis, en què la riquesa que genera el desenvolupament s’extreu de les comunitats. Si el pla comunitari del mercat de Tottenham (nord de Londres) tira endavant, una previsió financera apunta que, durant els primers anys, el mercat començarà a generar entre dos i tres milions de lliures anuals que caldrà reinvertir. És a dir, hi haurà l’oportunitat de fer servir aquest excedent i traçar un pla comú per a la zona, decidit democràticament. Els debats inicials se centraran en què cal als barris de West Green Road i Seven Sisters (que és la zona on es troba el mercat) i esperem que sorgeixin propostes d’infraestructures socials, com ara una llar d’infants comunitària. Es podria establir al mateix edifici del mercat o potser caldria obtenir propietats addicionals. De fet, el disseny de l’edifici ja inclou nous espais comunitaris i oficines. La zona en què es troba el mercat té el potencial per construir-hi habitatges socials o de propietat comuna, un projecte que seria assequible i accessible per a la comunitat, en comptes d’actius perquè promotors i inversors se’n serveixin.

Keir Milburn | Considerem que les col·laboracions publicocomunitàries són organitzacions de transició que poden servir de motors democràtics per a un canvi més ampli. Intentem esbrinar com seria la transició des d’on som ara cap allà on hem d’anar, bàsicament. On som és obvi. On hem d’anar és obvi. Les dinàmiques generals d’on hem d’anar pràcticament les estableixen els problemes com el canvi climàtic, el col·lapse ecològic, la desforestació, etc. S’ha planificat l’espai operatiu segur per a la humanitat en funció dels nou processos de sistemes terrestres dels quals depèn la civilització humana i no es va més enllà. Ara bé, si tan sols pensem en el que sembla possible ara per ara, ens adonem que hi ha un salt abismal entre el que és possible i el que és necessari.

Si creem oportunitats per al control directe, democràtic i col·lectiu d’aquest excedent, aconseguirem garantir que els guanys obtinguts són socials, i no privats.

Així doncs, per a nosaltres les col·laboracions publicocomunitàries són una forma institucional que construeix un pont entre el que és possible i el que és necessari. I aquestes formes institucionals han de ser intencionades. Creiem que les col·laboracions publicocomunitàries serveixen per començar a avançar cap a un punt en què tinguem la capacitat de controlar l’excedent social immediat d’algunes empreses concretes, com el mercat de Wards Corner; però també per generar i exercir una influència política sobre afers més amplis, com ara el control de la distribució, la propietat i la inversió.

Un dels aspectes primordials que preteníem resoldre era com podríem aconseguir una mena de dinàmica dels comunals que s’estengués per si sola. Prenem com a exemple la dinàmica expansiva del capital, en què l’excedent s’inverteix en nou capital (una part se’n va per comprar megaiots, però, en general, s’inverteix un cop i un altre). Tanmateix, ho fa per generar guanys privats. En el nostre disseny, un element crucial per a la democratització de l’economia és posar els beneficis de l’empresa conjunta sota control democràtic popular. Els treballadors hi tenen un paper directe, però també implica estendre-ho de manera que inclogui les comunitats organitzades en un sentit més ampli. L’associació comuna participa en la governança comuna de l’empresa i hi té un paper específic: rebre tots els excedents que es produeixin arran de l’activitat d’aquest actiu (després de descomptar-hi les despeses d’explotació i la devolució dels deutes), decidir democràticament on s’invertiran aquests excedents, i crear noves col·laboracions publicocomunitàries i altres empreses democràtiques. Les noves col·laboracions publicocomunitàries operaran mitjançant un procés semblant. Si creem aquestes oportunitats per al control directe, democràtic i col·lectiu d’aquest excedent, aconseguirem garantir que els guanys obtinguts són socials, i no privats.

Bertie Russell | En molts sentits, el que diem no és nou ni de bon tros. En les societats feudals, l’excedent social passava a mans del rei, en general, per mantenir l’exèrcit permanent per dedicar-se a violar, saquejar i extorsionar arreu. En les societats capitalistes, aquells que controlen el capital acumulen el nostre excedent social, més o menys amb el mateix efecte. Volem un control democràtic i col·lectiu sobre l’excedent social, per decidir quina forma tindran les societats del nostre voltant. Estendre les formes d’un control social i col·lectiu sobre l’excedent social és l’essència de tot el que hem de fer ara per ara. Generar influència sobre les funcions legislatives i redistributives de l’estat és una peça d’aquest trencaclosques de transició, però ha de reposar sobre formes disperses de control social més fonamentals. Això ens fa superar amb escreix la comprensió ortodoxa de l’economia institucional i ens endinsa a consideracions antropològiques i sociològiques més àmplies sobre les estructures mitjançant les quals es reprodueixen les societats.

Aquí és on hem d’anar, però encara ens en separa una gran distància. Estem molt lluny de tenir la capacitat col·lectiva d’exercir control sobre el nostre excedent social. I creiem que les col·laboracions publicocomunitàries són una via d’entrada: una de les fórmules que podríem posar en marxa per desenvolupar la nostra capacitat d’exercir influència política per aconseguir controlar l’excedent social més ampli, i que demostra fins a quin punt ens manquen recursos per fer-ho. Considero que és important situar-les com a part d’una estratègia política en què —mitjançant la construcció d’un control democràtic i col·lectiu sobre l’excedent, mentre aprenem junts a ser subjectes democràtics amb la capacitat també de mobilitzar recursos— estem en una posició més forta per combatre allò que ara mateix som incapaços de combatre. Estem limitats a estratègies de sortir als carrers i manifestar-nos o fer vagues que només poden exercir una influència molt concreta.

Els fons de béns comuns representen lots de terres i propietats que es consideren inalienables, en altres paraules, terrenys o edificacions que no es poden vendre.

Mauro Castro | La futura llei d’economia social i solidària de Catalunya pretén reconèixer el model de gestió comunitària del sector públic. Tanmateix, hem topat amb impediments legals, com ara la llei sobre contractació pública que, en últim terme, es basa en directives europees, que reconeix el mercat lliure i la competència lliure per a la concessió de béns i serveis públics. Com heu superat les limitacions legals? Teniu estratègies per esquivar-les o per generar normes contrahegemòniques? Podeu parlar-nos sobre les diverses vies de polítiques o marcs que han aparegut i que han generat oportunitats per piratejar la situació actual?

Bertie Russell | Els comunals no són processos naturals que sorgeixen del no-res. És fonamental tenir regulacions per defensar-los i estendre’ls, i marcs i processos que ens permetin assolir i garantir l’equitat i eixamplar aquesta mena de control col·lectiu sobre l’excedent social. El segle xv es va produir un fet insòlit en la història d’Escòcia: els fons de béns comuns. Podria ser un bon cas per explorar: no perquè ofereixi un exemple perfecte sobre com hauria de ser, sinó perquè demostra que és possible pensar d’una altra manera sobre el paper formal i legal que desenvolupen els estats a l’hora de garantir les condicions per a la comunalització.

Els fons de béns comuns representen lots substancials de terres i propietats que en general es consideren inalienables, en altres paraules, terrenys o edificacions que no es poden vendre. Segons la llei, cal utilitzar aquests actius per al bé comú dels habitants dels antics burgs (un organisme administratiu i governamental centenari que, a Escòcia, va ser substituït del tot per les estructures governamentals municipals modernes el 1975). Normalment, un nombre determinat de consellers electes constitueixen el consell del fons de béns comuns i reben i avaluen propostes dels antics habitants del burg. Per exemple, el pla de pagaments d’hivern d’Inverness utilitza els ingressos dels actius col·lectius del fons de béns comuns per ajudar les famílies de la zona que pateixen pobresa energètica. Cal democratitzar-ne i modernitzar-ne el funcionament per tal que hi hagi més claredat legal sobre l’estatus dels fons. No fa falta gaire imaginació per plantejar: i si escollim la gent de la comunitat? I si gestionem els fons per sorteig? I si els fons tenen plans estratègics establerts col·lectivament que determinen a què cal donar suport? I si es fan servir de «fons llavor» per estendre l’economia democràtica i, en últim terme, per ampliar el nombre d’actius administrats pels fons?

Keir Milburn | Les formes legals que hem estat utilitzant i «piratejant» responen a un període que transcorre entre el final de la dècada del 2000 i el principi de la del 2010, en què hi havia una coalició governamental entre els conservadors i els demòcrates liberals. El primer ministre d’aleshores, David Cameron, feia servir el concepte de «gran societat». Una societat gran, un estat petit, era la idea que s’emparellava amb les mesures d’austeritat per reduir les prestacions estatals. A la pràctica, els recursos públics van minvar dràsticament mentre tendien a passar a mans de comunitats ben dotades de recursos privats —i, per tant, en comparació, més actives— amb el capital cultural necessari. L’efecte principal és que els recursos estatals van desplaçar-se de les zones més pobres a les més riques.

Tanmateix, es van introduir unes quantes formes jurídiques i mesures legislatives que, de fet, van acabar resultant força útils. Les societats de benefici comunitari i les societats d’interès comunitari (cbs i cic respectivament, per les sigles en anglès), per exemple, eren dues formes jurídiques que ens permetien reconèixer les singularitats dels projectes comunitaris. També es van aprovar lleis sobre la transferència d’actius a la propietat comunitària, etc. De nou, si es deixen en els seus propis dispositius, tendeixen a afavorir les comunitats que ja són actives i compten amb abundants recursos privats per fer-se càrrec de parts de l’estat que generen pèrdues, com ara biblioteques, piscines, etc. Ara bé, també ens proporciona eines que podem piratejar. I això és interessant perquè, ara per ara, l’interès (del centre) en el poder comunitari està experimentant un renaixement al Regne Unit. Hi ha un sector del Partit Conservador que està entusiasmat amb el conservadorisme amb suport comunitari, com en diuen. O sigui que és interessant pensar com ens en desmarquem.

L’imperatiu de valor social ha donat lloc a la construcció d’empreses que incorporen mesures insignificants en les ofertes.

Mauro Castro | Aquesta idea de la necessitat de desmarcar-se ens porta al debat sobre què volem dir quan parlem de comunitats i sobre la construcció del valor social i com fem visible la classe de riquesa que produeix (amb més valor d’ús que no pas de canvi). A Barcelona, en el cas del patrimoni ciutadà, hem avançat en la creació de noves mètriques de mesura del valor comunitari, l’interès públic i el retorn social dels projectes comunitaris. Es tracta del balanç social comunitari. Teniu experiència en la construcció de noves mètriques que permetin codificar aquestes pràctiques des d’altres paràmetres, més enllà dels purament econòmics, sota la lògica de l’eficiència i l’efectivitat que sedimenta en les normatives de gestió pública?

Bertie Russell | Al Regne Unit, en els cercles d’esquerres s’ha debatut molt al voltant del concepte de construcció de riquesa comunitària. És un llegat estatunidenc i anglosaxó que prové dels models de Cleveland i Preston, tots dos sobre la contractació pública i les institucions d’ancoratge. Preston, en particular, s’ha fet famosa perquè, gràcies a aquests imperatius de valor social, ha utilitzat la contractació municipal per aconseguir que la riquesa circulés sense sortir de la zona i justificar l’adjudicació preferencial i prioritzar, per exemple, les cooperatives. Escòcia està presenciant la formulació de la llei nacional de construcció de riquesa comunitària.

Des del punt de vista legal, hi ha la llei de 2012 sobre serveis públics i valor social, ostensiblement orientada a millorar el benestar econòmic, mediambiental i social d’una zona per mitjà de la contractació. Un percentatge determinat de les decisions de contractació pública ha de mesurar-se en funció del valor social que s’ofereix —no només en funció de què s’ofereix per menys diners— i hauria de basar-se en indicadors de valor social. Tot i que ens porta cap a una direcció interessant, en realitat, la majoria d’aquests indicadors de valor social són molt restringits, com ara el marc dels tom —sigles en anglès de temes, resultats i mesures—, que no valora aspectes com els que hem exposat: reforçar i estendre les comunitats democràtiques col·lectives. Perquè no s’hi pot posar un preu. A la pràctica, l’imperatiu de valor social, en general, ha donat lloc a la construcció d’empreses que incorporen mesures insignificants en les ofertes, per exemple, que cinc persones tindran l’oportunitat de rebre formació i un lloc de feina. Això ens porta a pensar que el valor social forma part del discurs de la responsabilitat corporativa. És a dir, no té res a veure amb fomentar canvis socials més amplis o la transformació de base de les institucions.

Gal·les ha fet un petit avenç recentment amb la introducció de la llei de les generacions futures. La llei s’ha traduït en la creació d’un ampli conjunt d’indicadors sobre el benestar futur de les comunitats (des dels nivells de diòxid de nitrogen en l’aire fins a la promoció del gal·lès). Hauria d’utilitzar-se en processos de contractació per avaluar les decisions d’inversió. Són petits passos, però van en la direcció correcta i en podem aprendre.

A Escòcia, la llei de 2019 sobre el patrimoni de la corona escocesa proporciona mecanismes legals perquè el Parlament escocès pugui gestionar, delegar o transferir terrenys de la corona a tot un seguit de potencials gestors o propietaris, com ara organitzacions comunitàries. Ara bé, aquestes transferències només poden tenir lloc si les organitzacions demostren, o financerament o d’una manera equivalent, els beneficis que podran obtenir gràcies a aquests actius. És tècnicament possible cedir un actiu per sota del valor del mercat, però qualsevol guany del patrimoni de la corona escocesa ha de complementar-se o compensar-se per mitjà de beneficis addicionals d’una escala equivalent. 

Mesurar el valor social és un problema. Intentem plantejarlo d’una maner tàctica per assolir objectius i com a part d’una estratègia de transició per transformar les coses.

En altres paraules, una comunitat pot agafar un actiu, però ha de demostrar per què la seva activitat té més valor que, per exemple, la plantació d’una vasta reserva forestal de monocultius, o l’adquisició dels drets de pesca d’una determinada zona per part d’una gran empresa dedicada al salmó.

D’una banda, és força positiu, ja que obre la possibilitat de transferències d’actius a la comunitat. En aquest cas, cal demostrar amb proves fermes i sòlides el valor de l’activitat. La tirania que comporta, però, és que tot el que fem s’avalua en funció del valor del mercat. Un valor que no considera les conseqüències negatives. Si es construeix un aparcament, s’obtindran uns certs ingressos de la transacció. Ara bé, si ens fixem en la producció d’òxid nitrós a la zona, quin cost té? Quin cost té si parlem d’accidents de trànsit? Quins són els costos d’oportunitats perdudes, d’altres classes de desenvolupament econòmic local?

Keir Milburn | Mesurar el valor social és un problema general. Nosaltres intentem plantejar-lo d’una manera més tàctica per assolir els nostres objectius, però també com a part d’una estratègia més àmplia de transició que busca transformar les coses, com hem explicat abans.

Així doncs, hem mobilitzat i conegut formes de modelar el valor social d’una manera més instrumental amb la finalitat de, per exemple, negociar un edifici a Londres que aculli la seu dels sindicats i moltes ong d’esquerres, i alhora serveixi de centre social. Aquesta construcció del valor social és un joc en què hem de participar, una tàctica per accedir als recursos. Més en general, però, cal que treballem per assolir canvis més profunds en la manera de valorar. És per això que es procura aïllar la presa de decisions sobre la inversió, perquè les comunitats puguin prendre decisions sobre com volen prioritzar les activitats o els recursos, sense prendre de punt de referència l’eficiència del mercat ni haver de competir-hi. Diguem-ne que quan es prioritza una cosa —com ara, establir una escola bressol en comptes de pisos que la gent comprarà per llogar-los— ja és una manera de valorar-la. Això significa deixar enrere el paradigma d’utilitzar només mesures de valor de canvi i mètriques que parlen en aquests termes i buscar un llenguatge que tingui sentit i construir una manera de valorar des de les comunitats.⚫