La fi de la pandèmia de la covid-19 marca l’entrada de ple al segle xxi. Fins abans de l’arribada del virus vivíem en la ranera del segle xx, però la pandèmia ens fica, gairebé in media res, en una nova època que ens toca afrontar i habitar. Una època infestada de reptes i amenaces. 

Un dels principals espais en què es materialitzen aquests reptes és la ciutat. En aquest lloc pròxim, quotidià, les amenaces deixen de ser abstractes i, a mesura que ens travessen el cos, s’encarnen de manera tangible i dolorosa. Per això és necessari parlar de la defensa dels béns comuns urbans, i fer-ho en un sentit ampli. Més aviat com a formes de relació social i de govern de les grans infraestructures, i no tan sols com a gestió directa de petits recursos urbans, sense negar la importància d’aquestes pràctiques. Fins i tot cal abusar del concepte, una cosa imprescindible en moments en què encara no disposem de paraules per descriure i entendre les noves realitats que ens anem trobant. 

És necessari parlar dels comuns urbans en un sentit ampli, com a formes de relació social i de govern de les grans infraestructures

L’entrada abrupta en aquesta era ens exigeix abordar cada vegada més els problemes des d’una perspectiva integral o, almenys, intentar-ho. El que no podem perdre de vista són dues de les grans amenaces o potser oportunitats o digueu-ne-com-vulgueu: l’emergència climàtica i els avenços tecnològics. L’objectiu d’aquest text és parlar de la protecció dels béns comuns urbans a partir de la defensa de la ciutat com a territori en què es pot desplegar la vida. Procurarem tenir presents tots dos elements, alhora que els acompanyarem transversalment amb l’ecofeminisme i l’antiracisme. 

La ciutat com a espai de conflicte

Comencem pel principi. Vivim en una democràcia representativa, un règim que perd la confiança de la ciutadania a passos de gegant. Potser la defensa dels béns comuns ens exigeix pensar fora de la caixa —com diuen els anglesos (think out of the box)— i començar a dissenyar i practicar noves formes d’organització social i nous ordres polítics que puguin reposar sobre la confiança. Perquè aquí i ara el sentit comú sembla, com es diu popularment, el menys comú dels sentits. El més dramàtic és que sembla que la classe política s’esforça a excavar aquesta esquerda. Si a aquest gruix dramàtic hi sumem l’emergència climàtica, els imaginaris apocalíptics sobre el futur immediat, la narrativa del col·lapse o, en definitiva, el territori del campi qui pugui abonat per una tecnologia mòbil que ens té no tan sols enganxats, sinó amb el cervell capat, el panorama final és aterridor. 

De manera que, aplicant una certa lògica poca-solta, un principi per començar des del principi seria… que no es pot començar pel principi. Més aviat, hi ha molts principis pels quals començar. Per sortir d’aquest mal pas, aposto per una afirmació senzilla: començar pel principi és evitar que els nostres polítics ens continuïn enviant missatges contradictoris. Des de la política institucional no se’ns pot tractar com si fóssim la Dory de Buscant en Nemo. La veritat és que costa molt imaginar la defensa de la ciutat al costat d’una classe política que un bon dia promet un fidel compromís amb l’emergència climàtica i l’endemà defensa l’ampliació d’un aeroport o d’una altra infraestructura titànica lligada al model desenvolupista més nefast per al conjunt del planeta. La meva impotència per imaginar aquesta defensa de la ciutat no és tant fruit de considerar-me una purista o una entusiasta de la coherència (comparteixo amb Hibai Arbide la seva màxima de «menys de cinc contradiccions és dogmatisme»), sinó del fet que ja no ens serveix la política feta a base de pedaços i retalls. Construir narratives que buiden de significat les paraules ens juga en contra. Aquesta negligència, que és tant hermenèutica com política, és una enorme porta d’entrada a imaginaris negacionistes o farcits de «postveritats». El llenguatge crea món, que diria Wittgenstein, i un món construït per llenguatge adulterat és la millor fórmula per a un camí cap al no-res més anodí i obscur. 

Al seu torn, la política que respon a «el que toca» en cada moment és ostatge dels interessos dels qui saben sortir sempre a la foto o colar-se als despatxos. La defensa de la ciutat requereix una visió holística. No necessitem més polítics en la inauguració d’una cimera contra el canvi climàtic que, alhora, defensen com si res uns jocs olímpics d’hivern en un país d’Europa del sud. Prou diners a mitjans que justifiquin i endolceixin aquest exercici d’aixecada de camisa col·lectiva, sense exercir la professió periodística de manera crítica.

El consens en una governança basada en jerarquies en l’ombra no és més que un xiringuito dels qui tenen altaveus mediàtics i els contactes necessaris per ser actors políticament privilegiats

Aquestes contradiccions a què ens tenen acostumades els polítics professionals són perilloses per diferents motius. D’una banda, perquè aprofundeixen la bretxa entre la societat, la gent comuna i la política institucional. De l’altra, perquè en general amaguen la voluntat final d’un moviment que daura la píndola. El que evidencien són els mecanismes del poder per fer que els de sempre puguin mantenir els seus privilegis. 

La ciutat és un territori comú, un espai sobre el qual teoritzar, un refugi per a moltes. També és un camp de batalla intervingut per fronteres invisibles i, per a alguns, és poc més que un tauler de Monopoly. La ciutat és, sobretot, conflicte: és el territori principal on es disputa la batalla dels drets davant dels privilegis. Una defensa de la ciutat requereix que l’adquisició i ampliació del marc de garantia de drets entronqui amb pràctiques i polítiques públiques de limitació de privilegis: un problema complex per al qual necessitem una estratègia multicapa. No hi ha cap recepta màgica ni cap tutorial de cinc passos per a una cosa tan fàcil de dir i difícil de fer com limitar privilegis. Assumint aquesta dificultat, la meva intenció és, simplement, compartir unes quantes notes fruit de la meva experiència en la política institucional, en els moviments socials i en la quotidiana observació participada de la realitat. De nou, un altre principi: viure és prendre partit i, la política, si no és una pràctica situada i, per contra, pretén presentar-se com a universal i atemporal, perd la seva potència i, per tant, l’interès. 

La capacitat redistributiva de les institucions

La institució té molts límits, però també una gran capacitat transformadora. Dins d’aquesta habilitat hi ha la de redistribuir poder simbòlic. Ens agradi més o menys, les institucions públiques tenen una enorme capacitat per reconèixer l’agència política dels subjectes subalterns, d’aquelles persones que viuen als marges o són designades com a habitants dels marges. Un dels aprenentatges que ens ha regalat el moviment antiracista és que no es tracta de donar veu a qui no en té, sinó de callar per escoltar les veus que sempre han estat silenciades i sotmeses. Sumat a l’acció de callar per escoltar, es tracta també de reconèixer aquestes altres formes d’agència política, reivindicacions que impliquen altres maneres d’organitzar-se i de relacionar-se. 

La redistribució no és suficient. Cal que vagi acompanyada, entre altres mesures, de polítiques públiques que limitin privilegis

Mai ha deixat de sorprendre’m que els empresaris de l’oci nocturn o els membres de les juntes directives dels clubs esportius (que moltes vegades coincideixen) siguin considerats subjectes legítims i, no obstant això, a les putes se’ls negui aquesta condició. A Barcelona, col·lectius com Putes Indignades es fan càrrec de situacions conflictives i complexes amb molta més responsabilitat col·lectiva que el sector de l’oci nocturn. Mentre els senyors que depreden la ciutat tan sols pensen en els seus interessos privats, les putes sostenen la ciutat i s’organitzen de manera assembleària i democràtica. 

Reconèixer institucionalment col·lectius que han estat laminats històricament no sempre és una acció sospitosa que pretén cooptar-ne la capacitat transformadora o integrar-los de manera cínica en taules participatives per fer-los perdre el temps. La distribució de poder simbòlic és important per ampliar el mapa d’actors que desenvolupen un paper clau a l’hora de determinar el rumb de la ciutat i evitar així que els poders a l’ombra marquin aquest rumb sense haver passat per les urnes. Ara bé, la potència principal d’aquests mecanismes redistributius és una altra que sovint es menysprea. És una redistribució necessària perquè emergeix del conflicte i l’activa com el veritable espai de la deliberació. Més que la solució freda i gerencial que promet la solució al conflicte —com una cosa no desitjada i tèrbola— que és el consens, la veritable radicalitat democràtica passa per la fórmula inversa: davant del consens, el camí cap a polítiques emancipadores és el conflicte. Pot sonar contraintuïtiu, però resulta del tot lògic si ens adonem que, en la pràctica, el consens no és més que un acord entre els subjectes legítims de tota la vida. El consens en una governança basada en jerarquies en l’ombra no és més que un xiringuito dels qui tenen altaveus mediàtics i els contactes necessaris per ser actors privilegiats en les decisions polítiques.

Tanmateix, aquesta redistribució no és ni de bon tros suficient. Cal que vagi acompanyada, entre altres mesures, de polítiques públiques que limitin privilegis. Per aclarir aquest punt, fixem-nos en el cas de l’habitatge, que sempre és il·lustratiu. Si es vol garantir o avançar en la garantia del dret a l’habitatge, no només es tracta d’augmentar la inversió o d’aplicar noves formes de tinença, construir més habitatge públic, blindar que no pugui perdre la seva qualificació i passar a mans privades o mil coses més que està fent l’Ajuntament de Barcelona. Alhora, també cal limitar els privilegis del sector privat legislant per posar fre a l’especulació desmesurada, regular el preu dels lloguers, replantejar la propietat del sòl, corresponsabilitzar el privat, etc. En aquest sentit, és un bon exemple la mesura que obliga a incorporar un 30% d’habitatge protegit a tota gran rehabilitació o nova construcció privada, que es va aprovar de la mà dels moviments en defensa del dret a l’habitatge. En paral·lel, cal reconèixer que aquesta limitació de privilegis és molt més àrdua i complicada si ens movem en l’àmbit antiracista o intercultural. Hem de parar més atenció als discursos i pràctiques apuntades pel moviment antiracista, ja que la renovació democràtica implica aquesta reconfiguració de drets/privilegis que s’encarnen sobre els cossos de les persones migrades i racialitzades. 

Les institucions no haurien de «gestionar el conflicte» a través de consensos trucats, sinó que, més aviat, haurien de ser organitzadores del conflicte. La institució no només ha de ser conscient que la societat va més de pressa i és més diversa i creativa que ella, sinó que ha d’esforçar-se per ampliar el marc d’acció de la ciutadania i dels moviments socials. L’objectiu és permetre que hi entri una defensa genuïna de l’interès general, que la impregni d’innovació ciutadana, i també deixar que la sacsegi el conflicte dels qui han quedat fora del consens. Aquesta no-recepta s’ha d’amanir amb una mica de realpolitik per ser viable i enfornar-se en el motllo de la política situada. Però si bé tota pràctica transformadora ha de negociar, col·laborar o relacionar-se d’alguna manera amb la institució, també cal estar previnguts dels jocs que prometen petites victòries gràcies a la reducció d’expectatives i a la participació en consensos que se saben ficticis. La brúixola que mai falla és preguntar-nos a totes hores si, després de cada nova decisió, continuem sent dels nostres.

Lluites pel futur davant del solucionisme tecnològic

El conflicte drets/privilegis crec que és un dels eixos centrals que travessen la defensa de la ciutat. Tanmateix, en la idea que la ciutat és conflicte s’hi plasma també una de les batalles més crucials que es lliuren en aquest canvi de segle: la batalla pel futur. 

El futur està en joc en ciutats que són grans generadores d’emissions, i aquí la reconfiguració de la mobilitat és clau. Cada vegada que la indústria llança un producte tecnològic nou, l’anunci revela una imatge sobre com serà la societat futura en què ja se n’hagi generalitzat l’adquisició. Els anuncis sobre vehicles elèctrics no només parlen del cotxe, sinó que evoquen la mena de societat en què volem convertir-nos. La pregunta «com seran les nostres ciutats en un futur de cotxes elèctrics?» ja ha estat resposta cent cops per la gran indústria tecnològica. Aquí tenim una batalla gairebé perduda o, com a mínim, el marcador de punts a favor i en contra no sembla donar-nos la victòria. El tecnosolucionisme —aquesta creença sense fonament històric ni material basada en la idea que, més enllà de la seva relació social i metabòlica, una màquina pot solucionar problemes polítics complexos— s’ha instal·lat en el sentit comú. 

Resulta tremendament complicat trobar tecnologies neutres. Entre moltes altres lliçons, l’ecologisme ens ha ensenyat que la suposada immaterialitat d’internet, o les utopies basades en una espècie de cos vaporós que juga en una lliga més pròpia dels ectoplasmes que dels humans, eren més aviat com les compreses que fan que la regla no faci olor de res. Si internet fos un país, seria el sisè més contaminant del món. Amazon proposava reciclar la calor que desprenen els seus servidors per fer-la servir de calefacció. Encara que la idea pot ser atractiva i sostenible, la veritat és que revela la quantitat de màquines que alberguen i la calor que desprenen. La pròpia «generació de dades» —que dit així pot sonar com el més incorpori i immaterial dels processos— resulta que també genera emissions. En la producció de cotxes elèctrics passa una cosa similar. La tecnologia neta no ho és tant si en resseguim el procés de producció. L’extractivisme de minerals de les anomenades «terres rares» està devastant comunitats i ecosistemes situats principalment al Sud Global. És una espiral de creixement devastadora que accelera formes d’extracció que s’han duplicat en els últims cent anys. Colonialisme material, econòmic i digital. La fabricació d’un cotxe elèctric genera més petjada ecològica que la que s’estalvia en el seu ús. A més, si volguéssim substituir tots els cotxes que funcionen per combustió fòssil per vehicles elèctrics, resulta que toparíem amb límits físics: al planeta, no hi ha prou coure, liti i cobalt per aconseguir-ho. Malgrat tot, l’imaginari i el món associat al cotxe elèctric no ens mostra aquesta realitat, i si evita alguna cosa és la possibilitat de pensar un món on la mobilitat no passi pel transport privat. 

Desconfiar del tecnosolucionisme no vol dir renunciar a la tecnologia ni plantejar escenaris utòpics o luddites. El que sí que implica són esforços públics i comunitaris per recuperar el camp de batalla que hem perdut

Desconfiar del tecnosolucionisme no vol dir renunciar a la tecnologia. Tampoc significa haver de plantejar escenaris utòpics o luddites. El que sí que implica són esforços públics i comunitaris per recuperar part del camp de batalla que hem perdut. La tecnologia és un element que travessa les nostres ciutats, sigui com a oportunitat de negoci, com a generadora [sic] de llocs de treball, com a solució per millorar la implementació dels serveis públics o com a eina per «millorar la vida de la gent». I, tanmateix, hem perdut la capacitat d’imaginar tecnologies o solucions tecnològiques que estiguin configurades d’una manera diferent de les capitanejades per les Big Tech i Silicon Valley

La batalla pel futur que es lliura a les ciutats requereix algunes accions. D’una banda, hem de ser capaços de reimaginar i implantar tecnologies de proximitat, que tant en el seu maquinari com en el seu programari produeixin el mínim impacte mediambiental. Produïm cinquanta milions de tones de residus electrònics a l’any —sense entrar en dades sobre consum desigual per territoris i classes socials— i extreure nous materials costa tretze cops més que reciclar-los. De l’altra, hem d’implementar solucions tecnològiques que no requereixin l’emmagatzematge sistemàtic i massiu de dades. Alhora, hem de practicar solucions en què la governança del programari sigui col·lectiva o publicocomunitària; solucions que ampliïn el marc de drets i que ens ofereixin presents col·lectius. L’economia social i solidària ens demostra que és possible generar una tecnologia que no produeixi un mercat de treball precaritzat per als més vulnerables i que no es basi en l’abús de les infraestructures físiques de la ciutat col·lapsant-les per al lucre privat.

No és inassolible que les comunitats afectades per la tecnologia en qüestió decideixin sobre com ha de desenvolupar-se’n el programari i quines funcionalitats cal incorporar-hi, i també des de quin prisma cal generar els algorismes o el codi. No hi ha codi sense cossos, diu Eurídice Cabañes. És necessari corporitzar el codi en els cossos dels qui pateixen l’exclusió del codi. Més que renunciar a la governança sobre el programari, hem de batallar-la. Les ciutats mai han abandonat les eines urbanístiques, és més, l’urbanisme és una de les eines de transformació més potents amb què compten les ciutats. En certa manera, resulta incomprensible que es renunciï a la governança de l’arquitectura digital mentre es defensa i utilitza l’urbanisme com a eina de disseny de la ciutat. Igual que la planificació urbanística hauria de ser una eina de distribució de càrregues i beneficis, l’arquitectura digital urbana hauria de guiar-se pel mateix patró, introduint una governança publicocomunitària o col·lectiva de les eines. 

Tot plegat és factible. Tenim exemples que fins i tot n’il·luminen la viabilitat immediata. Entre altres, la implementació de solucions basades en floss (Free/Libre and Open Source Software). A Barcelona, de nou, en tenim dos exemples importants, alhora que una mica contraposats. La plataforma Sentilo, elaborada amb programari lliure, però sense una governança publicocomunitària, fet que l’ha circumscrit a un ús limitat de l’Ajuntament de Barcelona i poc més. En canvi, la plataforma Decidim, ja és utilitzada per centenars d’institucions, col·lectius i entitats, amb una comunitat àmplia i diversa pensant-ne i desenvolupant-ne el futur. 

A més, no tan sols és viable en aquelles solucions que crea l’administració, sinó que també es pot fomentar des de l’àmbit públic que l’ecosistema d’empreses i col·lectius que treballen el programari i el maquinari remin en la mateixa direcció. En síntesi, es tracta de desenvolupar maquinari sostenible i respectuós amb les comunitats de qualsevol geografia afectada per la producció o consumidores; programari cogovernat dissenyat per generar menys emissions, ideat de manera distribuïda. Es tracta, en definitiva, de desenvolupar tecnologia de proximitat que ampliï el marc de drets més que el marge de beneficis. Si la pensem des d’aquí, podem reconfigurar part del camp de batalla en què es lliura aquesta disputa pel futur. 

És interessant i evocador pensar en un urbanisme de mans petites i tecnologia de proximitat, allunyada del colonialisme digital de les grans empreses, lliure i distribuïda. Lliure en el sentit de no dominació.

Evidentment, recuperar la tecnologia i el seu camp de batalla, disputar-la, transcendeix els límits físics i conceptuals de la ciutat, però és important situar-la en aquest territori per configurar noves subjectivitats. La ciutat s’ha presentat durant anys com un banc de proves de les solucions que les empreses volen testar en el marc de l’«Smart City», i és en la ciutat on produïm milions de dades que són emmagatzemades per ser venudes i revenudes després. Aquesta reapropiació és necessària per tal d’imaginar ciutats que cuiden la reproducció de la vida, que donen cabuda a pràctiques anticapitalistes en què som conscients que som cossos interdependents. Hem de dissenyar i practicar ciutats que cuidin el planeta i facin front a l’emergència climàtica, que permetin aprofundir en la radicalització democràtica. Les ciutats són espais de conflicte i això no és cap drama: són territoris de conquesta de drets. Cal que la tecnologia esdevingui un eix transversal, no pot quedar fora de la reflexió. I cal que sigui concebuda com una eina al servei de l’interès general. 

Produir ciutats lliures i confederades

Si la ciutat és conflicte, les seves infraestructures crítiques, com les dades, són un element de batalla. Les solucions tecnològiques que s’implementin des de les entitats i institucions públiques, privades o comunitàries, seran també eines que caldrà orientar cap al bé comú. Hi ha qui parla d’urbanisme de mans petites per referir-se a les transformacions urbanes que fugen de les grans obres faraòniques i que emergeixen de la reflexió i pràctiques col·lectives que es donen a una escala tangible. Pensem també en tecnologia de mans petites amb l’ambició de posar-la al servei dels avanços en el camp de la medicina, la lluita contra l’emergència climàtica, la reproducció de la vida o l’eficiència de l’administració pública, per posar-ne diferents exemples. Apostaria per «tecnologia a escala humana», però està tan gastat pel neoliberalisme bonista que provoca una mica d’urticària. És interessant i evocador pensar en un urbanisme de mans petites i tecnologia de proximitat, allunyada del colonialisme digital de les grans empreses, lliure i distribuïda. Lliure, no com la barra lliure, sinó lliure en el sentit de no dominació: creada, desenvolupada i viscuda en condicions que permetin superar les relacions de poder i explotació associades a una forma de desenvolupament que fa temps que ens mostra els seus replecs (i els nostres). Una tecnologia allunyada de la concepció de l’usuari atomitzat i individualitzat, que no només plantegi una possible governança col·lectiva, sinó que es dissenyi per tenir participants i possibles usos i pràctiques col·lectius.

Tant de bo fóssim capaços d’imaginar i produir ciutats on la tecnologia fos una via per limitar els privilegis de les grans companyies. Ciutats que fossin oasis interconnectats de tecnologies al servei de l’interès general; una xarxa de ciutats distribuïdes com una malla que articula la garantia de drets. Si necessitem imaginaris per a una cosa així, tant podem estirar del fil del municipalisme llibertari i confederal de Murray Bookchin com de les ciutats de Wakanda.

La defensa de la ciutat és també la defensa del futur, de la seva construcció. Tanmateix, en moments de crisi i de regressió democràtica com l’actual hem d’apuntar horitzons de futur habitables, que donin pas a l’esperança alhora que abordem el present amb fermesa i afecte. Per tant, la defensa dels béns comuns, de la ciutat, consisteix també a entendre quines formes de relació, quins models de presa de decisions travessen la ciutat. És important saber detectar aquells llocs on hi ha un grup de veïns organitzant-se per resistir un embat especulatiu o on està emergint un col·lectiu artístic disposat a reorganitzar la manera de crear, compartir i produir cultura. Al seu torn, hem d’entendre que les ciutats requereixen espais d’informalitat perquè emergeixi l’inesperat en sentit arendtià, allò a partir del qual tot és possible. De vegades necessitem institucions que no tinguin pressa per regular els espais i els territoris informals, però sí per regularitzar aquelles persones essencials que sostenen les cures de la ciutat. Necessitem, en definitiva, produir o acompanyar noves institucions ciutadanes de construcció d’alternatives, tant en les maneres de produir com de relacionar-se, perquè puguin impregnar les institucions públiques d’un codi transformador que permeti reconstruir la confiança democràtica. En el cas de la tecnologia ens cal això i inversió pública. L’Estrella de la Mort ha destinat molts esforços per desenvolupar intel·ligències artificials, plataformes, aplicacions i tot un univers que hi va associat. Hi ha invertit tant que ens ha minat la capacitat de pensar la tecnologia d’una altra manera. 

Malgrat que escric des d’una ciutat amb una forta tradició llibertària i anarquista (i que no soc gaire estatalista), la sensació és que no tan sols ens trobem en un canvi de segle, sinó en un canvi d’època, en un moment complicat, i que calen totes les forces de la República —per seguir amb el símil amb Star Wars— per combatre l’Imperi. El Senat de la República ha de parlar totes les llengües de la galàxia, reconèixer totes les pràctiques de la resistència, permetre que l’acompanyi la força jedi de la ciutadania organitzada. No renunciar a una mirada integral sobre l’univers i restablir així la confiança en les pràctiques col·lectives, en la construcció d’un futur comú amb més drets, en què els privilegis d’uns quants tinguin el mateix tracte que té avui la ferralla electrònica per part de la gran indústria. 

En aquest segle, en aquestes dècades que venen, ens hi juguem que el planeta sigui materialment habitable; les dècades que hem deixat enrere ens han llegat una herència tecnològica marcada per un disseny neoliberal al servei d’interessos privats. La pèrdua de narratives i sistemes polítics alternatius que siguin escalables sembla abocar-nos, en el millor dels casos, a futurs incerts. En un escenari d’aquestes característiques, sembla recomanable unir forces, activar tota la imaginació, eines, aliances possibles i fer, de nou amb Arendt, que emergeixi l’imprevisible, el miracle, formes d’organització social que alberguin, cuidin, acaronin la vida. Que ens faci il·lusió habitar-les, construir-les, gaudir-les. 

La defensa de la ciutat es dona doncs des de l’escala micro, passant pel suposadament intangible (com són les dades) fins a l’escala macro (limitar privilegis); la bona notícia és que en aquesta defensa es construeixen alternatives i resistències que són les que fan possible la vida.

Nota final: aquest text no hauria estat possible sense la paciència dels editors de la revista i l’edició estilística i conceptual de Rubén Martínez. El que volem són ciutats en què la conciliació, la reproducció de la vida, sigui una realitat tangible i no una utopia.