Tal com mostra l’evolució del capitalisme espanyol, les elits politicoempresarials han aconseguit fer fortuna amb l’expansió global de «les nostres empreses», gràcies al suport dels aparells estatals.

Amb la pandèmia, ha tornat l’estat. El neoliberalisme és mort, les polítiques d’austeritat se n’han anat i les institucions estatals recuperen la seva intervenció decisiva en l’economia. Segons la visió dominant del relat neoliberal, comprat no poques vegades per les organitzacions de l’esquerra social i política, durant les quatre darreres dècades l’estat hauria anat reduint al mínim la seva participació en la majoria dels aspectes que regulen la vida en societat, limitant el seu paper, bàsicament, a reforçar la repressió i el control social. De manera que ara, en el marc de la «reconstrucció» postpandèmica, l’estat reapareixeria per recobrar el protagonisme perdut, apostant per reactivar l’economia de la mà del sector privat i pilotant la transició del model productiu cap a una economia verda i digital. En realitat, l’estat sempre hi ha sigut.

Fins a arribar a aquest punt de la història, l’estat no ha deixat d’operar com el motor principal per a l’expansió de les grans empreses. Al llarg del segle xx, els estats centrals van desenvolupar un paper fonamental per impulsar una constitució econòmica global per blindar els interessos del poder corporatiu davant dels drets de les majories socials. Després de l’esclat de la pandèmia i l’aturada de les cadenes globals de valor, a més de seguir reforçant tota aquesta arquitectura jurídica de la impunitat, l’estat es va tornar imprescindible perquè, directament, no se n’anés en orris el sistema economicofinancer. Les injeccions de liquiditat, les subvencions de les despeses laborals, els préstecs a fons perdut i la socialització de les pèrdues empresarials han estat determinants perquè no es produeixin fallides en cascada.

I així continuarà en els pròxims temps, perquè les expectatives de creixement i acumulació de les grans corporacions i de fons d’inversió transnacionals es basen, precisament, en el fet que continuï girant la roda d’aquesta permanent transferència de recursos públics al sector privat. De fet, els plans de «reconstrucció, transformació i resiliència», amb què avui s’anuncia la suposada adaptació del metabolisme econòmic als requeriments que demanda la crisi ecològica, s’articulen sobre la base del continu rescat dels grans propietaris. Valdria més dir, aleshores, tornant al principi, que el mite del «lliure mercat» s’ha ensorrat, que els «homes de negre» esperen a quatre passes i que els estats mai no han deixat d’operar per defensar els interessos de la classe politicoempresarial que ens governa.

La crisi orgànica del «miracle espanyol»

Des dels inicis del capitalisme industrial, l’estat s’ha constituït com el suport principal per a l’extensió dels negocis empresarials. Les grans corporacions transnacionals no haurien pogut arribar a ser el que són avui sense una aliança permanent amb les institucions estatals. Tal com mostra l’evolució del capitalisme espanyol, les elits politicoempresarials han aconseguit fer fortuna amb l’expansió global de «les nostres empreses», gràcies al suport dels aparells estatals concretat a través de múltiples mecanismes: econòmics, polítics, jurídics i culturals.

Les arrels del «miracle espanyol» es localitzen en la conformació d’una gran aliança público-privada entre els principals empresaris i les altes instàncies de l’Estat. Des del desenvolupisme franquista fins a la «recuperació» després de les dues últimes crisis econòmiques, passant per la incorporació d’Espanya a la globalització neoliberal i la internacionalització dels negocis empresarials a començaments d’aquest segle, l’estat ha funcionat com el suport politicoeconòmic ideal per a l’expansió global dels grans capitals. Alhora, ha corregut a auxiliar-los cada cop que hi havia problemes, fossin financers o diplomàtics, per tal de preservar la «seguretat jurídica» dels seus contractes i interessos comercials, per sobre dels impactes socials, ambientals i culturals.

El neoliberalisme es va estendre a partir d’una intensa tasca de legislació i polítiques públiques que van consolidar la liberalització de l’economia, la reestructuració del sistema bancari, la devaluació de les condicions laborals i la reconfiguració de tot l’entramat d’empreses públiques.

Aquest win-win de les classes dominants s’inicia amb la dictadura de Franco, amb la qual es van aixafar dècades de lluites obreres i es van reposicionar els interessos de les elits econòmiques. Durant els primers anys de franquisme, caracteritzats per l’aïllament internacional i l’autarquia, l’estat va impulsar la industrialització mitjançant la creació d’empreses públiques i la nacionalització de companyies privades. A partir de 1959, amb el Pla d’Estabilització, comença el conegut «desenvolupisme»: s’obren les portes a la inversió estrangera i es potencien les mesures que conduiran a la integració d’Espanya a l’economia-món occidental. Essencialment, al voltant d’aquests tres eixos: a més de la indústria, les polítiques públiques d’aquella època —i de totes les èpoques subsegüents— van fomentar el turisme i la construcció. La planificació de grans infraestructures hidràuliques, portuàries i viàries es va sumar a l’edificació massiva d’habitatges, tant en les grans ciutats, per albergar la migració interior, com als principals nuclis costaners, amb el fi d’allotjar turistes i segones residències.

En la transició a la democràcia, l’estat va continuar operant com l’instrument principal per a la «modernització» de l’economia. Amb els Pactes de la Moncloa i les reformes econòmiques de finals dels anys setanta, es van anar aplicant polítiques que reforçaven les oligarquies nacionals en un període de gran incertesa, creant una línia de continuïtat amb els privilegis i les propietats acumulades des de la postguerra. A continuació, els governs del PSOE, que es van succeir entre 1982 i 1996, van promoure la reconversió accelerada de l’economia espanyola per entrar a formar part de la Comunitat Econòmica Europea, desmantellant la indústria i fomentant el sector serveis. D’aquesta manera, el neoliberalisme es va estendre a partir d’una intensa tasca de legislació i polítiques públiques que van consolidar la liberalització de l’economia, la reestructuració del sistema bancari, la devaluació de les condicions laborals i la reconfiguració de tot l’entramat d’empreses públiques.

Amb els governs de José María Aznar, entre 1996 i 2004, es van reprendre encara amb més força les reformes neoliberals iniciades en els governs presidits per Felipe González. La profunda reestructuració del sector públic empresarial tenia un doble objectiu: complir els criteris del Tractat de Maastricht, que van esdevenir la pedra fundacional sobre la qual es va construir l’armadura juridicoeconòmica amb què opera la Unió Europea des de llavors, i «assolir la transformació econòmica i social d’Espanya, potenciant el protagonisme del sector privat en l’activitat econòmica», tal com deia el programa de modernització firmat per Aznar quan amb prou feines feia dos mesos que havia estat investit president del Govern. Amb els governs del PSOE es van vendre les companyies estatals «poc rendibles» i es van assentar les bases per als processos de privatització; en concloure el primer govern del PP, la majoria de les grans empreses estatals (Endesa, Telefónica, Repsol, Gas Natural, Argentaria i Iberia, entre altres) havien estat completament privatitzades.

Les polítiques de «liberalització i flexibilització» van atraure una gran quantitat de capitals estrangers que es dirigien a l’economia productiva —atès que bona part del sector industrial estava en liquidació— i també a inversions especulatives preferentment dirigides al sector immobiliari, que es va revalorar a gran velocitat. Un cop més, va resultar decisiu el paper de l’estat, que va alimentar l’engrossiment de la bombolla immobiliària eliminant restriccions a promotores i constructores. Les grans infraestructures van ser el destí principal dels fons europeus de cohesió, els esdeveniments internacionals es van desenvolupar amb càrrec al pressupost públic i els macroprojectes desbaratats es van promoure amb el suport de les institucions estatals. La maquinària estava engreixada financerament per la disponibilitat de crèdit abundant i políticament pel modus operandi que més tard sortiria a la llum arran de tots els escàndols de corrupció associats al totxo, les grans operacions urbanístiques i l’enriquiment personal dels responsables polítics de torn.

Gràcies a la conformació d’aquesta gran aliança politicoempresarial, sectors estratègics com ara les finances, l’energia, les telecomunicacions, la construcció i el turisme van passar a ser controlats per un grup reduït d’empreses; les quals, més tard, van expandir els seus negocis a altres latituds aprofitant les possibilitats que els brindava la belle époque del neoliberalisme. En aquesta «dècada daurada», que entronca amb els governs de Rodríguez Zapatero —tots els executius espanyols han considerat l’expansió internacional de les empreses espanyoles una «qüestió d’estat»— fins a l’esclat de la crisi financera, l’Amèrica Llatina va ser el destí prioritari. S’establia així una classe politicoempresarial renovada, complementària i ben relacionada amb els clans històrics del capitalisme familiar, que dirigiria el procés d’internacionalització i lideraria l’Espanya-marca fins a l’entrada dels fons d’inversió transnacionals amb la crisi financera. Sempre en sintonia amb els «polítics giratoris» que, fos des de les butaques a les institucions públiques o des dels seients als consells d’administració, es van sumar a recollir els dividends que aquest model proporciona als qui se situen al capdamunt de les estructures del poder politicoeconòmic.

Després del crash de 2008 i la punxada de la bombolla immobiliària, el desenvolupament del complex immobiliari-turístic-financer que havia liderat l’economia espanyola en les dues dècades anteriors es va desinflar ràpidament. I la recuperació dels beneficis empresarials es va sostenir a través de dues vies. D’una banda, les grans corporacions van reajustar les seves estratègies: van ampliar les operacions a altres sectors i mercats, van fer pressió per aconseguir la devaluació salarial, es van desfer dels actius de menor rendibilitat i van esprémer els rèdits del procés d’internacionalització. D’altra banda, el sempre present suport estatal va arribar de la mà del rescat bancari, les exempcions fiscals, la reforma de la llei de lloguers, la socialització dels «actius tòxics» i l’obtenció de liquiditat mitjançant les compres de deute per part del Banc Central Europeu. Cal afegir-hi la cascada de decrets, lleis i contrareformes que, durant els governs de Mariano Rajoy, van continuar empenyent a la baixa les condicions laborals, mentre contribuïen a impulsar la reactivació d’un nou cicle immobiliari-especulatiu i l’atracció del turisme internacional.

El capitalisme espanyol, però, estava tocat en la línia de flotació. La posició perifèrica al sistema-món, la dependència estructural dels sectors turístic i immobiliari, la impossibilitat de recomposició de la classe mitjana al voltant d’un altre cicle llarg d’expansió financera, ja apuntaven directament a una crisi orgànica de l’Spanish model en acabar la segona dècada d’aquest segle. Tots aquests factors, a més, s’insereixen en una crisi estructural del capitalisme caracteritzada per l’augment de la tríada estancament-deute-desigualtat; la qual, per acabar-ho d’adobar, se superposa al declivi d’un model global de producció i consum, basat en la disponibilitat d’energia fòssil abundant i barata que ha portat fins a l’extrem els límits biofísics del planeta. En aquestes condicions, es fa materialment impossible perllongar de manera indefinida la lògica de creixement i acumulació. I entre tot plegat va arribar la pandèmia.

L’Estat-empresa en el capitalisme verd

La forta recessió econòmica, l’enfonsament del sector turístic i la frenada del cicle d’especulació immobiliària durant el transcurs de la crisi socioeconòmica més forta que ha patit Europa des de fa un segle, van acabar de rebentar les costures del capitalisme hispà. I de nou va ser l’estat, redoblant l’aposta per salvaguardar els interessos de les classes dominants, que va entrar a operar com a garant del rescat permanent de les grans companyies i bancs. «Cal un nou contracte social», proclamava amb solemnitat Ana Botín en la cimera empresarial organitzada per la CEOE el juny de 2020, i després va recalcar que era fonamental que poguessin assegurar-se els mecanismes d’extracció de riquesa: «Només donant suport a l’empresari i les empreses és possible tota la resta». Justament això, garantir els beneficis empresarials a costa de l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida per a la majoria de la població, és el que rau sota el mantra de la «col·laboració público-privada» per impulsar la «reconstrucció» del capitalisme espanyol.

En aquests moments, amb el govern «més progressista de la història» encapçalat per Pedro Sánchez, els fons europeus Next Generation apareixen com l’element més distintiu de les propostes per «sortir de la crisi». No és en va que aquests 140.000 milions d’euros que es mobilitzaran des del sector públic, la meitat en crèdits i l’altra meitat en transferències directes als Estats membres de la Unió Europea —que no seran «diners gratis», atès que impliquen un augment de l’endeutament estatal i una major aportació al pressupost de la UE—, seran una injecció fonamental per sostenir els comptes de resultats de les grans empreses espanyoles.

Malgrat tot, no constitueixen ni de bon tros l’únic mecanisme de suport estatal a «les nostres empreses»: restriccions a la inversió estrangera per impedir que els gegants del capitalisme espanyol siguin adquirits a baix preu per transnacionals no europees; rescat dels fons i societats immobiliàries que han fet fortuna amb el negoci del lloguer; avals a préstecs bancaris i col·locació de pagarés empresarials per part de l’ICO; entrada a l’accionariat de companyies estratègiques a través de la SEPI; assegurament dels negocis internacionals mitjançant la CESCE; estalvi de despeses laborals amb els ERTO; compres de deute privat per part del Banc Central Europeu. Només aquest darrer programa del BCE té un pressupost d’1,85 bilions d’euros per a l’adquisició de deute sobirà i corporatiu.

Les propostes governamentals per a la «recuperació econòmica » ens teletransporten a dècades anteriors: més totxo, més turistes, més internacionalització empresarial.

Les propostes governamentals per a la «recuperació econòmica» ens teletransporten a dècades anteriors: més totxo, més turistes, més internacionalització empresarial. Les mateixes empreses que han liderat el capitalisme espanyol des de mitjans del segle passat són les que ara pretenen protagonitzar la transició energètica, la mobilitat sostenible, la rehabilitació d’habitatges, l’alimentació saludable, la digitalització de l’economia i la nova estratègia d’acció exterior. Les mateixes multinacionals que ens han dut fins a la crítica situació actual, cada cop més concentrades i centralitzades després dels processos de fusió que han patit i l’entrada de fons transnacionals com BlackRock en el seu accionariat, són les que abanderen la «transformació i resiliència» de l’economia espanyola per embutxacar-se els fons públics i fugir endavant.

L’especialització clàssica de l’Spanish model mira de ressorgir amb una mà de vernís verd i digital. Tot i això, no hi ha cap capa de pintura que pugui tapar la forma d’operar habitual de les companyies que lideren l’Espanya-marca. Els seus impactes socioecològics ens remunten també a fa vint anys. En realitat, mai no han deixat de ser-hi: abocament d’hidrocarburs, contaminació d’aigües i terres, desplaçament forçat de comunitats locals i pobles indígenes, criminalització i fustigació de líders socials… El recent vessament de Repsol al Perú és el penúltim exemple del modus operandi habitual de les grans corporacions. I és l’Estat espanyol que —continuant amb aquest cas— després d’assegurar els crèdits bancaris concedits a la petroliera per a les obres d’ampliació de la refineria La Pampilla, origen del vessament i del desastre ecològic a les costes peruanes, torna a tombar-se de perfil a l’hora d’exigir responsabilitats a aquestes empreses pels impactes de les seves operacions.

Les promeses de seguretat i benestar en aquesta fase de «reconstrucció» es fonamenten en la digitalització, la transició ecològica i, fins i tot, la «nova economia de les cures». En el marc del Pacte Verd Europeu, sota la superfície d’un programa de greenwashing descomunal, es tracta de desplegar de nou el business as usual per garantir així un altre cicle curt de dividends empresarials. El relat de les «propostes de futur per a la recuperació», malgrat tota la retòrica governamental, implica continuar amb la lògica d’acumulació per despossessió, expulsió i necropolítica.

A mesura que ha anat avançant la pandèmia, les possibilitats que s’emprenguessin reformes rellevants per evitar la repetició del model post 2008 s’han fet cada cop més remotes. La nacionalització de sectors estratègics, com s’ha pogut veure amb els casos de la sanitat privada o de l’oligopoli de les elèctriques, va passar de ser una declaració d’intencions a quedar sepultada sota l’avenç de la privatització. La suspensió dels lloguers i la promesa reforma legal van quedar en una reestructuració del deute amb els grans propietaris dels habitatges i en una crescuda dels desnonaments. I la renda bàsica per cobrir les necessitats bàsiques de tota la població, en l’ingrés mínim vital. La proposta d’augmentar els impostos a les grans fortunes per contribuir al finançament de les polítiques socials, una primera mesura indispensable per a la justícia fiscal, no tan sols ha arribat a posar-se sobre la taula de l’Executiu. Els avenços en la pujada del salari mínim i l’eliminació de la contractació temporal, al capdavall, són ben poca cosa per afrontar l’avançament accelerat de la col·laboració público-privada com a mecanisme d’extracció de rendes en favor de les oligarquies nacionals i el capital transnacional.

Els avenços en la pujada del salari mínim i l’eliminació de la contractació temporal, al capdavall, són ben poca cosa per afrontar l’avançament accelerat de la col·laboració público-privada com a mecanisme d’extracció de rendes en favor de les oligarquies nacionals i el capital transnacional.

En aquest context, l’articulació de propostes socials i polítiques per transitar cap a horitzons emancipadors requereix que es vagin disputant i guanyant cada cop més espais al poder corporatiu. I la via per fer-ho possible exigeix enfrontar-se als vectors centrals del procés d’acumulació capitalista: les elits politicoempresarials que lideren les grans corporacions i els fons d’inversió transnacionals. És aquí on les organitzacions socials es juguen les possibilitats d’emprendre propostes transformadores, movent-se entre la urgència de la resistència comunitària davant de l’avanç de les privatitzacions, l’exigència permanent a l’estat de millores en la regulació, i la construcció d’alternatives basades en l’economia solidària, de caràcter ecologista, feminista i anticapitalista, que, tot i que avancen, topen amb dificultats per fer un salt d’escala. En tot cas, davant d’un estat cada cop més autoritari i sotmès a la lògica del poder corporatiu, redistribuir la riquesa, repartir les feines i replantejar les bases del model econòmic, reforçant els processos d’autoorganització social des de la base sense renunciar a la disputa de certs espais institucionals, apareixen com les úniques claus possibles per repensar el futur amb criteris de justícia social i ambiental.